Mirador | Santa Tecla gloriosa! Toca, Peron!

A la Lola Vergés Rossell,
in memoriam.

«Mira la meva dona quina llufa s’ha fotut…». Ha arribat a casa i encara riu. I no pas per la llufa i pels altres renecs i paraulotes que acaba de sentir, sinó pel record. A l’habitació, mentre es despulla per posar-se la bata i les sabatilles, va mirant la foto del pare que té a la tauleta de nit mentre repeteix: «Mira la meva dona, quina llufa s’ha fotut! De tan pudenta com era, m’ha fet perdre la salut.» Se’n recorda com si fos ahir, i això que només devia tenir dotze o tretze anys l’últim cop que va veure Dames i Vells per Santa Tecla. «Tu ens hi portaves, papa», li explica, a la foto, «i el ball ja no es va tornar a fer i tu vas morir ben jove, però sempre ens el recitaves, aquest versot, i mai no he oblidat la llufa i el «Toca, Peron!».» Parla amb la foto del iaio del cel, que així li han dit sempre tots a casa, a aquell avi que no han arribat a conèixer. I la tieta sempre contesta remugant: «Ai, si us sentís, «iaio del cel» no sé què pensaria mon cunyat, ell que era un republicà descregut!» Els anys que hi havia Dames i Vells, que no era sempre, els anava a veure, i ella, que estudiava a les monges del carrer d’August, es posava vermella i es tapava les orelles quan sentia els disbarats d’aquella colla de brètols peluts que fumaven caliquenyos vestits de dones. Però des de llavors, devia ser el 1948 o 1949, que no havien tornat a sortir els Dames i Vells i retrobar-los li ha fet il·lusió. Dubta entre el 48 i el 49, perquè no recorda si era el mateix any que el pare la va portar a la plaça de toros i va sonar i van ballar La santa espina, emocionats i amb la pell de gallina, orgullosos i atemorits alhora. I el pare i els seus amics sovint comentaven com s’havia emprenyat el Labadie aquell, el governador civil, perquè l’havien enganyat. Quan acabi d’apriar el dinar i parar taula, trucarà a la mare i ho aclarirà. Ha plogut molt, i ja se sap que per Santa Tecla, quan ho fa, és a l’engròs, com l’aiguat famós del 1874, que s’ho va emportar tot quan es va desbordar el Francolí.

Amb el pare, la mare i la germana, agafats tots quatre de les mans, pujaven des del carrer Lleó i la plaça dels Carros per Apodaca i la Unió cap a la Rambla i la plaça de la Font. Així ho deien a casa, com ara que ho han tornat a canviar, però a les plaques hi posava «General Sanjurjo», «Hermanos Landa», «Rambla del Generalísimo» i «Plaza José Antonio Primo de Rivera». No era una gran festa major, però sortien a veure la professó del braç, amb els gegants i els nanos, el ball de bastons, les gitanes i els Xiquets de Tarragona. Un any, fins i tot, van anar a veure una carrera de cambrers. I les carreres de bicicletes, tot i que al seu pare, que remava al Nàutic, li agradaven més les de natació. I el castell de focs i la traca. I la mare cuinava l’espineta amb els caragolins que havien plegat al mas que tenien a la Canonja. El pare els explicava que, quan ell era petit, ni se celebrava Santa Tecla, sinó que era un dia feiner com qualsevol altre. Després, amb l’alcalde Guasch, ja es va tornar a fer i venien els Xiquets de Valls, i hi havia sardanes i actuacions del Cor L’Àncora. I explicava que, a la República, quan festejava amb la mare, l’anava a esperar que sortís de servir a Casa Rosell, a la Rambla, que eren parents, però de lluny, ni cosins germans ni valencians sinó de més antic. La mare i la tieta hi feien de cuineres i minyones i l’edifici encara hi és, però ja fa anys que és un hotel. El pare aquells dies s’ho manegava per no treballar al forn dels avis al Serrallo i anava al futbol, al concurs de castells i les sardanes, i si la mare podia lliurar, s’escapaven a veure el concert de l’Orfeó Tarragoní a l’Ateneu. Després de la guerra, que van passar a cal padrí matern de les Gunyoles per fugir de les bombes, el pare no va voler celebrar Santa Tecla i s’emprenyava amb el Diario Español de FET y JONS en Tarragona, que ell li deia el Patufet, quan hi llegia «Gran fiesta de autoridades en la catedral» i no deixava de renegar, «quina vergonya, si veiés això el pobre Vidal i Barraquer! I no posen res, no, de quanta gent va ser afusellada l’endemà, el dia de la Mercè, a la muntanya de l’Oliva!».

Van tornar a sortir per Santa Tecla fins que el pare es va morir, massa aviat. I després amb el seu nòvio, que vivia a prop de casa seva, al carrer Reial, on hi tenien una botiga. Quan festejaven, hi havia més festa per Sant Magí, a l’agost. Recorda, però, la del 1957, perquè al juny s’havia casat a la capella de Santa Tecla a la catedral i van poder sortir tots dos sols sense espelmes de carrabines i van veure com la Colla Nova dels Xiquets de Tarragona va carregar un cinc de set. I en aquell carrer nou, el Conde Vallellano, on abans gairebé només hi havia els caputxins i la casa Marsol, a prop de la també nova Font del Centenari, hi va haver una carrera ciclista i va ballar sardanes a la Rambla amb la Cobla Angelets, que ho brodaven, i al vespre van anar al Camp de Mart per veure el castell de focs. Els anys següents, amb la canalla, la nena de la mà i el nen al cotxet, encara seguien els gegants, els Negritos, els Nanos i el Magí de les Timbales, o s’aturaven a la Rambla per sentir la banda militar, i alguna vegada fins i tot anaven a la plaça de toros, a l’Empastre Cómico Taurino. A meitat dels anys seixanta, amb l’arribada de la petroquímica, els van comprar el mas de la Canonja i ja van deixar de banda Santa Tecla, que passava sense pena ni glòria, amb quatre actes i poca festa, i s’estaven tot l’estiu al xalet que la mare havia fet en un terreny a prop de la platja Llarga. Algun cop, deixaven la canalla amb l’àvia i s’escapaven ella i el seu home amb la germana i el cunyat a tombar i fer el xafarot i ballaven les orquestres a la Rambla. O anaven a veure el pilar caminant del dia de la Mercè, tot i que els castellers de Tarragona no passaven pel seu millor moment. Però als turistes ja els anava bé i badaven amb qualsevol cosa, en aquella ciutat mig buida que aprofitava les festes per anar a la platja. I para de comptar.

Avui, però, veure de nou la colla sardanista Joventut Tarragonina fent els Dames i Vells l’ha fet somriure i ha esvalotat els seus records. Tot i l’ensurt del febrer amb aquell guàrdia civil Tejero, sembla que les coses han canviat i la filla li ha dit que hi ha una colla de gent molt jove que s’ha engrescat a fer de diables, que els de l’Ajuntament, ara que hi torna a haver eleccions i van guanyar les esquerres, volen rentar la cara a Santa Tecla i fer una festa major de veritat. Ves tu a saber-ho, a veure si serà veritat. Potser d’aquí a uns quants anys podrà portar els seus nets a veure la professó i intentar que pugin dalt del cavall del Magí de les Timbales. I els ensenyarà de la llufa i el «Toca, Peron!». I mentre mira la foto del iaio del cel, ha decidit que, en lloc del braç de gitano de patata i la carn rostida que ja té preparats, l’any vinent farà espineta amb caragolins. I tots plegats a taula podran recitar allò de «Santa Tecla gloriosa, mare dels tarragonins…».

(Imatge d’encapçalament: fragment de la il·lustració d’Àngel Sauret que va servir per com a coberta del llibre Imaginar la Tecla, editat per l’Ajuntament de Tarragona, on s’inclou aquest relat).

---