Colors del verd | L’empresari

Es veu com una excepció dins el negoci. Parla com un empresari i fa esport cada setmana. El posa dels nervis que gent que ronda la trentena encara quedi per fumar porros a tocar d’un parc infantil o d’una escola: «A mi em cauria la cara de vergonya». Ell va deixar de consumir marihuana fa uns quatre anys. És pare. L’única vegada que el va enxampar la policia, d’adolescent, li van clavar una multa menor per fumar al carrer; com a tants nois d’aquestes edats. Estic segur que si us el pogués presentar no sospitaríeu que es dedica al que es dedica. Res, un tipus normal i corrent, diríeu, i n’assenyalaríeu un altre.

Obté uns 40.000 euros a l’any per distribuir la marihuana que cultiva amb un altre soci en una nau industrial del Camp de Tarragona. «No són quantitats exagerades», s’afanya a comentar. Mou uns dos quilos d’herba al mes. Assegura que «el producte es ven sol, com el tabac». De fet, en podria despatxar molta més quantitat, però això comportaria uns riscos que ja no està disposat a assumir. «De jove era més descontrolat», reconeix. Més cops rondant pel carrer amb la mercaderia al damunt, més exposició, més perills. Durant un temps va proveir una associació de cànnabis de Barcelona, però quan va tenir la sensació que la policia els anava a l’encalç se’n va desentendre ràpid. També li han ofert de pujar marihuana en camions cap al centre d’Europa, on el quilo li pagarien a preu d’or, però no se la vol jugar: «És com el món de les criptomonedes: la gent es pensa que es farà rica en quatre dies. Lloguen una casa, hi posen cinquanta mil focus de llum, passen producte per la frontera i s’embutxaquen 30.000 euros al mes. Sí, és clar que tempta, però al cap de tres mesos la policia t’atraparà. En aquest món, si peques d’ambiciós caus ràpid». A ell no li agrada cridar l’atenció. Ni cotxes de luxe, ni xalets fastuosos, ni joies escampades pel cos. Res de tot això. Manté el seu treball convencional, que li permet cotitzar i estalviar gairebé la nòmina sencera, i aquesta ocupació se la pren, ras i curt, com «un extra». Un generós extra.

El seu soci és el productor i ell es defineix com el cap pensant, l’ideòleg. Es van decidir a cultivar en interior «per raons de seguretat i perquè hi ha una major demanda, però també per controlar millor factors com les plagues o la climatologia». Segons explica, hi ha molts aspectes a tenir en compte en una plantació: «Cal controlar els nivells de nitrogen, de fòsfor, de potassi, la conductivitat elèctrica, l’assimilació de les estacions… La planta et demana unes cures i les has de fer bé. També hi ha gent que es pensa que tenint una barra, una taula i unes cadires un bar ja funciona, i no és així. Doncs això és el mateix». 

El seu lema per cobrir-se les espatlles és clar: «No li venguis herba a qualsevol». Es refugia en el que anomena «cercles de seguretat»: és a dir, com més petit sigui el nombre de compradors, més fàcilment es podrà descobrir, si venen maldades, la font d’un problema. Els tres «xavals» que reparteixen producte per a ell mantenen la mateixa filosofia. No tracten amb desconeguts i no donen el número de telèfon del cap, ni el propi, a ningú que no sigui de fiar. «Al client també cal educar-lo: què et surt més a compte, pillar cada dia o pillar cada mes? Jo em moc cinc cops a la setmana i prou. Venent bossetes guanyaria molt més, però per menys de cinquanta grams ja no surto de casa», assegura. No li sap greu que els seus preus siguin més alts que els de la competència, perquè «el producte és bo» i, a més a més, ell ofereix garanties de professionalitat: «En aquesta mena de trobades de vegades el camell no és gens seriós: o bé no apareix, o fa tard… A nosaltres, en canvi, aquestes coses no ens passen». 

I la llum?: «La punxem, però procurem no generar grans pics d’energia. També tenim sort per la situació geogràfica, encara que a un amic, en condicions similars, el van denunciar igualment», respon, sense més detalls. Insisteix que, en matèria de seguretat, també és important «aïllar tèrmicament la nau amb planxes, per no donar pistes a les càmeres termodinàmiques de la policia». El que no li treu gens la son, contràriament al que es podria pensar, són les converses telefòniques. «No m’importa parlar-ne. Necessiten una ordre judicial per tafanejar-me el mòbil. Ara, si un dia m’agafen, o intervenen el telèfon d’un client… Merda». És del parer que d’aquesta qüestió se’n fa un gra massa: «Tot el dia bombardegen amb aquest tema. Jo crec que és més aviat una mesura dissuasiva». En aquest sentit, afirma que les pel·lícules i les sèries de narcotraficants a l’engròs «han fet molt de mal», perquè magnifiquen la perillositat. Ell ho veu diferent: «En el meu negoci tot és molt més simple del que sembla. El problema és l’ambició, la poca vista. Jo no he tingut mai cap problema i fa catorze anys que m’hi dedico. Estic tranquil perquè la policia sol anar a pel peix gros».

Hàbits, equilibri i responsabilitat són mots que tragina amb recurrència durant la conversa. Tampoc no amaga les «disputes morals» que li planteja la professió: «Amb els clients, si em truquen més del compte els aviso i els dic que s’estan excedint, que han de fer servir el cap, que potser cal reduir el consum. El problema és que vivim en una societat que pensa que pot fer el que li dona la gana. No ho justifico, però ho comprenc. La gent necessita desfogar-se, amb aquestes vides tan exigents que portem». I tot seguit clou la reflexió amb l’obertura d’una pregunta: «Per què un got de vi no està mal vist i un porro sí?».

La primera cigarreta de maria la va tastar a l’entorn dels tretze anys: «La mare d’un amic venia xocolata, i nosaltres ens reuníem a casa, a les tardes, per fumar». L’entorn, però també la condició social, el van anar introduint, segons ell, en el negoci: «Sovint diuen que som gent que no vol treballar, inculta, sense estudis, que no vol esforçar-se. Que fàcil és de dir. Jo vinc d’una família sense recursos. Quan tenia setze anys no podia fer les mateixes coses que els meus companys, i això em cremava per dintre. Em vaig haver d’espavilar». 

El que aparentment va sorgir com una necessitat sembla que s’ha acabat convertint, amb el pas del temps, en una altra cosa:

—Quant de temps et veus fent això? —li preguntem, abans d’acomiadar-nos.

— No gaire, però tinc fixats uns objectius materials que encara vull aconseguir. A cinc anys vista crec que ho deixaré estar.

Després d’una pausa breu, i del diàleg intern amb si mateix, matisa:

— Ara, això també és, d’alguna manera, una addicció. T’intentes convèncer que tu ho fas bé, no com els altres, però aquesta activitat amaga un punt de serotonina, d’emoció. El risc, en el fons, sempre hi és. Fa tants anys que m’hi dedico que m’agrada, fins i tot. És com una vocació.

---