Colors del verd | «Still standing»

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze, disset, divuit, dinou, vint, vint-i-u, vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre, vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set, vint-i-vuit, vint-i-nou, trenta.

En el pic de l’addicció, l’Arlet va arribar a fumar, en un sol dia, fins a trenta cigarretes verdejades amb marihuana.

S’aixecava del llit pensant com aconseguiria la droga: quina excusa clavaria als pares per sortir de casa, a quin amic faria servir d’esquer, quin camell estaria disponible en aquelles hores. Havia renunciat a cursar el màster de formació del professorat per les fortes crisis d’ansietat i els estats depressius que encadenava. L’únic que li importava era consumir. Si podia, acompanyava les benzodiazepines, els tramadols o els diazepams que li receptava el psiquiatra amb unes cerveses o uns porros per augmentar la sensació de vol, d’evasió, que la confortava.

Quan va començar a fumar setmanalment, pels volts de l’estiu de 2017, no es pensava que tot aniria tan de capa caiguda. Ho acabava de deixar amb el seu primer xicot, s’havia estancat en els llimbs entre la universitat i el món laboral, tenia l’autoestima enfonsada en el subsol i es castigava perquè la solitud l’angoixava. Es trobava immersa en una crisi existencial i, llavors, en plena muntanya d’incerteses i canvis, amb 23 anys d’edat, es va dir: bé, almenys quan fumo herba les preocupacions s’esvaneixen. Aquest anestèsic vital es va presentar, d’entrada, com una descoberta. La mateixa substància que la desinhibia durant les nits postadolescents de festa i sexe ara també l’ajudava, en aparença, de dia. No va ser fins al cap de tres anys que es va adonar que s’hi havia enganxat i que els brots psicòtics, així com els episodis de trastorn bipolar, eren causats pels excessos de marihuana. El consum, abans esporàdic, havia transmutat en una obsessió a la qual encara no havia pogut posar nom: addicció. «És aleshores quan t’assalta l’instint autodestructiu. Saps que t’estàs fent mal, però no pots aturar-te, perquè la droga ha passat a governar la teva vida», explica. No aconseguia desempallegar-se’n. Estava atrapada. Abans morir-se que deixar-ho. Sola no.

Once, I never could hope to win.

Els pares, com els amics, van seguir un procés lent de reconeixement de la malaltia. Al principi, com tu, volen creure que controles. És el camí fàcil, és normal. Prefereixes repetir-te que la teva xiqueta sap el que es fa. S’ha tret la carrera sense problemes, tampoc no és que s’estigui punxant: ja se li passarà. Ella, però, es valia d’aquests prejudicis i d’aquest marge de confiança per amagar o atenuar el seu veritable estat de salut: «Enganyava tothom. Al psicòleg li deia que no fumava tant, que en feien un gra massa. Amb el psiquiatre estava de puta mare, perquè em donava medicació, que al capdavall és droga. I al meu germà li vaig robar moltíssima maria d’amagat. Els prenia el pèl tant com podia, però després em sentia com una merda». Aquesta doble vida va saltar pels aires quan els pares, cansats d’assumir contradiccions i actuar com a testimonis passius del declivi, li van col·locar la maleta al rebedor de casa i li van plantejar la disjuntiva: o nosaltres o l’addicció; o demanem ajuda o te’n vas al carrer. «Aquest moment va ser importantíssim», recorda l’Arlet. Ells havien jurat que no consentirien més la drogoaddicció i ella, sota l’amenaça del cop de porta familiar, es va atrevir per primer cop a obrir els ulls.

Well, look at me, I’m coming back again.

A l’aparcament de l’Institut Hipòcrates, el centre de desintoxicació i rehabilitació on va ingressar el desembre de 2020, va escurar el darrer porro; el «fi de festa», així l’anomenen. Durant quatre dies havia consumit marihuana a mans plenes amb el consentiment dels pares. Ja tindria mesos per fer net; l’ànsia encara ho ocupava tot. Després del desconcert provocat per l’aïllament, va començar a establir una relació de companyonia amb altres pacients que entenien el que havia viscut i que no la jutjaven per la seva experiència. S’emmirallava en els que duien quatre o cinc anys desintoxicant-se —de marihuana o haixix, però també de cocaïna, heroïna o altres drogues— i li transmetien una gran fortalesa anímica: «Costa obrir-se en les primeres teràpies, però els companys són fonamentals. Jo no seria qui soc ara sense ells».

Don’t you know I’m still standing better than I ever did?

Filla d’una casa amb possibles, reconeix que, per desgràcia, no tothom pot permetre’s els prop de 10.000 euros mensuals que van desembutxacar els seus pares, durant més d’un any, per pagar-li el tractament. L’Arlet confia que, amb el temps, tindrà ocasió de retornar part d’aquests diners a la família, que va haver de demanar un crèdit al banc per tirar endavant: «Em diuen que no pateixi, que tot i tenir una carrera universitària és la millor inversió que han fet mai en mi, i tenen raó. L’ingrés m’ha salvat la vida».

Looking like a true survivor, feeling like a little kid. 

I’m still standing after all this time.

A parer seu, la dedicació al tràfic de marihuana, com l’addicció, pot estar condicionada per les circumstàncies socioeconòmiques, però en el fons traspassa les línies divisòries de les classes socials: «Hi ha de tot. Recordo una època en què comprava l’herba a menors estrangers no acompanyats, i fins i tot hi havia un punt d’empatia, perquè m’explicaven la seva història. Hòstia, és que els entenia, i en un sentit egoista també blanquejava el meu paper com a clienta, perquè pensava “li estic donant diners a algú que realment els necessita”. Però aquesta no és la solució. D’altra banda, també m’havia trobat amb xavals que tenien la vida resolta, com un pijo de Boscos que també venia droga». Aquestes coneixences tan diverses es produïen perquè l’Arlet havia teixit una xarxa prou àmplia de subministrament: «Intentava no anar sempre al mateix camell, perquè la gent no sàpigues quant consumia realment. Em feia vergonya reconèixer-ho».

Picking up the pieces of my life, without you on my mind.

No es vol interposar en el fet que hi hagi amics seus que encara fumin marihuana, però sí que considera important que s’adverteixi dels perills que poden comportar-ne els excessos: «Cadascú s’ha de fer càrrec de les conseqüències dels seus actes. Ara, el que et puc confirmar és que l’addicció no és cap broma». Malgrat tot, es mostra partidària de la legalització de la marihuana per a usos recreatius, ja que sosté «que així es trencaria el punt de transgressió i romantització de la il·legalitat, s’estudiarien més les conseqüències del consum i es parlaria més del tema, que falta ens fa». Demana, per contra, que «no hi hagi tanta cultura de promoció d’aquestes substàncies». Des que va sortir del centre diu que es fa un fart d’accelerar els fragments de pel·lícules on apareixen escenes de consum: «Al cinema queda molt bé fumar-se un porro o beure’s una copa de whisky quan tot va malament. Això crea un efecte d’idealització. Però per què es dona glamur a una cosa que no en té? És gairebé impossible que en un film no hi surtin, per exemple, begudes alcohòliques, quan de fet són una porta d’accés a les altres drogues».

I’m still standing, yeah, yeah, yeah.

L’Arlet recorda que «l’addicció és una malaltia crònica» i que ella mateixa, com alguns antics companys de clínica, tard o d’hora podria recaure. Estats emocionals com la tristesa, l’estrès, la ràbia, l’eufòria o la frustració solen exercir com a motors de la reincidència en el consum. En parla sense embuts amb qui li ho pregunti. També ha impartit xerrades sobre el tema. Ha hagut d’abandonar les amistats amb qui fumava i durant un temps llarg ha continuat fent teràpia fora del centre: «Són factors clau per recuperar-se. Cal canviar hàbits i actituds, reforçar l’autoestima i situar les emocions i els sentiments on toca. Deixar de consumir no és només deixar aquella substància». Assenyala que la societat «hauria d’aprendre què significa ser addicte», així com també hauria de comprendre «que no som viciosos, ni males persones, sinó malalts». Quan li revenen les ganes de fumar s’esforça a recuperar una imatge espantosa però efectiva: la del dia que, estirada al llit, l’assetjaven unes veus imaginàries i es pensava que no tenia remei, que les úniques opcions que li quedaven eren el psiquiàtric o el suïcidi. Mesos després d’aquell moment crític se sent amb forces per acarar la vida. Ha tornat a llegir i escoltar música. A la seva habitació hi canta de tant en tant una cançó d’Elton John que la va ajudar quan tot semblava que només podia anar pel pedregar: «I’m still standing».

---