Bon dia, Ricard. ¿Recordes que fa uns mesos et vaig dir que estava pensant de fer un setmanari digital? Doncs bé, ja l’estic muntant: https://dillums.cat/
Encara no l’he fet córrer. Hi estic fent proves amb continguts ja precuinats, que s’ordenaran millor quan la cosa surti a la llum. L’objectiu és barrejar-hi temes i personatges populars de societat amb temes pròpiament culturals.
Et voldria preguntar si vols dir-hi la teva, és a dir, com ho veus. I si més endavant t’animaries a fer-hi algun article.
[…]
Així començava un correu electrònic rebut a primera hora del divendres 16 de gener de 2026. L’autor del missatge em perdonarà que n’hagi publicat una part i la data, però d’aquesta manera resulta més il·lustratiu explicar com en tres setmanes aquell projecte que s’estava cuinant a foc lent des de fa mesos ha vist la llum i ja és una realitat a l’abast de tothom.
Quin goig que un exalumne de la Universitat Rovira i Virgili (URV) et convidi a opinar dels seus projectes! Quin plaer que un jove periodista amb talent et confiï els seus somnis i il·lusions! Quina alegria veure com neixen noves propostes singulars i valentes des del convenciment i la perseverança! Així em sento aquests dies d’estrena del Dillums, el nou setmanari digital que impulsa l’Enric Garcia Jardí.
L’aparició del Dillums em recorda la gestació del Fet a Tarragona, primer en format digital (2012) i després en format revista (2013). L’Enric, que aleshores enllestia els estudis de Periodisme a la URV, ja va participar en aquell procés engrescador. Un dels primers articles que va publicar al Fet digital estava dedicat a Mercè Sardà i els 20 anys de la Mostra de Teatre Jove. I al número 1 de la revista es va estrenar amb el reportatge «De la intimitat a la multitud», que retratava el naixement espontani d’allò que després seria un dels actes més icònics de les festes de Santa Tecla: la Baixada de l’Àliga. Tota una declaració d’intencions del jove periodista en la seva aposta per la cultura i per Tarragona.
Han passat tretze anys i l’Enric Garcia Jardí ha demostrat a bastament el seu talent com a periodista i escriptor —llegiu el seu últim llibre, El maqui que encara lluita— i ha madurat professionalment. Fins al punt d’engegar aquesta iniciativa periodística que és el Dillums. Cal valorar la seva valentia en un context de crisi de l’ofici i de profundes transformacions al sector, i cal remarcar la seva tenacitat i obstinació per fer un periodisme reflexiu, tranquil i de qualitat, buscant històries úniques i indagant en les múltiples expressions culturals que ens envolten.
L’aposta de l’Enric pel Dillums també em recorda —per motius generacionals— la meva estrena com a director de Tarragona Ràdio el 1994. Ara que l’emissora celebra el seu 40è aniversari, miro enrere i recordo que durant divuit anys i mig en vaig ser el director. Va ser una aposta personal arriscada pel canvi de ciutat que suposava i pel repte professional que assumia en aquell moment, encara amb poca experiència. Ara, l’Enric emprèn una altra aposta arriscada, però també engrescadora i valenta, un repte professional de primer nivell que representa un pas endavant indiscutible en la seva trajectòria.
Un fil conductor d’il·lusió i empenta recorre els tres moments: cronològicament, els dos primers (Tarragona Ràdio i Fet a Tarragona) els vaig viure en primera persona, tirant del carro i liderant sengles equips de professionals. El tercer (Dillums) el visc ara com a espectador i amb la mateixa convicció i confiança que en les anteriors ocasions. Confiança en la vàlua i talent del creador del nou setmanari digital i convicció en la necessitat de comptar amb noves mirades comunicatives en aquest tros de país.
Tarragona guanya un nou mitjà amb una manera de fer diferent; periodisme reposat i rigorós, disposat a anar contra corrent, fugint de les notes de premsa i convocatòries, de la immediatesa i del pescaclics. El Dillums és una altra cosa que es concreta en aquests dotze punts del Manifest de fundació: https://dillums.cat/quant-a/
La presentació del nou digital amb una gentada a la cerveseria Twins (un altre paral·lelisme: el Fet el vam estrenar al Cafè del Metropol) és una bona empenta per començar a caminar. La «sobirania periodística» que reclama l’Enric Garcia Jardí per fer possible un «periodisme de proximitat real» necessita la complicitat d’una comunitat de lectors àmplia, inquieta i diversa. Feu-li confiança! Feu-vos subscriptors del Dillums!
Ricard Lahoz Avendaño (1965) és periodista i tarragoní d’adopció des de fa 30 anys. Ha dirigit Tarragona Ràdio (1994-2012) i va ser un dels impulsors i director de la revista Fet a Tarragona (2012-2023). És professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i ha publicat els llibres La riuada de 1994 (Arola Editors, 2014), Francesc Xammar: dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2018), De la llengua al país: 50 d’anys d’Òmnium Cultural del Tarragonès (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2022) i el recull d’articles Tarragoninament (Arola Editors, 2024).
Deixa un comentari