Opinió | Fins als nassos de tots ells

Ser insultat cada dia per aquells que tenen tant a callar deu ser l’insofrible esport nacional

Per poc que tinguis alerta els dots d’observació, cada dia t’ofereix una mostra, pel cap baix. Això de ser català i voler exercir-ne, com menyspreen els castellans, és ben cansat, gairebé esgotador. En sec, surt l’escriptor espanyolot a cagar-se en Sant Jordi per fer contents els seus i aspirar a alguna prebenda extra abans de palmar i tothom a callar. Surt el dibuixant tronat, enriquit pel sistema, ja sense més neurones per cremar i s’apunta al desgavell, convençut que carregar de valent contra els polacos surt de franc i encara els hi comporta avantatges entre els seus amos. Només s’esgargamella Twitter en la resposta, en posar firmes aquests fills de falangistes que es feien passar per progres i només eren catalanòfobs. Són els personatges amarats d’autoodi i els seus aprofitats imitadors, situació força corrent en aquesta terra, de fet plat a taula tan nostrat i habitual com una bona escudella. Pràcticament, el mateix dia, per esmentar dos exemples immediats en el temps, al Barça li donen garrot vil a Europa, segons dictat d’una organització mafiosa del futbol que vol marcar-li a foc el record de qui mana aquí. Encara que vagis amb el lliri a la mà, posició estètica predilecta entre els nadius de soca-rel, t’acabes tornant conspiranoic per força a base de clatellots.

En l’última estada a Tàrraco vàrem recordar algunes frases tòpiques d’aquelles que portem tatuades a l’ànima com a bons jans i perdedors que som els membres d’aquesta tribu. Només passejar pel centre i parar l’orella, la nostra ànima catalana es va preguntar, com el general franquista de la sentència apòcrifa, qui ha estat el traïdor que ha permès això. I això és la definitiva castellanització de la terra, la conversió d’una capital més del país en aquesta metamorfosi que permet la macabra broma dels colons d’integrar-la en la delirant Tabàrnia dels seus somnis humits i la constatació de tenir al davant, de manera humiliant, a un desertor de Ciutadans que combrega amb totes les animalades que es puguin dir de l’autèntica ànima, pell, carn i ossos d’aquesta mil·lenària ciutat. Més frases d’allò que en temps anacrònics se’n deia cultura general, ara extingida del mapa. En tornar de l’exili, una dona ferma i bregada, tan representativa de la seva generació com la gran Mercè Rodoreda, ja va denunciar que Barcelona havia deixat de ser catalana, l’autèntica capital del país sense estat. I ho deia a començaments de la transició, fa cosa de mig segle. Ara, a la patum de les lletres modernes catalanes li posen portades i pròlegs d’un borinot que vol fer carrera a força de proclamar als quatre vents els tòpics més arnats de l’eterna catalanofòbia. Si no està tot perdut, proclamen els aborígens, sempre tendents a la depressió, poc li falta. Al cap i a la fi, ja ho deia el president màrtir, Catalunya només té els seus habitants al servei de la causa en perill, sense cap aliat, ni aliança, ni ningú que senti un xic de simpatia i solidaritat per tal d’evitar la seva definitiva extinció. No tenim petroli, ni terres rares, ai, las. Només podríem ser la Dinamarca del sud i ni això ens deixen.

Fa anys i panys, encara ens aferràvem al dictat d’en Francesc Pujols, aquell brillant somiatruites que barruntava un futur en què els catalans, per salats i originals, ho tindrien tot pagat; que anunciava als vents que el país i la seva cultura, la seva manera d’entendre el món, sobreviuria tants cops com fes falta als seus il·lusos enterradors, aquells que sumen tres segles fregant-se les mans i, en canvi, no acaben de despatxar la feina que els agradaria completar, mireu si arriben a ser maldestres. S’ha extingit una manera catalana de fer, de negociar, d’entendre-ho tot a base de migracions i allaus forasteres, de mesures polítiques i ganes d’uniformitzar, i Tarragona no ha escapat al dictat de les autoritats des de l’establiment de la petroquímica. Sabien que el territori era mesell, incapaç per natura de tornar-s’hi, exigir o alçar la veu i de cop, en sec, vam passar dels 40.000 derrotats, encara amb la postguerra aferrada a l’ànima on tothom es coneixia, plena de militars, capellans i funcionaris, a triplicar la població a base de gent i gent convençuda per desinterès i manipulació que això és Espanya i, en conseqüència, parli’m en cristià, que no vaig guanyar una guerra per aguantar-los.

Com en tants i tants aspectes, la solució a qualsevol mal dels milers que ens assolen passa per la independència i gaudir d’una autonomia calcada a la de Portugal. Aleshores, amb la paella pel mànec, ja ens podran dir, si gosem a revertir el caos, que som supremacistes, nazis, feixistes i el que els passi pel pap, que tocarà reconstruir la terra i l’essència derruïda. Mentrestant, en indrets com la Tàrraco pel camí de ser folkloritzada definitivament, només mostrarà les arrels en moments precisos, puntuals, festes majors, concursos de castells i plats d’espineta amb caragolins. Mantindrem el xec o el bon dia com a expressió abans de fer feliços als monolingües imperatius i passar-nos a la seva llengua, no ja en diglòssia esquizoide, sinó amb el repertori de lèxic al complet. Tarragona ha deixat de ser el que era i ara, ja poden dir el nom del porc, que d’això no se’n parla mai, ni tan sols en el dia de la Moreneta en el que tocaria escoltar els agnòstics i ateus en primera fila cantant el Virolai. Serà que l’esperança és l’últim que es perd, però amb aquesta dreta aniquiladora i aquesta esquerra espanyolota que li fa els honors a la Falange generalitzada quan es tracta de Catalunya, no queda altra que tirar altre cop de frases per a la posteritat, a les definicions deixades de manera lapidària per Josep Pla. En efecte, tant se val si són conservadors o progressistes quan els hi toquem la fibra unitària i la pell de brau és una immensa bassa del que s’imaginen des de temps immemorials. Ho deia Pla i Manuel de Pedrolo encara esmolava més les eines. No ens ho inventem ni apel·lem al primer xixarel·lo de pas, sinó a glòries nacionals. De totes maneres, com la democràcia és un ciutadà, un vot, estem derrotats aritmèticament, ho han aconseguit finalment.

Quelcom, però, s’albira a l’horitzó, s’intueix un canvi en el tarannà dels mohicans en extinció, arrossegant els peus cap a l’escorxador. Ja que els assimilats i esclaus es van posicionar de fa temps per pur interès de butxaca, els que quedem assetjats al ranxo comencem a tenir ganes de no deixar-ne passar-ne ni una, a abandonar l’etern posat de callar i entomar, que ha estat fins avui un altre dels malaurats esports nacionals. Potser estem equivocats, però el personal sensibilitzat sembla a punt de petar, ja no ho suporta més, i qui sap si qualsevol dia d’aquests iniciarà la revolta com a última rebequeria abans d’estirar la pota i passar a ser una nota a peu de pàgina en una història que no ens deixaran escriure per perdedors.