Com va el «Dillums»?

Alguns de vosaltres m’heu preguntat, pel carrer, com va el Dillums. La resposta, com passa tantes vegades en aquest tipus de situacions comunicatives, podria donar molt de si, però en general m’estimo més no atabalar l’interlocutor. Com que, a més a més, pateixo d’una timidesa aguda —i pel que sembla crònica—, sovint acabo sortint del pas amb el mínim comú múltiple de la frase curta i estèril més pròpia de les converses d’ascensor. És per això que he pensat a escriure-us aquest article, per a qui, en el fons, tingui interès en una reflexió més aprofundida. D’entrada, és clar, aquest text només el podreu llegir els mecenes i subscriptors del mitjà. Primera dada: ja en som 61.

Sé que la majoria de vosaltres m’heu fet confiança des d’una estima prèvia. Em fa gràcia perquè n’hi ha que us vau inscriure sense ni tan sols llegir les condicions de la subscripció, que aquests dies us estic explicant amb molt de gust. Als qui, en canvi, no ens coneixíem en persona —en sou vuit—, no sabeu l’alegria que m’ha provocat el vostre gest, perquè implica que algun detall del projecte us ha portat a creure-hi sense intermediacions. A tots, sense excepció: gràcies, gràcies i gràcies. Procurarem demostrar-vos, a còpia de treball, que la vostra generositat és corresposta.

Siguem clars: em consta que sou pacients però que també, en alguns casos, us manteniu a l’expectativa. Cap a on anirà, això del Dillums? De quin peu calça, en el fons? És comprensible. En un mes d’existència seria injust pensar que es pot desplegar tota la personalitat i potencialitat d’un mitjà. Partíem de zero i estem, literalment, en construcció. Sigui com sigui, crec que en poc temps hem estat capaços d’assenyalar uns quants camins d’interès. En termes de continguts periodístics, per exemple, hem projectat algunes vies que volem continuar transitant: la recuperació de temes històrics originals (com «Vestir els Despullats»), la mirada sobre l’actualitat des de punts de vista poc o gens habituals (com la sèrie «Colors del verd»), el retrat de personatges populars (com «El cowboy solitari té nom»), l’entrevista en profunditat (per exemple, a Fran Richart), el joc més formal (com la crònica en versots del Ball de Sogra i Nora) o la cobertura mediàtica de l’activitat cultural (com el Festivalet Blau o les exposicions a Mèdol). Fa de mal dir, però no em puc estar de treure’n pit: poca conya. En aquests gairebé dos mesos ningú no ens podrà dir que no hi hàgim posat temps i ganes.

Hi ha un altre esperit de fons que queda reflectit en la tipologia de seccions i en les col·laboracions més estables: consciència de la tradició (amb una hemeroteca que es va omplint de tresors amagats), lligams amb la creació literària (l’últim a aparèixer-hi ha estat l’Albert Ventura, de qui feia temps que no llegíem un conte publicat) i sentit de l’humor (no sabeu com em costa no poder revelar-vos la identitat real de Madame Canrola). En general, les signatures han aportat aire fresc: creieu-me, si fos pels meus impulsos més íntims, això semblaria un setmanari dels anys 30 del segle passat. Dins la secció d’opinió, les videorecomanacions literàries de la Mireia Seguí (@gatadebiblioteca_) han començat a fer, precisament, la funció de connectar-nos amb públics més joves (a Instagram, el seu vídeo sobre «Peixos», d’Eva Baltasar, ha arribat a les 2.545 visualitzacions). A les «Cròniques des del sofà» de la Boranit els exalta el nou (com el darrer disc de Crim) i els enamora el vell (com la trajectòria de Joan Rom) amb una voracitat intel·lectual que admirem. El Jordi Martí ens ha començat a portar cap al Priorat més enllà dels tòpics vitivinícoles amb «Terra i ànima». I els articles d’autors com Frederic Porta (el del Nàstic va despertar moltes adhesions a les xarxes socials, i en vindran de nous) han sabut cridar l’atenció i tocar la fibra (i una mica el voraviu). Com heu pogut comprovar en aquesta arrencada periodística, hem posat la cultura en el centre de la nostra activitat però no ens hem oblidat d’altres àmbits, perquè som inquiets de mena i perquè som conscients que en el periodisme local hi ha massa feina pendent.

En general, aquestes setmanes han estat un aprenentatge. Hem fet més del que em pensava que faríem d’entrada, però encara fem menys del que voldria. L’equilibri entre les hores productives i reproductives del projecte ha estat un desori. Encara m’he de posar les piles (ai las!) amb les tasques comercials. M’està costant de trobar veus de dona per a seccions molt concretes com les de ficció i opinió (sí, aquest missatge és una crida). De vegades, he d’aprendre encara a dir que no, o si convé a encarrilar millor les propostes d’alguns aspirants a col·laborador. I amb el periodista Jesús Sarmiento hem viscut amb frustració l’entrevista que l’inversor del Nàstic Fredrik Wester ens va cancel·lar a última hora, després de setmanes perseguint-lo: el suec —i ja em permetreu, filòlegs catalans, que em faci el desentès amb el calc del castellà que tot just deixaré caure— va fer-se el suec. Us dic tot això perquè crec que un periodisme de proximitat real no ha d’amagar les cartes: el que veieu és el que som.

Des del dilluns 9 de febrer, que és el dia que Dillums va aparèixer públicament, hem rebut 20.723 visites i 8.102 visitants únics. Els articles més llegits han estat, en aquest ordre: «El cowboy solitari té nom»  (4.756 visites), «Diccionari de llocs comuns tarragonins» (1.217 visites), «Vestir els Despullats» (634 visites) i «L’explosió d’IQOXE, Chicho Terremoto i el Buda de la Fortuna: canviar de vida (o gairebé) (595 visites). El vostre compromís els ha fet possibles. Hem comptat amb 15 col·laboradors externs i hem celebrat dos sortejos de llibres (Tarragoninament, de Ricard Lahoz, i El maqui que encara lluita, d’un servidor). I som només al principi. Encara ens manca oferir-vos un mínim de dues activitats culturals exclusives durant l’any, així com les reunions internes (recordatori: trimestrals per a mecenes i anual per a subscriptors). A banda, us anirem presentant nous articles en primícia, com vam fer amb «L’empresari», que ja hem obert per millorar-ne la difusió. Les vostres subscripcions han comportat uns ingressos de 2.737,20 euros bruts (és a dir, cal restar-hi la contribució a la hisenda pública), que ens estan servint per pagar algunes col·laboracions en el terreny més marcadament periodístic i per afrontar una millora inicial del web amb Calapadrina studio. Nosaltres, de moment, i com podeu comprovar, no vivim del Dillums.

I sobre les pròximes setmanes, què us podem avançar? Doncs que la sèrie sobre Lluís de Salvador (1893-1975) donarà a conèixer facetes insòlites del personatge —a qui podem relacionar amb altres autors de l’època, com Manuel Brunet, Manuel Chaves Nogales o Albert Londres. Que treballarem els retrats castellers i que enguany també farem algun pas en la crònica castellera —perquè es tracta d’un entorn saturat d’imatges, on la fotografia d’emocions està desgastada, i, perquè, mentre això passa, ningú no s’està fixant en el text, on hi ha més camp per recórrer. Que traurem el cap a festivals de la ciutat de Tarragona com el Transvers, la Mostra de Teatre Jove (és el primer dossier especial que ens ha comprat una institució) o el Fitt. Que us explicarem el chartreuse, segurament amb la col·laboració d’un subscriptor que n’és un gran coneixedor, d’una manera que em penso que també és molt innovadora (i amb material exclusiu, com una conversa amb un excartoixà de la Grande Chartreuse). Que al maig celebrarem la primera trobada amb els mecenes, on podreu dir-nos la vostra. Que estem treballant, en complicitat amb professores de la Universitat Rovira i Virgili, en una ruta sobre el bandolerisme tarragoní (sí, sí, ho heu sentit bé: al segle XVII teníem nobles-bandolers que eren nascuts a la Part Alta) que programarem a la tardor. I que, a poc a poc, procurarem estendre l’abast geogràfic dels nostres articles, que de moment —a la presentació ens va faltar dir que també estaríem atents al que passi a Honolulu— estan molt orientats a Tarragona ciutat.

Crec que el rumb és bo. No tots els Dillums seran festa major, però aquesta setmana, en particular, estic molt satisfet de la portada que us oferim. Crec que la sèrie de reportatges sobre Lluís de Salvador és important i assenyala un deute històric de la ciutat i de l’ofici. Estimar-nos d’una manera saludable com a societat passa per conèixer-nos millor, sense caure en cofoismes sense discurs de fons, propis del localisme més carrincló (que els polítics més populistes aprofiten), ni tampoc per deixar-nos emportar per aquesta inèrcia autodestructiva i envejosa que no ens deixa veure’ns, ni tampoc veure els altres, amb la lucidesa que caldria. Pel que fa a l’article de Carlos Izquierdo sobre Antoni Coll, veterà de l’ofici, crec que té un valor especial pel gust per l’experimentació de l’autor i per l’honestedat amb què es manifesta l’(auto)entrevistat, que almenys a mi m’ha sorprès.

Com dius que va el Dillums? Doncs va, que per mi és molt però que també sé que no és suficient. L’important, com sempre, és arromangar-se. Sigueu crítics sempre que us convingui; nosaltres us escoltarem. Però procureu també, si podeu, seguir donant-nos una mica de marge i gaudir del que estem fent, que en la majoria de casos crec que paga moltíssim la pena. Som-hi, doncs. Vosaltres hi heu posat la confiança, nosaltres hi posarem la perseverança. A pel següent Dillums!

---