Retrats castellers | Marta Nadal i l’esperit del carrer de Santa Anna

Hi ha qui arriba a la majoria d’edat amb un cop de porta, com si la vida s’hagués volgut esperar al ritual de pas per clavar una primera estocada. Marta Nadal Carro va celebrar el seu divuitè aniversari en aquest carrer, amb la colla on s’ha forjat com a castellera i com a persona. Al cap de deu dies, l’abril de 2018, els Xiquets de Tarragona es veien obligats a abandonar el local a causa de problemes estructurals en l’edifici. Ella, que ja corria pel pati els divendres d’infància, mentre el pare feia pinya, ho recorda com un moment dolorós. Quan li demano que ens citem en un lloc especial, no dubta a portar-m’hi. Es nota que és un carrer familiar perquè l’anomena sense la paraula carrer: «Santa Anna és casa».

Nadal és una jove de 26 anys, molt expressiva, que acompanya les reflexions amb gestos i rialles. Com diu ella, és «oficialment» castellera des dels onze anys, quan va entrar a formar part de la canalla dels Xiquets. «Aleshores ja era bastant alta, vaig fer de dosos en un 7de7», explica. El seu pare, matalasser de pedra picada —cap de colla entre els anys 1994 i 1995 i president de l’entitat entre el 2009 i 2010—, li ha transmès el bagatge que de vegades la joventut, per inexperiència, no sempre és capaç d’assimilar pel boca-orella.

Marta Nadal és economista i hereva d’una nissaga castellera molt vinculada als Xiquets de Tarragona

Malgrat que la Marta sigui economista i domini l’estudi de l’estadística, diu que els qui alimenten l’excel casteller, a casa, són el pare i el germà. «Sembla que competeixin per demostrar-se qui acumula les millors dades», assegura. Ella també participava d’una passió molt similar, no fa pas gaire. Quan estudiava a la universitat, entre conceptes tècnics, números i càlculs, mirava d’aplicar els coneixements adquirits a les probabilitats de descarregar un castell: «És una qüestió en la qual intervenen molts factors, a banda de les proves d’assaig, però, igualment, no me’n podia estar. No entenc la vida sense la colla».

Amb tres generacions castelleres a les espatlles —l’avi patern va ser el primer a vestir la camisa ratllada—, la família Nadal reflecteix les transformacions socials del fet casteller en l’últim mig segle. La Marta, per exemple, fa de dona del darrere, una posició que tradicionalment duia el nom d’home del darrere perquè, ja ho podeu suposar, al darrere del baix —i del segon, en funció de la construcció— sempre hi havia un home. «Quan vaig començar a pujar al folre, tot i que les dones ja eren importants en qualsevol estructura, encara es considerava com una cosa extraordinària que assumíssim certes funcions. Semblàvem predestinades a fer de crossa o a ocupar els pisos superiors del tronc. Crec que el canvi del qual soc testimoni és precisament aquest, el de la normalització del nostre paper com a col·lectiu en els castells».

View this post on Instagram

Justícia és una de les paraules que Nadal més carreteja durant la conversa. Tornem als cops de porta, en aquest cas metafòrics. Malgrat la seva jovenesa, ha tingut temps suficient d’experimentar sensacions dolces i amargues com a matalassera: el roig apassionat de les celebracions i el blanc de temporades que els ha costat d’escriure amb aplom. «Som cíclics, de cop i volta ens entrebanquem però després ressorgim», reflexiona. Ser dels Xiquets de Tarragona s’afigura, escoltant-la, com una presa de consciència de les implicacions profundes de la cultura de l’esforç, no exempta de treball sense resultats immediats, de frustracions, d’incomprensió.

Nadal: «Som cíclics, de cop i volta ens entrebanquem però després ressorgim»

La temporada, fins ara, ha emès senyals de reviscolament. Han completat el 4de9 folrat a Altafulla i Vila-seca i també han aconseguit un 7de8 molt rodat. El rum-rum de fa unes setmanes per si accedirien o no a la jornada de diumenge del Concurs de Castells és ja una remor passada. Li pregunto a la Marta pel cap de colla, Roger Budesca, i la serenor que mostra a les entrevistes públiques. Ella, que el coneix bé, assenteix: «Quan convé sap tenir nervi, eh, però ja t’entenc. Crec que està intentant fer una gestió de la calma, un aterratge de les expectatives. En el fons, ens calia traure’ns aquesta pressió del damunt».

El 2de9 amb folre i manilles del 2014, a la plaça de les Cols, va ser, possiblement, la màxima expressió d’aquesta recompensa a la set de justícia. L’apogeu que va deixar pas, també, al 5de9 amb folre i el pilar de 8 amb folre i manilles carregats al Primer Diumenge de Festes de 2015. L’assalt a la gamma extra. La Marta el situa com un capítol important de la seva biografia, no només de la castellera. Com aquell qui diu, aquell Sant Magí havia canviat la faixa blava —senyal inequívoc de la canalla matalassera— per la de color negre, la dels adults, i la van col·locar al folre. «El dos ha estat sempre el nostre castell insígnia, i aquell estiu havíem fet algunes proves de dos de nou. Teníem la sensació de jugar-hi, com si fos un somni d’estiu. Però el dia que el vam descarregar hi havia una convicció preciosa, es palpava en l’ambient. Recordo el silenci a plaça, quan el vam començar a muntar». Els lectors que algun cop s’hagin entaforat en la foscor d’una pinya sabran perfectament a què es refereix Nadal amb aquesta descripció del silenci. Hi ha silencis, en el món casteller, que posen els pèls de punta. El silenci previ a la caiguda, de segons o mil·lisegons. El silenci expectant dels companys de pinya, en plena feina, mentre la gralla, els crits del cap de colla i l’ambient van informant de l’estat del castell. O el d’una plaça respectuosa que sap llegir la transcendència històrica d’un determinat intent. Aquests dos darrers, la Marta els va sentir aquell 19 d’agost.

«Som hereus de les colles antigues de la ciutat, de la gent treballadora, del carrer». «Som molt de ratxes, i de vegades ens hem limitat nosaltres mateixos, també per les disputes internes». «Portem la tau al pit». Amb aquestes frases, la Marta fa un esforç per compendiar alguns dels trets distintius dels Xiquets de Tarragona. Ella, com a veterana entre els joves, se sent part d’un moviment de renovació, i s’alegra que hi hagi hagut una glopada de gent de la seva edat que s’ha apuntat, darrerament, a les files matalasseres.

Cada any, per Sant Magí, segueix el mateix ritual, vinculat al Portal del Carro i al carrer de Santa Anna

Ara com ara, el que vol és que la seva colla afermi el domini de la gamma bàsica de nou, però li encantaria veure, algun dia, un quatre de nou net dels Xiquets a la plaça de les Cols. «Sant Magí és la meva diada preferida. Aquell dia sempre segueixo el mateix ritual: cap a les deu del matí pujo al Portal del Carro. Algú que m’estimo, normalment el meu germà, em regala la cinta d’aquell any, que durant l’actuació faig lluir a la camisa. I, després de saludar algun amic o conegut, baixo cap a la plaça de la Font per reunir-me amb la gent de la meva colla».

Li deixem caure si ens pot obsequiar amb algun mot o expressió que senti íntimament lligat a la quotidianeïtat matalassera. La Marta ens respon: «Doncs mira, m’has fet pensar en els pilars caminant. El Manel Cano, un dels històrics, és qui ens avisa quan el pilar, ja en marxa, s’acosta a alguna irregularitat en el paviment. Llavors, li sents a dir: tape. Sí, exacte, vol dir que tot just passarem per damunt d’alguna tapa del clavegueram. Sol dir tape i escaló, de fet, i també bona fenya».

Des de la plaça del Fòrum, entre els buits en forma de porta que deixen les restes romanes, mirem de nou cap a Santa Anna. La Marta pensa en el seu grup d’amigues matalasseres, el seu niu de confiança:

—Al pati del Pou, a l’Ajuntament, hi fa una calor horrible. Són molts anys sense un local d’assaig en condicions. Quan les obres de Santa Anna s’hagin acabat, la majoria de les noies del meu grup d’amigues ja haurem fet els trenta anys.

—I què faràs, quan tornis a casa?

—Uf, ploraré molt… I ho gaudiré. Tant de bo ens serveixi per enlairar-nos. 

Aquest Sant Magí, amb la mida que toca a la butxaca de la camisa ratllada i la colla disposada a fer un pas enllà, la Marta, camí de les Cols, quan passi per Santa Anna, com tants altres matalassers, picarà a la porta.

---