D’allà | La bukelització i els seus efectes

Aquest article no podrà convertir-se en un retrat. No pot incloure el nom de la persona amb qui hem parlat. Ens hi hem d’estalviar, també, les referències geogràfiques massa concretes, els mitjans de comunicació per als quals ha treballat, l’edat, les seves millors investigacions, els records que el puguin delatar. Per descomptat, no l’hem fotografiat. Necessita mantenir «un perfil baix». És la realitat de molts periodistes pel simple fet de fer la seva feina. És la realitat d’aquest periodista del Salvador.

«Si ho volguessis, podries viure més tranquil». De vegades sona com el desig d’algú que es preocupa per tu, d’altres com un retret, d’altres com una amenaça. Li van oferir d’integrar-se en «un mitjà oficialista», amb una bona paga (els ingressos mitjans, al mes, al Salvador, són de 245,15 dòlars, segons dades de 2025 del Banc Central de Reserva de El Salvador), però s’hi va negar. Com que no el podien comprar, van canviar d’estratègia. I va començar l’enrenou: trucades estranyes des de números de telèfon estranys, rondes de vigilància davant de casa seva, agressions verbals i, fins i tot, una agressió física. Les tàctiques, ja se sap, són diverses: des de la desacreditació, la intimidació o l’amenaça fins a la judicialització, el desgast econòmic o l’ús de la violència. De totes maneres, l’objectiu és sempre el mateix: aconseguir que el periodista calli.

Ell, com a rèplica, repeteix el mateix verb: documentar, documentar i documentar. «Encara que no s’intueixin canvis substancials a curt termini en el meu país, nosaltres tenim l’obligació de continuar documentant-hi tot el que es pugui», afirma. En els darrers temps ha treballat des de l’estranger, escrivint peces que s’estima més de no signar, sovint en col·laboració amb altres col·legues. «El exilio nos alcanza», van escriure el juliol de 2025 els germans Óscar Martínez i Carlos Martínez, del mitjà El Faro. L’Asociación de Periodistas de El Salvador, organització gremial fundada el 1936, també va anunciar, la tardor de l’any passat, que es traslladava a l’exili. «Hi ha, com a mínim, 55 periodistes fora del país», explica el nostre entrevistat.

Mentre tot això s’esdevé, la imatge del president Nayib Bukele atrau desenes de milers d’adeptes. És un símbol de mà dura, d’algú que no està per romanços. I això, en èpoques de crisi, crida especialment l’atenció. Els seus nivells de popularitat, a l’Amèrica Llatina, són molt elevats. Els líders d’altres països —generalment, candidats d’extrema dreta— han promès seguir el seu camí i obrir megapresons com el ja famós Centro de Confinamiento del Terrorismo (CECOT). La bukelització és un fet: «És cert que va desactivar la violència de les pandilles i que hi ha una percepció de seguretat entre la població salvadorenca, que va patir moltíssim aquest fenomen. Però és igualment cert que entre les 92.000 persones que va empresonar per aquest motiu, n’hi havia més de 7.000 que eren innocents. És el que ell considera “marge d’error”. També l’han esquitxat casos de corrupció, ha amagat les dades d’homicidis dels darrers anys, ha promogut l’extractivisme, va destituir el fiscal general del país i ha perseguit periodistes i organismes internacionals que són crítics amb ell».

Cal tenir present que Bukele és un gran orador i que ha sabut aprofitar el poder de comunicació directa, i de difusió massiva, de les xarxes socials. Les pròximes eleccions presidencials estan previstes per al febrer de l’any que ve. «Fan servir el discurs que, si ell se’n va, tornaran els pandillers. Els mateixos, per cert, amb qui s’ha demostrar que va negociar», assegura. Considera també que Bukele «està accelerant molt» per tal de fer-se un país a mida i dominar les institucions «a perpetuïtat», que compta amb el suport —crucial, a tota la regió— dels Estats Units i que és algú «molt preocupat per la seva imatge internacional».

Segur que més d’un lector haurà sentit aquest comentari d’algun cooperant veterà mentre es passejava per algun país de Centreamèrica: «Això em recorda l’Espanya dels anys seixanta». Sigui pel barraquisme, sigui per la pobresa extrema, sigui per les mancances en els serveis públics més bàsics. Em pregunto què diria aquesta mateixa persona, que feia una comparació amb els ulls al retrovisor, davant de la persecució de periodistes en països com El Salvador. Què s’hi reflecteix, realment? El passat? O més aviat un futur possible? Totes dues coses una mica, potser? El que és clar és que el present d’aquest professional amb qui hem xerrat una estona a l’interior de l’Ajuntament de Tarragona, i que ha estat acompanyat en les darreres setmanes per l’organització no governamental REDS, no és gens fàcil: «Faré periodisme fins a on pugui». Abans d’acomiadar-nos, deixa anar una pregunta que, després de tot plegat, ens ha semblat retòrica: «Per què ens hauria d’importar el que passi en un país tan petit com el meu?».

---