Retrats castellers | Miquel Ferré i l’evolució dels Xiquets del Serrallo

Hi va haver una època que un cap de colla et podia rebre, un divendres al vespre, jugant una partida de dòmino amb els amics. Miquel Ferré Llauradó la recorda perfectament. Ell s’havia apuntat als Xiquets del Serrallo per un sentiment de pertinença serrallenc, d’adhesió al barri. Aleshores, poc li importava quins castells es portaven a plaça. Bé, entenguem-nos: si més no, no era conscient encara del que costava assolir-los. Prou que ho aprendria, durant els 32 anys següents, abans d’aquell vespre de juny memorable. L’amor pel Serrallo va precedir l’amor pels castells.

El Sant Magí de 1994, amb 16 anys, vestia per primer cop la camisa de color blau marí. La colla s’havia fundat el 1988 i era encara «molt serrallenca», en termes de composició social. Els pescadors, que hi tenien una presència destacada, remugaven si els assajos acabaven tard, perquè l’endemà s’havien d’embarcar molt d’hora, de matinada: «Has de pensar que al barri havies de comptar sempre amb tres noms: el de la persona, el de la casa familiar i el de la barca». Ell, en canvi, era fill de carnissers i net de forners vinguts de fora, de pagès.

En només dues temporades, Ferré, rabassut i compromès, va començar a parar castells com a baix. Llavors la pinya es tancava a ull, amb el pragmatisme exercint d’equip tècnic. Es col·locaven els baixos, primeres mans, daus i potser algun lateral, i els altres omplien la base. La proclama era clara: «La resta arrodoniu. Aneu-se arrimant». D’aquest missatge en van sorgir, gràcies a les xarxes pesqueres de l’homofonia, dos personatges inventats: l’Ernesto Rodoniu i la Neus Arrimant. Diu la llegenda que hi ha un antic cambrer de Casa Fèlix, a Valls, que encara els busca com si fossin reals, per servir-los el primer plat. Ja se sap, al Serrallo, per herència popular, d’escola de tavernes, s’han erigit en reis del malnom i els jocs de paraules, en gats vells de la plagasitat. «La gent del Serrallo és oberta, bondadosa i malparlada», assegura Ferré. Separats per la via fèrria i la sal marina, hi ha un no sé què, una amalgama de trets distintius —des dels oficis fins a la parla, el sentit de l’humor o la gastronomia— que fan que un tarragoní, del pont de la Petxina en amunt, disposi d’elements suficients per identificar, generalment, si algú prové d’aquest barri que és més aviat un quasi poble.

Ferré es va estrenar com a casteller dels Xiquets del Serrallo l’any 1994 i aquestes darreres setmanes ha pogut celebrar fins a tres castells de vuit descarregats

El 19 d’agost de 1996, Ferré era dins la pinya del primer 4de8 carregat pels Xiquets del Serrallo. Aquell any, a l’octubre, van quedar tretzens al Concurs de Castells, que encara no havia experimentat l’eclosió de colles que l’ha portat a repartir-se en tres jornades multitudinàries. Però si Ferré gasta tant l’expressió fer pedagogia és perquè, com a casteller, n’ha passat de verdes i de madures. La falta d’efectius, tant a principis de la dècada dels noranta com, sobretot, entre els anys 2003 i 2004, els va deixar tocats de mort. «En aquell moment, només que cinc o sis persones del nucli dur haguessin abandonat, la colla hauria desaparegut», afirma. Però la gent es va mantenir fidel i va continuar remant enmig de la tempesta. La lluita per un local digne també va representar, fins al març de 2017, un altre factor de desgast: «Hem assajat davant l’església de Sant Pere, a l’antiga llotja, al carrer de Santa Tecla, als tinglados i fins i tot a dins el port, on algun guàrdia civil de la duana va aprendre, gràcies a nosaltres, què és una faixa. El fet de dependre dels factors meteorològics i de no poder assajar, per exemple, amb xarxa, va ser, durant anys, un problema».

Conèixer l’esforç des de tants fronts diferents l’ha ajudat a valorar més els «vents favorables». Ferré, que forma part de la junta directiva de la colla, està convençut que «la millor campanya possible és que la massa social es cregui els castells». És l’esquer de gamba. El dissabte 27 de juny, amb motiu de la diada de Sant Pere, molts veterans van desempolsar la camisa de l’armari. Era un bon senyal; ningú no s’ho volia perdre. En segona ronda, i després d’un 5de7 solvent, els Xiquets del Serrallo van descarregar el 4de8, el castell que se’ls havia resistit durant trenta anys. La construcció límit, el somni incomplet d’un grapat de generacions. El carro gros, o potser millor dit, en el seu cas, la barca grossa. Ferré, que hi anava de falca, va pujar a un balcó de la plaça de Sant Magí i, amb una rialla triomfal, va acabar de destapar l’eufòria de la marea blava. A la fi, ho havien aconseguit.

—Tants anys esperant-lo i aquesta temporada ha estat un 4de8 matiner, no?

—T’he de dir que a mi no em sorprèn. Feia temps que treballàvem bé i tard o d’hora havia d’arribar.

View this post on Instagram

Existeixen, en el món dels castells, uns intangibles que sembla que es transmetin inconscientment, una mena d’epigenètica castellera que condiciona la psicologia col·lectiva de cada colla, que es veu impel·lida a afrontar unes barreres particulars, concretes. Ferré també recorda com durant anys se’ls havia travessat el 2de7: «Quan el vam descarregar, el Sant Magí de 2015, si no em descompto era el vint-i-setè cop que l’intentàvem. Ara, en canvi, l’hem mig normalitzat». El local, les tècniques d’assaig, l’increment de camises… Tot ha contribuït a guanyar-se aquesta inèrcia positiva, confirmada aquest darrer cap de setmana amb el primer 3de8 descarregat de la seva història, que van acompanyar d’un segon 4de8 i del 5de7 a la diada de la Verge del Carme.

Al número 4 del carrer de Sant Pere, a molts pocs metres de distància del local dels Xiquets del Serrallo, el Miquel s’atura davant del rètol d’una botiga ja extinta: la Cansaladeria Ferré. Ell és el menor de cinc germans, els fills de Josep Ferré i Anna Maria Llauradó, els responsables del negoci. A casa, la paga consistia a percebre 500 pessetes setmanals si ajudaves a tallar la carn i fer botifarres. De la plaça del Mercat —on van obrir una altra parada— a la plaça castellera, Ferré pot dir, amb satisfacció, que no hi ha faltat mai quan ha calgut. Anys enrere, Rosa Mallol, la Patxitxa, quan quadraven els baixos, de tant en tant li amollava: «Tocinero, tira cap a la dreta». Ell s’ho prenia bé i procurava aprendre dels qui aleshores comptaven amb més experiència. Ara treballa d’atenció al públic a l’estació d’autobusos i ja fa un parell de temporades que descansa de la posició de baix, molt exigent. 

Més enllà del lloc on el trobis i de la responsabilitat que ocupi, Ferré fa sempre la sensació de despatxar la mateixa simpatia. Amb tres camises blau marines i tres dècades de castells literalment a les espatlles, espera, amb optimisme, que la bona feina es consolidi. Li agradaria «fer la clàssica de 8» (3de8, 4de8 i 2de7) i aconseguir que, a còpia de repetir-la, «no fos ni notícia». De moment ja va bé, però, que aquestes setmanes els Xiquets del Serrallo s’hagin convertit en matèria noticiable i que els periodistes castellers no es puguin contenir l’adjectiu històric a l’hora de referir-s’hi. 

Si pensa en el Serrallo, Ferré es carrega de nostàlgia, d’uns temps en què al barri «hi havia dos quioscos, un estanc, tres carnisseries, una ferreteria i moltes més barques». Però si pensa en els Xiquets del Serrallo, la seva mirada, tot i ser molt conscient del passat, es projecta cap endavant, cap a Sant Magí i aquesta plaça de les Cols «plena de mística». «Les coses evolucionen», conclou. «Avant!», li hem sentit a dir sovint a un pescador de tota la vida. La veda és oberta.

---