Opinió | El senyor Fernández s’escalfa

Després de mitja vida a la política, ens declarem incapaços de fer un llistat amb els incomptables avenços que la seva dedicació ha procurat pel bé comú de la ciutadania catalana

De tant en tant, encara entrem per tafaneria al negoci de l’Elon Musk que abans coneixíem com Twitter. No és cap confessió, ni cal penitència per a reconèixer aquesta feblesa, prèvia a desintoxicar-nos totalment d’una xarxa en la que, per cada detall d’interès, et fa empassar allaus d’estupidesa provinents d’un variat repertori d’eixelebrats. I en una d’aquestes incursions, no fa pas massa, vet aquí que apareix un tuit del senyor Alejandro Fernández en el que hom podia llegir, de manera textual, just això, sense necessitat de traduir al català: «Mensaje a nuestros compatriotas murcianos: no todos los catalanes somos unos paletos xenófobos. Os queremos y respetamos. Un abrazo muy fuerte». Francament, ignorem a tomb de què dimonis venia tan lapidària sentència i constatem que només l’emprem en l’article per pur desig de no deixar-la passar, pràctica a la qual estem tan acostumats els catalans que ja se senten impunes i qualificats per a dir-nos qualsevol bestiesa. Hi ha qui pot dir el que li surt del pap sense venir a tomb, sense solta ni volta, i hi ha qui opta per ser, dissortadament, prudent fins a extrems quan tocaria donar l’alto a segons quins exabruptes, detall que caracteritza els catalans, sempre que no sigui l’excepció del tal Fernández.

A la xarxa social, el senyor Fernández signa com a, tornem a l’esment fil per randa, «presidente del PP Catalunya, teniente de alcalde de Tarragona en dos mandatos. Gobierno de la Diputación de TGN (2007-2011), diputado en el Congreso (2011-2015)». Imaginem que per qüestions d’espai no li era factible eixamplar el currículum amb l’actual condició de diputat al Parlament català, detall que deu considerar menor, o fer un recompte dels anys transcorreguts d’ençà que dedica el seu temps professional en exclusiva a l’exercici de la política, del servei públic. Comptant els anys d’aprenentatge i fer de meritori, no esgarrem massa el tret si afirmem que porta més de mitja vida cobrant de la feinada que li procura això de representar els votants de la seva causa. Que no li coneguem resultats del seu exhaustiu treball, deu ser cosa de l’escassa atenció que brindem als incomptables assoliments i millores en la qualitat de la vida comuna obtinguts per ell i els seus correligionaris. Últimament, si hem de ser sincers, el protagonista de la nostra reflexió només ens captava una lleugera i breu atenció, deu ser que som uns absoluts sectaris, per un parell de raons gens superficials, tot i que, insistim, són de les que no ens fan perdre la son, ni pertorben la nostra rutina.

La primera és que el senyor Fernández ha optat per parlar castellà cada cop que pren la paraula al Parlament, segurament per recordar que, sota la realitat autonòmica, l’hemicicle va poc més enllà d’un paripé. El sents bramar sempre amb frases breus i destinades a ser titulars per a consum de les televisions espanyoles, com si volgués recordar i subratllar de manera constant, que ell és un dels seus en territori comanxe, que ell distingeix entre bons i dolents, arrogant-se, òbviament, la representació dels posseïdors de la veritat absoluta en províncies de criteri tan equivocat com aquestes quatre. Aquells que no saben ni un bri d’oratòria, consideren que l’home és Castelar, per dir-ho en un referent dels seus, quan no passa de la demagògia més banal, d’un populisme que fa feredat de tan barat com resulta. Tant se val: Si a ell li va bé això, endavant i cap problema, que en el fons som uns demòcrates. La segona, constatem que tants anys de política l’han convertit en hàbil funambulista, puix el tal Feijóo se’l volia carregar i resulta que ha sortit fins i tot reforçat del pols, detall que, ben mirat, no entranya tampoc gaire mèrit vist el nivell que mostra constantment el seu cap de files. Ves per on, arribarem a final d’article sense dir-li al senyor Fernández ni un de sol dels incomptables arguments de pes que li voldríem soltar a resultes del tuit. Tampoc cal, ja se’ls pot imaginar, però amb ell no paga la pena ni molestar-s’hi. D’on no n’hi ha, no en pot rajar.