D’allà | Fran Richart: «Com pot ser que els mitjans catalans no tinguin corresponsals a Ucraïna?»

Fran Richart Barbeira (Tarragona, 1985) és un fotoperiodista establert, des de fa nou mesos, a Sumi, una ciutat d’uns 250.000 habitants situada a l’est d’Ucraïna. Ens atén per videoconferència, amb la barba crespada i el cap cobert per un gorro verd oliva. La temperatura, a fora, indica nou graus sota zero. Almenys, avui, li ha tocat una mica el sol, diu. Aprofita les estones que li plantegem preguntes per fumar-se una cigarreta. Té ganes d’explicar-se. No es prodiga gaire a les xarxes socials, però en els darrers mesos les seves fotografies han estat publicades a mitjans com la BBC, The Guardian, el Wall Street Journal, el New York Post, el Daily Mail i agències com Reuters. Els amics que tenim en comú pregunten sovint per ell. És, de fet, cofundador d’aquest mitjà, del setmanari Dillums. Tot fa indicar, però, que trigarem a veure’l de nou caminant pel carrer de la Nau, bevent unes mitjanes a La Treva o burxant el Janó de la Penya Barça. A Ucraïna, enmig de la guerra, sent que la seva feina té sentit.

— Avui hi ha hagut un atac de dron, però poca cosa més, de moment. El problema és el front, que s’aproxima. Cada quilòmetre que hi perden els ucraïnesos comporta conseqüències. No és el mateix que la línia del front estigui a vint quilòmetres de Sumi, com quan jo hi vaig arribar, que a divuit, com ara. És poca distància, deus pensar, només dos quilòmetres, però canvien l’escenari. Vol dir que els drons russos arribaran una miqueta més enllà, que faran més mal. La tecnologia ha transformat el concepte de guerra. Mira, t’ensenyaré una cosa…

— A veure…

— Un soldat m’ha donat aquestes plaques antimetralla per a l’armilla. Els drons FPV són molt petits i cada cop més sofisticats. Els carreguen d’explosius —fins a 2 quilos—, et persegueixen i s’estampen damunt teu. Són molt mortífers, sobretot per la metralla. Una imatge molt comuna aquí, a l’est, és trobar-te les carreteres amb xarxes de pescar penjant. El sistema, molt bàsic, evita que els drons puguin impactar contra els cotxes. L’altre dia vaig anar a Bilopillia, molt a prop de la frontera russa, i la carretera sencera estava enxarxada. De vegades, en aquest ofici, corres més risc quan et desplaces al lloc dels fets que quan ja hi ets. 

— Per què vas decidir anar a Ucraïna?

— Recordo que m’havia cridat molt l’atenció un reportatge periodístic sobre la vida cultural underground als refugis antiaeris d’algunes ciutats ucraïneses, on s’organitzaven, entre d’altres, lectures poètiques. Em va atraure aquesta idea d’un poble que troba refugi dins un refugi llegint-hi poesia. Més o menys per les mateixes dates, vaig assistir també a la presentació del llibre Ucraïna, mon amour, de Carles Torner. Érem quatre o cinc persones, en aquell acte —buf, Tarragona…—, però a mi em va semblar molt interessant. Jo aleshores estava una mica perdut en termes professionals. Bé, com tu. Recordo que havíem parlat de què fer amb les nostres vides. 

— Sí, i tant…

— I bé, en el meu cas vaig arribar a la conclusió que havia de marxar. Ucraïna em permetia treure’m una espineta com a periodista: la d’afrontar una cobertura internacional d’aquestes característiques, en un país en guerra.

Vaig sortir d’aquí el desembre del 2024. El PEN Català em va posar en contacte amb el PEN d’Ucraïna, que em va acollir a Kyiv. Al cap d’uns dies, em van dir: «El 23 de desembre partim cap a l’est a repartir-hi llibres. Si vols, hi ha un lloc per a tu a la furgoneta». Evidentment, vaig contestar-los que sí, que comptessin amb mi. Vam visitar diferents pobles de la regió de Khàrkiv que havien estat alliberats de l’ocupació russa. Aquests escriptors, que aquí són molt coneguts, explicaven, a les biblioteques i escoles, quins llibres hi havien portat. Llibres, per cert, escrits en ucraïnès.

Llavors, quan vam arribar a la ciutat de Khàrkiv m’hi vaig voler quedar. Vaig estar-hi un mes. Em van oferir una habitació a l’Edifici Slovo, on havia viscut la generació del Renaixement afusellat, un grup d’intel·lectuals reprimit per Stalin. També escrivien en ucraïnès. Khàrkiv continua sent un lloc de molta activitat cultural.

En aquell primer viatge vaig anar aprenent a trompicons. Cada conflicte és diferent, i cada país també. Em van ajudar molt, això sí, el periodista Alfons Cabrera, que ja s’hi ha desplaçat més de deu vegades, i el fotògraf David Melero, que em va fer una carta, com a editor d’un mitjà, perquè, un cop arribat, pogués demanar la credencial de periodista. Sense aquest document que expedeix el Ministeri de Defensa d’Ucraïna no pots entrar a determinats llocs, no pots ficar el nas a determinades zones del conflicte. A tots dos, els estic molt agraït.

— Des d’Ucraïna fas fotografies però també escrius cròniques i reportatges. T’hem llegit, a Núvol, conversant sobre la creació artística en temps de guerra, i al diari Ara, per exemple, descobrint-nos la patrulla que arrisca la pell per salvar animals domèstics abandonats. Pot ser que els teus temes busquin, dins el drama humà, escletxes d’esperança? 

— En concret, m’interessa reflectir com viuen la guerra col·lectius molt diversos: els artistes plàstics, els músics, els escriptors, els nens, la gent gran… La regió on soc ara, Sumi, és la més envellida del país, i això es nota. I encara que el front sigui el rovell de l’ou, procuro fixar-me també en com s’afronten, des de la quotidianitat, les conseqüències del conflicte. No sé si la paraula més adequada per descriure el que busco és esperança. Em sembla massa maca. Jo crec que té més a veure amb la resiliència, amb el fet de tirar endavant malgrat tot, sense remei.

També m’he acostat a treballs més humanitaris. La història dels rescatadors d’animals, que tot just citaves, em sembla increïble. Són activistes que van fins a llocs molt perillosos sense cap tipus de protecció. Se la juguen per un amor incondicional als animals.

— Com treballes? Tens una línia temàtica molt clara? 

— En el fons, com a periodista t’adaptes a les circumstàncies. Per exemple, ara som en un punt de la guerra que el contacte amb l’exèrcit ucraïnès s’ha limitat molt. Amb tants drons, els trasllats al front són extremadament perillosos.

Com a periodista t’adaptes a les circumstàncies però també al mercat. Les agències internacionals volen foc, volen morts. Et diuen: «No em vinguis amb un tema solidari, inclusiu… Jo vull foc, vull breaking news. Fes-me aquesta foto i te la publico». Jo soc un romàntic, com tants altres, i arribes aquí amb ganes d’explicar la guerra. D’acord, molt bé, però no pots ignorar que la guerra és un negoci. Un negoci mediàtic, també. I et trobes enmig de tot això…

Crec que aquesta feina és molt exigent. Has d’estar bregant constantment amb tothom. Clar, jo no soc el The New York Times. Vull dir que no treballo per a cap gran mitjà: soc aquí com a freelance i col·laboro amb agències mitjanes que, això sí, tenen un ressò internacional. Però jo, per exemple, no tinc ni fixer ni cotxe propi.

— Quant costa, un fixer? 

— Entre 200 i 400 dòlars diaris. Però és clar, són professionals que t’ajuden moltíssim. El fixer és una figura importantíssima, en qualsevol guerra. Moltes vegades ha estat militar, o té un vincle amb l’exèrcit… Clar, un perfil així pot ser molt efectiu, t’obre portes a moltes històries. A banda, et fa de conductor, de traductor… Jo estic aprenent l’ucraïnès, i fa dos dies que tradueixo una carta que vull adreçar al Ministeri de Defensa per accedir a unes instal·lacions militars. Un detall com aquest, sense diners, es complica. En canvi, he conegut periodistes espanyols que a Ucraïna no els cal ni parlar l’anglès. El fixer els resol qualsevol barrera, també la idiomàtica. Tot això modula, inevitablement, la teva posició mediàtica. Una vegada que vaig col·laborar amb Cuatro, un cap de premsa em va dir: «Però qui sou, vosaltres? Sou d’una televisió i no teniu ni cotxe?». Doncs no, què hi farem, jo soc freelance.

— I els mitjans de comunicació què hi tenen a dir? 

— Ja m’he curat d’espants, però quan comences a enviar correus i veus que ningú no et fa ni cas… És bèstia. Ara com ara dec ser l’únic periodista que escriu en català i que viu a Ucraïna —si més no, a l’est d’Ucraïna—. És molt frustrant. El consell que li donaria a qualsevol periodista que volgués venir aquí és que ho fes havent pactat prèviament unes condicions amb algun mitjà. Jo he après a fer-me una mica pesat, ja m’entens… Si no hi insisteixes una mica s’obliden de tu. Al final he aconseguit que El Punt i el suplement de l’Ara Diumenge m’acceptin cròniques. També he entrat algun cop en directe per 3Cat, però la situació, en general, és molt precària. Tot això se’t posa dins el cap i fa que si apareix algun tema atractiu te n’hi vagis sense pensar-t’ho dues vegades.

— La precarietat fa que t’arrisquis més…

— Sens dubte. Com que no tens un duro estàs disposat a posar-te més en perill.

— Pots viure d’aquesta feina? Quant et paga una agència per les teves fotografies?

— Més que guanyar-hi diners m’hi mantinc, també perquè el cost de la vida, a Ucraïna, és molt barat. Amb quatre-cents euros al mes vas tirant. Sobre els pagaments… Podríem parlar-ne hores i hores, però vaja: El Punt paga molt bé, l’Ara Diumenge paga bé, 3Cat també. Són fonts d’ingressos que compten, però que no deixen de ser inestables, perquè no les tens garantides amb regularitat. Amb les agències es complica encara més, perquè entre altres coses els mitjans triguen molt a pagar-los. Jo treballo, normalment, per a tres agències de fotografia diferents. Ells venen les imatges als mitjans internacionals i es queden amb un percentatge del benefici. Fins aquí, tot en ordre. Un dia, navegant per la xarxa, vaig veure que m’havia publicat la BBC. Doncs bé, em va sorprendre, perquè resulta que em van pagar uns 30 cèntims d’euro per fotografia. Per què? Doncs perquè de vegades potser és una imatge que només fan servir al Telegram, o ves a saber on, i la tarifa es redueix moltíssim; en aquest cas, no era ni per al paper ni per a la web. En definitiva, que t’emportes alguns cops de realitat bastant grossos, al principi. Ara estic content perquè estic aconseguint subsistir amb la meva feina. Com a mínim ja no hi perdo diners.

— Què t’ha aportat, en termes periodístics, el front? 

— Hi he estat poques vegades. Quan hi he anat té l’interès que pots parlar directament amb els soldats. Paga la pena, sobretot, quan hi xerres sense la presència d’un oficial de premsa. Si hi parles a soles es cohibeixen menys, et conten els maldecaps que tenen, s’esbraven una mica. 

Has de tenir en compte que molts soldats de l’exèrcit ucraïnès són civils. És cert que Ucraïna ja tenia, d’entrada, un bon exèrcit professional, però molts militars van caure en els primers mesos de la invasió. Et trobes amb soldats que eren carnissers, cuiners, que eren població civil, vaja. Són un exèrcit molt envellit, amb una mitjana de 40 anys d’edat. L’última vegada que vaig trepitjar el front vaig estar amb una unitat d’homes d’uns 50 anys. En alguns casos, ja eren avis. La falta d’efectius ha estat un dels problemes dels ucraïnesos. Aguanten el tipus, perquè representen un exèrcit poderós, però bé… Si estic aprenent ucraïnès, en part, és per conversar-hi millor, per poder connectar més amb els entrevistats.

A Sumi també hi ha molt de mercenari colombià que ha vingut a lluitar a la guerra amb la Brigada 117. He tingut ocasió de conèixer-los i d’intercanviar-hi impressions. El front és interessant, com a espai periodístic, perquè hi veus tot allò sobre el que has estat llegint: els drons, l’artilleria… Quan ja fa un temps que t’hi has obsessionat, i els vas a veure, i observes, i preguntes, comences a entendre per què utilitzen un equip o un altre, entens millor la logística militar. Com més detalls dominis millor comprendràs com és la guerra i el que la gent pateix. El meu objectiu és analitzar-la des de tots els angles possibles.

— Com valores el moment actual del conflicte? 

— Potser és perquè des de jove he assumit els postulats pacifistes, però no penso gens en termes de qui hi guanya ni de qui hi perd. Crec que hi perden tots. És una guerra de desgast brutal. Els soldats russos han pres una part del territori, es calcula que un 20%, però Putin no ha aconseguit el que volia. Es pensava que seria arribar i moldre, que conqueriria ràpidament el país, mataria Zelenski i dominaria Ucraïna, i les coses no han anat així. S’ha empantanegat en una guerra que durant quatre anys ha causat moltes pèrdues i que li ha provocat inestabilitat, aïllament i sancions. Ucraïna, és clar, hi perd moltíssim, i hi perd des de casa seva, i aquesta és una diferència clau. Per començar, hi perd molta gent jove. A banda dels morts, el país ha patit una fuga de joves enorme. Des del punt de vista econòmic estan tocats, i això també els condiciona la vida diària. No troben mà d’obra, per exemple. A Khàrkiv, un amic lampista em va oferir treball. Li vaig dir: «Però si jo no en sé, no conec l’ofici». I em va respondre: «És igual, jo te n’ensenyo, necessito homes».

En aquestes alçades, i des del costat ucraïnès, es tracta d’una guerra de resistència, de supervivència, i això desperta, també, molta unitat nacional. Els ucraïnesos no estan disposats a deixar passar els russos, perquè saben que si trenquen la línia de front els purgaran, aniran a per les famílies dels soldats, a pels mestres que ensenyen ucraïnès…  

— Què t’agradaria que des de Catalunya entenguéssim millor, sobre aquesta guerra?

— A mi em fa molta ràbia, sobretot, que des de l’esquerra més ortodoxa es continuï llegint el conflicte en els termes de la Guerra Freda, d’un món dividit en dos grans blocs. Aquest és, bàsicament, un conflicte nacional, no va d’esquerres o de dretes. Jo he estat amb soldats ucraïnesos que són anarquistes i amb d’altres d’extrema dreta, i aquesta ambivalència es reprodueix a les dues bandes, a l’exèrcit rus també. Desenganyem-nos, tant Ucraïna com Rússia són països molt conservadors. Les esquerres de l’Europa de l’Est, després de la Unió Soviètica, van haver de repensar-se. La societat va ser víctima del socialisme autoritari, representat, sobretot, per Stalin. A Espanya, en canvi, hi ha encara una mirada molt nostàlgica sobre el món soviètic. Una nostàlgia ridícula, que serveix per acabar comprant els arguments de Russia Today. A Ucraïna es manté una tradició d’esquerres vinculada a un esperit més llibertari, molt viva en ciutats com Khàrkiv, i que connecta amb figures històriques com Nèstor Makhnò. El que m’ha ensenyat aquest conflicte vist des de prop, doncs, és que hi ha molts matisos. 

Quan Putin va dir que envaïa el país per desnazificar-lo els ucraïnesos se’n fotien. Aquí la festa més important era el 9 de maig, la victòria contra els nazis a la Segona Guerra Mundial. Mira, t’explicaré una anècdota per si t’ajuda a situar-te. Fa un parell de mesos l’exèrcit rus va provocar una explosió molt forta en un edifici civil, de nit. Com que tinc el passi de premsa i em puc saltar el toc de queda —que comença a les onze—, em vaig plantar allà amb la bici. Devien ser les dues de la matinada. Arribo al carrer i li demano a un agent que em deixi entrar per fer-hi una fotografia. Jo no duia el casc ni l’armilla, i ell s’hi negava. Vaig insistir-l’hi fins que al final em va cedir el seu casc. Abans que me n’anés, em va preguntar d’on era, va aixecar el puny i va dir: «No pasarán». Te’n podria dir moltes més. Aquests discursos tan tòpics que una part de l’esquerra catalana i espanyola repeteixen, en fi… Les protestes sempre s’intenten instrumentalitzar, però sentenciar que el Maidan va ser un cop d’estat… Una part important de la societat ucraïnesa volia avenços democràtics i eren perfectament legítims, o no? Qui va començar aquesta guerra contra la població civil? «Vau despertar el monstre». Dirien el mateix de Palestina? Els drons russos assassinen la gent gran que va en bici per la carretera, bombardegen teatres en plena funció… I tot perquè Ucraïna se suposa que és i ha de ser Rússia. Que la Unió Europea representa el pur occidentalisme? Sí, d’acord. Que som uns hipòcrites que hem traït els grans conceptes? També. Però, honestament, entenc que prefereixin lluitar per la democràcia des d’una democràcia liberal com les europees que haver de donar suport a règims autoritaris.

— I com és la vida a Sumi?

— Imagina’t… A mi ja m’han aturat sis o set vegades els TCK (Territorialnyy Tsentr Komplektuvannya) per mobilitzar-me. Veuen que estic sa, que soc relativament jove i volen enviar-me a la guerra. No és el mateix ser reclutat —que vas a un centre i t’incorpores a l’exèrcit— que ser mobilitzat. D’aquesta segona manera, t’agafen pel carrer i se t’emporten. Punt. No dius adeu ni a la dona, ni als fills, ni tan sols pots pujar a casa per agafar-te quatre peces de roba. La guerra és molt dolenta. Però, és clar, també entens el context que fa funcionar un instrument com el TCK. 

Fa unes setmanes, de nit, estava fumant-me una cigarreta a l’aire lliure i vaig veure com una nena sortia de casa. Amb la llanterna del telèfon mòbil anava guaitant a un costat i a l’altre. De sobte, va fer un senyal amb la mà i va aparèixer un home, que va agafar-li una bossa i va tornar a desaparèixer en la fosca. No em va caldre gaire reflexió per saber que s’estava amagant. Hi ha molts homes que no volen combatre. Tinc un amic de 25 anys que tot just l’han reclutat, i en canvi el pare continua negant-s’hi en rodó. Fixa-t’hi, dues posicions radicalment diferents sota un mateix sostre. Aquests contrastos són molt palpables, aquí.

En tot cas, els mobilitzadors porten bastanta mala fama. L’altre dia estava sopant en un restaurant i van entrar vestits de paisà, van asseure’s en una taula i li van demanar a la cambrera que volien saludar el cuiner, que eren molt amics. Pobre ingenu, quan va posar els peus al menjador se’l van emportar cap al front. He parlat amb soldats que veuen amb mals ulls les pràctiques del TCK. Així és la guerra…

— Quines mesures de seguretat apliques, per moure’t pel carrer? 

El que se sol fer és mirar constantment el Telegram. Tothom hi segueix dos o tres canals fiables que t’ajuden a no naufragar enmig d’un excés d’informació. De vegades sents les alarmes antiaèries i veus que la gent no en fa ni cas. Ho comprens: no poden aturar la seva vida cada cinc o deu minuts, o cada hora. Fa quatre anys que viuen així. Jo he sentit alertes antiaèries que duren un dia sencer: què fas? Quan hi ha una amenaça balística, normalment la cosa canvia. No és el mateix que s’acosti un drone Shahed que un míssil. El que passa és que quan sonen aquestes sirenes el més habitual és que ja hagi passat alguna desgràcia. A Khàrkiv diuen que estan més tranquils quan ha sonat l’alarma que no pas quan no sona, perquè si ha sonat significa que el míssil ja ha caigut en alguna banda. De totes maneres, no te’n pots refiar gaire: hi ha moltes situacions de double tap, és a dir, de doble impacte consecutiu: llencen un artefacte, arriben la policia, els serveis d’emergència i els curiosos i, al cap d’una estona, tornen a atacar el mateix lloc, aprofitant que s’hi congrega la multitud. 

— Ara que citaves Telegram i les fonts fiables: en termes pròpiament periodístics, a qui creus que cal seguir per estar al corrent del conflicte?

— Si comencem per casa nostra, l’Alfons Cabrera és el fotoperiodista català que més vegades ha viatjat a Ucraïna; hi ha anat venint durant la guerra del Donbàs —és a dir, des d’abans de la invasió a gran escala— i coneix a fons la realitat del país. També destacaria la feina de la corresponsal de l’ABC, Míriam González, que a més a més ha viscut llargues temporades en poblacions com Kramatorsk, molt a prop del front, i de l’Alberto Sicilia, de La Sexta, que atresora un coneixement profund de la política ucraïnesa. Des del punt de vista fotogràfic hi ha el Diego Herrera i sobretot José Colón, un periodista sevillà que ha documentat la guerra excepcionalment. Si posem el focus, en canvi, dins d’Ucraïna, jo hi llegeixo el Kyiv Independent i el Ukrainska Pravda, però també és molt interessant no perdre de vista mitjans locals com Suspilne TV, de Sumi, o Gwara Media, de Khàrkiv, que tenen uns equips sensacionals. I pel que fa a noms internacionals, recomano la periodista escocesa —en concret, de les illes Shetland— Jen Stout, que ha publicat Night Train to Odesa, un llibre sobre la guerra escrit amb molta sensibilitat literària, i les fotografies de Kostiantyn i Vlada Liberov (Libkos), així com les de Wolfgan Schwan.

— Has tingut contacte amb adolescents? Com ho porten? 

— Sí, n’he entrevistat uns quants. Hi ha una generació que s’ha empassat la Covid-19 i la guerra seguides, una darrere l’altra. Hi ha molts nens que quasi no han anat a escola, que ho fan tot en línia des de petits. Si arriben a entrar a classe, més que estudiar, els professors procuren que facin vida en comú. Alguns nens tenen problemes de motricitat perquè es passen el dia tancats davant de la pantalla. 

D’una manera particular, però tothom pateix la guerra. Els joves perquè no es desenvolupen com voldrien i l’oci està molt limitat. La gent gran perquè és més dèbil, sol dependre dels familiars i potser s’han quedat sols. I els de mitjana edat perquè han de cuidar de petits i grans. El marit potser tampoc ja no hi és, perquè està lluitant o l’han matat… En fi.

La gent s’obre a parlar-ne, i més si ets periodista. També valoren moltíssim que visquis aquí. Els ucraïnesos no són tan secs com diuen, és un primer escut molt fi. Són més freds, potser, però tenen un humor negre meravellós. És clar, carreguen amb moltes preocupacions. No es poden esbargir gaire. De tant en tant organitzen alguna representació de teatre, o algun concert, però està tot molt restringit. A Khàrkiv, que hi ha molt de moviment cultural, quan s’havia de celebrar un concert en un local t’ho deien, et convidaven a títol personal, però no ho penjaven a les xarxes socials, o ho anunciaven d’una manera encoberta. Ara que hi penso, ja fa nou mesos que soc per aquí: els dos del primer viatge i els set d’aquest segon. 

— Quan eres estudiant, ja tenies en ment d’especialitzar-te en aquest tipus de periodisme?

— Totalment, sí. Als vint-i-cinc anys me’n vaig anar a Mèxic a treballar en un mitjà. El periodisme internacional sempre m’ha interessat molt. No et diré que és el vertader, el millor periodisme, però sí que t’ofereix l’oportunitat d’entendre altres parts del món. Mèxic em va fascinar: no només per la lluita contra el narcotràfic, també pels moviments socials, pels seus antecedents en el zapatisme, pel sentit de l’humor… Lògicament, és una altra tessitura. A Ucraïna hi ha una guerra: un front, un exèrcit aquí, l’altre allà. A Mèxic, encara que el conflicte sigui de menys intensitat, tu no distingeixes les línies divisòries. Sobre el terreny hi ha unes normes no escrites que has de conèixer. Implica un altre tipus de periodisme. 

Però jo era més ingenu, aleshores. Pensava que podria fer la fotografia que canviés el curs de la història, la notícia que ajudés la gent més necessitada. Òbviament, això també ho pots intentar fer des de casa teva, des del periodisme local. A Mèxic vaig estar-hi quasi vuit anys. Escrivia per al diari Ara. Sempre he volgut mantenir, des de l’ofici, un compromís amb la llengua catalana, encara que jo vingui d’una família castellanoparlant. Però és especialment complicat fer periodisme internacional en català. I viure’n… On són els mitjans catalans? I els espanyols? Qui està explicant millor aquesta guerra? Els britànics i els estatunidencs, amb periodistes molt bons i molts recursos. El periodisme internacional en català és un front més dins el periodisme en la nostra llengua, però qui el pot posar en pràctica? Si no desperta interès… Què passa, doncs, amb els mitjans catalans? No miraven més el món, abans? Les persones que els dirigeixen, en què pensen? Com és que no tenen corresponsals en un dels pitjors conflictes que hi ha hagut al continent europeu des de la Segona Guerra Mundial?

— Escoltant-te em pregunto si no t’han fet més descregut, els anys d’experiència.

— Sí, però estic convençut que l’ofici és més necessari que mai. És cert que és molt difícil de competir amb els reels, amb els influenciadors i tot aquest fenomen. Però jo soc molt de la vella escola: d’escriure una història d’una manera decent, de fer la foto. Molta gent em diu: per què no en penges vídeos curts a Instagram? Mira, entesos, potser ho hauria de fer, però m’hi resisteixo. Potser hauria de parar més atenció a les xarxes socials, però és que ens cal, sobretot, periodisme. Hi ha tant de soroll… Tothom opina, tothom és expert en tot, tothom llegeix refregits de refregits de refregits. La comunicació, en una guerra, es converteix en un front de guerra més. Hi ha propaganda pels dos costats, i moltes coses les has d’agafar amb pinces, és clar. Jo faig anar sovint el què sé jo, quan algú em pregunta. Vols que et digui la veritat? Què sé jo. Quin mitjà publica això que vas escampant? Qui ho signa? On és, l’autor? Amb qui ha parlat? Jo procuro treballar amb fonts directes: vaig a veure el soldat, o la persona en qüestió, contrasto les coses. 

— La importància de la presència periodística, de ser al lloc dels fets…

— Exacte. Perquè, quan hi ets, captes la moral dels soldats, les seves queixes, la falta d’explosius, si hi ha rotacions… La situació és delicada, en aquest moment. Hi ha molts soldats que desapareixen una temporada, els anomenats se-se-txé (els СЗЧ). No s’han de confondre amb els desertors: és a dir, no tiren el fusell des de la seva posició i se’n van. No. Però potser els han donat un permís d’uns dies i no hi tornen, perquè volen allargar l’estada amb la família o resulta que els ha tocat un comandant que és un borratxo i aspiren a canviar d’unitat. Si et converteixes en un se-se-txé t’obren un expedient i pots defensar-te davant d’un tribunal. De cop vas per la carretera i et trobes un soldat caminant pel voral i dius: aquest és un dels que no hi vol tornar. 

— I tu, tens pensat tornar a Tarragona?

— A Tarragona em sento com a casa, hi tinc els amics i la família, i és una ciutat que m’estimo moltíssim, però crec que el meu caràcter periodístic no hi té cabuda. He estat a Tarragona Ràdio, que és un lloc increïble, per on ha passat gent boníssima. Però el periodisme que m’agrada fer m’obliga a ser lluny de casa. I mira que de feina no en falta, eh, a Tarragona. Però a mi m’ha costat molt desenvolupar-hi una carrera, i això, quan hi penso, em posa trist. Ara soc en una ciutat on pràcticament no hi ha periodistes internacionals, tinc feina i em sento útil.

— Abans d’escampar la boira a Ucraïna havies començat a investigar la relació del periodista Miguel Gil, assassinat l’any 2000 a Sierra Leone, amb les comarques de Tarragona. Havia viscut a la nostra ciutat?

Miguel Gil és un dels millors corresponsals de guerra que han existit en la història del periodisme espanyol. És un personatge interessantíssim. Va començar la seva trajectòria professional a Bòsnia, va arribar-hi amb una moto, ell era advocat. Un dia va veure per la tele com atacaven els assistents a un funeral i se n’hi va anar de cap. És una història fascinant. La seva cobertura de la guerra de Txetxènia és única en el món, qualsevol estudiant de periodisme l’hauria de conèixer. És un treball excepcional, amb una ètica que impressiona. L’ètica i la deontologia haurien d’erigir-se en l’assignatura troncal de cadascun dels cursos de la carrera de Periodisme, i ara com ara no és així. Doncs bé, resulta que Miguel Gil, com el també fotoperiodista Gervasio Sánchez, estava molt vinculat a la nostra ciutat. Hi va estudiar d’adolescent, hi havia viscut. Ell venia d’una família conservadora, si no m’equivoco, que vivia al castell de Vimbodí. Havia nascut a Barcelona, però es va moure molt per terres tarragonines. Crec que hauríem d’estudiar aquesta relació i reivindicar-la. És un dels noms més destacats del periodisme mundial.

— I com creus que acabarà aquesta guerra? Persistirà?

— Persistirà… Les converses de pau són útils perquè s’hi escenifica una partida de pòquer que et permet intuir les debilitats de cadascú. A la banda ucraïnesa no estan bé i ho admeten obertament, perquè també és la manera que tenen d’aconseguir les ajudes estrangeres de les quals tant depenen. Els ucraïnesos voldrien la pau, però no poden entregar el Donbàs, que és el rovell de l’ou. És una zona molt protegida, i als russos, per altra part, els costarà moltíssim d’entrar-hi. Els governants russos estan disposats a negociar perquè volen aconseguir amb la pau el que no aconseguiran amb la guerra. Putin necessita el Donbàs per articular un relat nacional victoriós. A Ucraïna saben que si Putin es queda aquesta regió en qüestió d’anys els podria envair de nou. Són una potència amb una producció armamentística alineada, reben el suport de la Xina, però, compte, també tenen limitacions. Al mig de tot això hi ha un president com Trump, que juga a la manipulació constant i que promou negociacions sense la mediació dels organismes internacionals. Amb ell, que no té cap tipus d’experiència en resolució de conflictes, i que de fet hi envia homes de negocis i no especialistes, tot es torna encara més imprevisible. L’únic que tinc clar és que cada cop que algú fa prediccions en aquest sentit fica la pota. Els periodistes de primer nivell, els que tenen contactes a les altes esferes, també desafinen, però perquè no poden saber què passa pel cap d’algú com Putin. No ho sé, és molt difícil. Els soldats ucraïnesos diuen: un dia ens llevarem i s’haurà acabat. Doncs això.

— M’agradaria que, per tancar aquesta entrevista, ens ensenyessis alguna paraula en ucraïnès. 

— M’estimo més ensenyar-te una frase molt popular en ucraïnès: strakh maye velyki ochi. És a dir: «La por es mira amb els ulls grans». La trobo molt encoratjadora.

(Fotografies cedides per Fran Richart).

---