Opinió | He tornat al carrer del Vidre

Aquest diumenge al migdia m’ho he fet venir bé per tornar al carrer del Vidre. Tan blanc i, alhora, sense cosmètics, amb aquella paret que fa dècades que cau a trossos sense escarafalls. En general, conserva la degradació justa per no haver de vendre’s en cadena, com una postal més d’aquesta Part Alta en vies de colonització. És un carrer de normalitat confinada: sempre sol, sempre en calma, amb aquesta estretor discreta que fa que des de dalt sembli una sagetera. No hi ha cap festa major ni de barri que aconsegueixi disfressar-lo, ni cap banc per seure-hi. Aquesta tranquil·litat sedimentada a sol i serena durant segles és, abans que res, seva, i al vianant, si de cas, se li permet acoblar-s’hi una estona, si és breu millor. No cal dir que és dels carrers que més m’estimo, com a tarragoní. S’hi senten els pardals i s’hi pot arribar a sentir el silenci en una profunditat que estomaca o abraça. Fins fa poc jo hi tenia un costum: el de guaitar per la finestra d’uns baixos per veure si hi podia espiar la presència d’un amic: Joan Salvadó Sorolla (1928-2026), el senyor Janó.

Quan em vaig plantar per primer cop davant de Can Janó, deu fer uns setze anys, em va costar uns minuts picar-hi al timbre. El Janó, quan jo era petit, ja feia l’efecte d’un home vell, i això m’infonia respecte. El meu germà gran i els seus amics hi tractaven amb normalitat, acostumats a parlar-hi per temes rutinaris referents a la Mulassa. L’anomenaven Geppetto —una comparació precisa, pel que fa a l’ofici—, però per mi continuava sent el senyor Janó, de tuteig impossible. Acabava de complir els 82 anys. Recordo que em va fer pujar a les golfes de la casa. Jo li havia demanat que m’expliqués la història de la Mulassa de Tarragona i s’hi havia prestat. Abans de començar a xerrar em va ensenyar, cofoi, la col·lecció de ràdios galena, així com algunes fustes que tot just treballava damunt d’una porta que, amb uns cavallets de suport, li feia de taula. En el moment que es va acotxar a recollir una fotografia a sota d’un armari no vaig poder evitar la badada de boca. Amb aquells ulls riallers en va tenir prou per respondre’m quan li vaig comentar que, caram, que estava molt en forma. Li hauria fet il·lusió arribar als cent anys.

Alguns hem après a estimar Tarragona a casa nostra i a casa del Janó. Conversar-hi era com desempolsar una pila de llibres d’història local descatalogats, com donar la mà a l’avi Virgili de la Rambla. De fet, ell l’havia conegut, i precisament enyorava aquest món de tertúlies vespertines on es discutia, sense presses, com es podien millorar les ciutats. Aleshores el Janó tenia una fixació: la d’anotar, al peu de cada imatge d’un llibre sobre el sardanisme a Tarragona, el nom dels balladors que hi figuraven. Li semblava un error greu que l’autor de l’obra, el seu amic Jordi Morant i Clanxet, no s’hagués pres aquesta molèstia —calia reconèixer la implicació de tothom—, i s’havia compromès a posar-hi remei amb una lupa i molta determinació.  

Sense persones com ell la nostra cultura no hagués resistit les hostilitats de la dictadura: la gent com el Janó ens va salvar els costums. L’any 1944 es va incorporar al cos de dansa de l’Esbart Dansaire de Tarragona i durant més de quaranta anys va impulsar colles i audicions de sardanes. L’any 1984 va fundar el Centre de Colles Sardanistes de Tarragona, entitat des de la qual va encapçalar, el 1988, la recuperació històrica de la Mulassa, un element del Seguici que no apareixia pels carrers de la ciutat des del segle XVIII, quan l’Església n’havia demanat la prohibició. Ell mateix es va encarregar, llavors, de construir l’estructura de fusta de la bèstia, concebuda en temps rècord pel joier i escultor Joan Serramià. L’any 2002 també va col·laborar en la creació de la Mulassa Petita. La llista de contribucions a la cultura popular catalana, des de la ciutat i més enllà, és tan llarga que em limitaré a consignar que havia cisellat també les fustes del Drac de Sant Roc i del Bou de Tarragona, entre d’altres. 

Les seves aportacions no van ser suficients perquè l’any 2023, amb més de 300 signatures recollides, la Generalitat de Catalunya arribés a la conclusió que Joan Salvadó Sorolla es mereixia la Creu de Sant Jordi. Què hi farem. Hi ha noms que bé valen un obituari, i fins i tot una plaça —com el del Janó—, i d’altres en els quals no cal malgastar res més que una empassada de saliva per no dir-ne una de l’alçada de la Capona. El més important és que l’entitat i la ciutat sí que van saber reconèixer-li, quan i com tocava, la dedicació. De fet, crec que l’única vegada que l’he vist encorbatat va ser quan l’Ajuntament de Tarragona el va fer Perpetuador de les Festes, l’any 2010.

Però, si em permeteu l’anècdota simpàtica, no sempre es va guanyar l’aplaudiment. Recordo, per exemple, la petita bronca familiar que li va caure quan, en plena pandèmia, va aparèixer a la portada del diari Més. La fotografia, en teoria inofensiva, demostrava que havia baixat d’estranquis al taller, i el cert és que ja no estava per aquests trots, tal com els fills li havien dit i repetit. Però és que el Janó era d’aquella generació que havia pencat des que tenia consciència. El treball transcendia fins i tot l’obligació moral: per a ell era més normal i més infal·lible que veure sortir el sol. El fet que un estat li comptés els dies treballats s’hauria de considerar, simplement —i com tantes qüestions relatives a l’Administració—, una broma de mal gust.

El trobaré molt a faltar el 23 de setembre al matí, al convent de les Carmelites Descalces, en una tradició —més o menys íntima— que ell va instaurar. També se’m farà estrany no saludar-lo durant l’Anada a la Professó, allà als Quatre cantons del carrer Major. Em penso, però, que pot anar-se’n satisfet, i que els seus descendents farien bé de buidar una —o potser dues?— ampolles de xartrés al seu honor. Amb la dona, Laura Val, deixa una família nombrosa que s’estima les nostres tradicions festives. Ha pogut comprovar com l’Associació Mulassa de Tarragona creixia i es consolidava com una de les més actives dins la nostra festa major. I fins i tot ha presenciat com el Gremi de Marejants recuperava el Ball de Titans, un dels somnis que a la dècada dels vuitanta li havia quedat pendent.

Per començar a contrarestar la pèrdua, aquest diumenge he tornat al carrer del Vidre, a la part alta de la Part Alta. A tocar de casa seva, enmig d’un dia ventós i rúfol, se m’ha encès una llumeneta. M’imagino que un noi més prim, amb més cabells a la clepsa i amb menys barba que jo pica de nou al timbre. El Janó, que continua sent un senyor molt gran, eternament ancià, el rep amb la gorra i el bastó i un somriure mig de savi rodat mig bondadós. I es reprèn la conversa.

---