Mirador | Gas tarraconense

«Living in another way, oooh | To live it up just another day»

Living in another way

(Don’t stop, don’t stop, don’t stop move now)

Quan el Lada Niva vermell que condueix pel carrer de Sant Francesc arriba a la Rambla Nova 65, tomba a la dreta i decideix aparcar davant de Casa Cuadras. Joan Sala ha abandonat el dial de l’FM perquè Antoni Bassas parlava i parlava; se n’ha anat fins als braços de Gigi d’Agostino, que li promet i perjura que «I’ll never let you go», però no se l’acaba de creure. Per treure’s el neguit, s’atura a la botiga que des de 1920 despatxa i que fa que Joan Sala, amb la finestra entreoberta, senti l’olor entre dolça, fresca, rància que surt del taulell encara llunyà. Darrere dels vidres de les neveres s’hi apilen formatges, embotits, pernil; a l’altra banda de la botiga, ensaïmades de Mallorca, sobrassades, fuets i llangonissa seca. Opta per això, per arrelar-se i menjar llangonissa seca, com la que menjava quan era petit.

Quan torna al cotxe, ben lluny, perquè la vista encara li tira bé, intueix uns llums blaus; val més que me’n vagi, perquè tindrem raons o una multa, o segurament totes dues coses i no cal. Avui va calent, emprenyat, estranyat per tot i per res. Posa la clau al contacte, la gira i arrenca el cotxe de fabricació soviètica. Va ben a poc a poc, tampoc no cal fer veure als bòfies que fuig, perquè s’estima més que s’aturin més amunt, al Leman: que s’hi comprin una llepolia, que des de la dècada de 1960 que en tenen, allà; o no, poder són més de tirar avall: potser faran parada i fonda al Moto Club. Potser, qui ho sap?, baixaran tranquil·lament del cotxe, aparcaran sense fer enrenou, es demanaran un tallat i una tònica. El binomi es posarà en una punta de la barra, i tot just després el més gran d’edat de tots dos farà marrada i entrarà dins la barra, per l’extrem oposat. A dins, atansarà per l’esquena al cambrer, jove, que no l’ha sentit arribar. El xic, acotxat a dins de la nevera per agafar gel per a la tònica, se sorprendrà quan l’agent l’agafi pel braç i, a cau d’orella, li digui «ara, nen, quan ningú no et vegi, posa-m’hi un xorret de ginebra, eh?». L’altre, immòbil, només brandarà lleugerament el cap perquè no s’ho acaba de creure, però ho farà. A l’hora de pagar, no sap si li ha de cobrar una tònica o un gin, però tant és perquè els policies han de tenir descompte.

Més avall, Joan Sala respira tranquil, perquè s’hi han aturat; la sentor de l’aire, però, li genera incomoditat. Veu que encara hi ha moviment, avui, a la rambla, i cal dir que això l’omple —potser no d’alegria, però sí de certa satisfacció. Aquesta ciutat, aquesta ciutat. No voldria viure enlloc més. Per això mateix l’odia, amb profunditat, amb silenci, i per descomptat que en una intimitat escrupolosa. Per això mateix l’estima. S’ha aturat més avall, cap al 75 de la rambla, on Ramon Segú Chinchilla encara despatxa. No es jubilarà mai, pensa? S’ho ha guanyat, tota la vida pencant-hi; al costat, el mateix: encara hi ha per aquí i per allà tot un plegat de bicicletes penjades, exposades. N’està enamorat, de la botiga: té aquell aire d’abans de la guerra, tot i que no té ni la més remota idea del moment en què va obrir, la botiga, però podria ben bé ser. Les botigues d’ara no li agraden, totes són iguals. Són cromos, fotocòpies o fascicles d’un llibre més gros en forma de cadena multinacional: ven a mal preu, paga pitjor, i encara contamina més. No ens en sortirem, d’això.

Tira avall, cap a la font del Centenari; el banc d’Espanya, a la dreta; sempre amb aquell color de qui sap què. Només sap que allà hi ha els calés que mai no tindrà, però que si seguís ben avall, ben avall, passaria per tots els bancs haguts i per haver. Encara hi ha gent que d’allò en diu el Vallellano i, ara sí, una glopada de franquisme li regira l’estómac. O de monarquia, si no és que és el mateix. Si tirés enllà, poder arribaria cap a les fàbriques, amb aquelles «columnes que fan ombra a tot, Tarragona». Aparcarà el cotxe, repassarà les tapes que, pertot, li recorden que la ciutat té —com a bon poble capital de província— tot allò que no es veu, però que és precisament allò que ens governa. El Gas Tarraconense: no es pot ser més tarragoní, però és que, Joan, «les clavegueres fan la resta».

No ho sap, potser anys després uns ara adolescents romantitzaran les muralles, cremaran les nits amb l’Amparito Roca. Però d’altres no. Mentrestant, Sala continua pel carrer. Prova de tenir la mirada lúcida i prova de no posar-se cap cigarreta a la boca. Però per què? Per quin coi de motiu? No ve d’aquí. No sabem si és l’angoixa vital, la nicotina, el fum o que senzillament és així. Ara té gana. Amb el cotxe aparcat de qualsevol manera, tira Rovira i Virgili amunt i se’n va fins a la cantonada de Casa Boada, al número 23. L’home, que es gira amb les ulleres a la punta del nas, se’l mira amb una mirada afable i escrutadora alhora. Però Joan Sala, que sap que s’ha d’apuntar, demana un blanc i negre i una mitjana. L’altre, per contra, feineja, explica batalletes i fot els millors entrepans, que són irrepetibles i incontestables. De fons, una sarsuela. Però Joan Sala, al cap, ha abandonat Gigi d’Agostino; qui el martelleja ara és tot un altre dandi que li repeteix «Over and over I keep going over the world we knew». Potser el senyor Boada, quan el vegi absort, li dirà: Vostè vol res més? Potser tampoc no sabrà què dir, però es veurà temptat pel fum del local, una mescla inconfusible de greix, oli, una baldana esclatada i el fum de la cigarreta del veí de la barra. A la ciutat tot se sap, tot se sabrà en algun moment o altre.

Tot s’escampa, com el gas, com les rajoles que omplen mitja ciutat.