Article publicat per Lluís de Salvador (1893 – 1975) al Diari de Tarragona el dimecres 9 de febrer de 1938. És el darrer article que signa l’autor com a periodista.
Aquestes ratlles que escrivim avui, tenen per a un periodista gairebé anònim d’una ciutat catalana i tarragonina, el caràcter d’un fet cabdal. El fet és aquest: el periodista —nosaltres— que havia hagut de consagrar, contra la seva voluntat i per imperi de les circumstàncies a la professió periodística, fent-ne el seu únic mitjà de vida, l’abandona ara, després d’uns anys de ben accidentada tasca. I d’ara endavant, segueixi conreant o no les seves aficions periodístiques i literàries, no viurà ni mantindrà la pròpia llar amb els productes de la seva ploma.
Per què portem això a les planes del Diari? ¿Quin interès pot tenir per al lector allò que és un ordre purament personal i íntim? Ens explicarem, per tal de respondre a aitals interrogacions i confiem que el lector indulgent ens voldrà i podrà comprendre.
Nosaltres vam néixer al periodisme lluny de la nostra terra, en un lloc on aquesta professió, quan era exercida per periodistes a sou —nosaltres ho érem d’afició i no vivíem de la premsa— constituïa un dels instruments més odiosos i sovint més vils, que posava en joc la baixa i immoral política dels cacics i altres jerifalts de la monarquia. A Tarragona, potser en un grau no tan acusat, passava exactament la mateixa cosa, i per bé que no, per sort, en els sectors més arreladament tarragonins i més manifestament addictes als ideals de catalanitat.
És aquell motiu el que, en haver d’incorporar-nos professionalment a la vida periodística, repugnant-nos tot allò que de corromput i arcaic hi havia en l’esmentat estament, ens vam fer la prometença íntima, ferma, de no deixar-nos endur dels vells vicis i corrupteles i procurar, a costa de qualsevol sacrifici, que en acomplir dignament i netament el nostre comès a la Premsa, honoréssim el periodisme professional en lloc d’explotar-lo o prostituir-lo. No creiem que ningú s’atreveixi a veure en això una petulància, car no pot ésser petulant aquell que coneixent el goig de viure amb decència, aspiri a no haver de privar-se d’aquest gaudi, en el qual va abscondit el millor llegat que un periodista d’avui pot deixar als seus successors i que un pare pot lliurar als seus fills. Viure net de consciència, com viure sa de cos, és altrament, no una petulància, ans una necessitat de tot esperit normal.
¿Hem reeixit en el propòsit durant els anys de lluita periodística? A nosaltres ens és difícil de precisar-ho amb plena autoritat. Sabem, això sí, que mentre per una banda la professió ens ha comportat molts de renunciaments i sacrificis, res no teníem en començar i res no tenim ara, tot i haver dut una vida austera. I avui com ahir i com sempre, allò que duem a la taula de la llar familiar cada dia, «cada dia», també, ho hem de guanyar amb el nostre treball. Treball de periodista abans o de buròcrata ara. I treball de pagès sobre els crestalls camperols, on brosta, generós, l’ajut de la terra fecunda.
Deixem, doncs, la professió periodística i ens acollim a una altra professió encara molt més modesta i austera, per més anònima amb la consciència tranquil·la i el cap ben alt. I no ens doldrà altra cosa sinó aquesta: que no ens sabessin perdonar tots aquells als quals, potser essent i tot amics, hem hagut de fer-los blanc de les censures o les condemnacions a les quals l’absoluta sinceritat del nostre comès ens obligava. Tenim dret a esperar que no ens servaran cap rancúnia, com nosaltres no la servem, en absolut, envers tots aquells que durant els atzars de la lluita, ens haguessin ofès o bé ho haguessin intentat.
No representen aquestes ratlles un comiat absolut. La millor part de la nostra vida resta tan estretament lligada a les planes de la Premsa diària, que mantes vegades, sense donar-nos-en compte, com aquell qui diu, hi tornarem a fer cap. Consti, però, que llavors la nostra veu no serà la del periodista professional. Serà, com en temps de la passada joventut, la veu de l’aficionat, al servei del tot desinteressadament d’una idea, una emoció, un sentiment. El periodista que ha viscut fins ara exclusivament del producte de la seva ploma, desapareix. I ho fa sense gaire pena ni recança, per la satisfacció que li proporciona fer-ho per pròpia voluntat i sense penediments de cap classe. Obeint a motius de caire íntim en els quals no intervé per res ni l’ambició, ni l’odi, ni la intransigència pròpia o d’altri; ni les discrepàncies irreductibles; ni despits ni greuges.
(Fotografia de capçalera: fotograma de la pel·lícula Espoir, d’André Malraux, rodada a la ciutat de Tarragona i en altres llocs del país en plena guerra)
Lluís de Salvador Andrés (1893-1975) va desenvolupar una intensa activitat periodística durant les dècades de 1920 i 1930, exercint com a director dels diaris Tarragona i Diari de Tarragona. Exiliat a França amb la desfeta republicana, en tornar a Catalunya no va poder tornar a exercici el seu ofici. Va viure els seus darrers anys de vida al barri de Sant Salvador, a Tarragona.
Deixa un comentari