D’aquí | Tina Vallès i les pioneres de la literatura infantil en català

En el nostre país hi ha un triple silenci que, parafrasejant Raimon, també és «antic i molt llarg»: el de les dones que han fet literatura infantil en català. L’escriptora Tina Vallès (Barcelona, 1976) posa en evidència «aquesta realitat que demana ser alliberada» en una xerrada, dimecres 18 de febrer al vespre, a la Biblioteca Pública de Tarragona, en el marc del Festivalet Blau. La sala és plena a vessar.

Cada cop que presenta el nom d’una autora i pregunta si la coneixem, un silenci vergonyós parla per la immensa majoria del públic, que es fa un fart de negar amb el cap. No, no en sabem res, i això que l’acte congrega escriptors, il·lustradors, contacontes, mestres, filòlegs, bibliotecaris, gestors culturals i una munió de curiosos amb un interès visible —i sovint acreditat per la via professional— en la matèria.

En poc més d’una hora, i amb un discurs que fa de bon escoltar, Vallès dibuixa el retrat de fins a nou dones destacades: Montserrat Mussons i Artigas (1914-2007), Narcisa Freixas i Cruells (1859-1926), Maria Esteve de Vicens (1880-1966), Sara Llorens Carreres (1881-1954), Francisca Rius i Sanuy (1891-1967), Palmira Jaquetti i Isant (1895-1963), Josefina Tanganelli Plana (1904-1968), Maria Mariné i Mariné (1910-1984) i Maria Mulet Mulet (1911-1982). Dones que, en paraules de Vallès, encara convé «dessilenciar» —en alguns casos no se’n conserva ni una fotografia—. Dones que «són moltes coses» i no només escriptores, que exercien de bibliotecàries, pedagogues, compositores musicals, folkloristes o lexicògrafes. Dones que, malgrat les seves trajectòries en el camp intel·lectual, han quedat arraconades per la criptogínia i un cert desprestigi de la literatura infantil i juvenil.

No és casualitat que Vallès hagi traçat aquest primer esbós «d’una història de la literatura catalana infantil feta per dones». Ella, que conrea aquest gènere literari, es considera, de fet, una escriptora que fa recerca «des de fora de l’acadèmia» moguda, en part, per la necessitat d’entendre d’on ve, de reconèixer-se dins una tradició pròpia que li serveixi de guia i d’inspiració. 

A base de preguntes, Vallès encarrila algunes reflexions. Ens planteja, per exemple: ¿per què a la primera guanyadora del premi Folch i Torres —Montserrat Mussons— li van editar només una part del recull de contes guardonat? ¿Com és que la literatura infantil no mereix «ni una trista optativa» en tantes facultats de filologia? ¿Per què, si se’n parla, hi apareixen sempre escasses i repetides referències de dones, com les de Lola Anglada, Mercè Llimona o Roser Capdevila?

Les paraules de Vallès prenen un aire de restitució. Ens explica, per exemple, que a Narcisa Freixas se la considera la primera dona que va signar un llibre adreçat al públic infantil en català, l’any 1905, sota el títol Cançons d’infants; que la mallorquina Maria Esteve de Vicens, comediògrafa, va obrir-se pas en el teatre infantil amb obres com Qui barata el cap se grata (1935); que Sara Llorens, estudiosa de la rondallística, també va publicar Monòlegs per a infants (1918) i el Cançoner de Pineda (1931) i va col·laborar en el Diccionari Alcover-Moll amb més de mil fitxes; que Francisca Rius, dibuixant, pintora i il·lustradora, durant la guerra de 1936-1939 va escriure un dietari interessantíssim que tindria molt de sentit «que el llegissin els joves»; que Palmira Jaquetti —a qui un sector de l’audiència tarragonina potser reconeix pels estudis de Carme Oriol a la Universitat Rovira i Virgili— també feia «unes classes molt acolorides»; que Josefina Tanganelli il·lustrava les pàgines, entre d’altres, de la revista En Patufet; que Maria Mariné, alumna d’Eduard Toda, va traduir Grazia Deledda (Premi Nobel de Literatura 1926), o que Maria Mulet va ser una de les primeres escriptores valencianes a dedicar-se a la literatura infantil en el nostre idioma.

En aquesta genealogia femenina, Vallès estableix algunes connexions, per exemple, de lloc, vinculades a institucions com l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundat l’any 1909 per Francesca Bonnemaison, l’Escola de la Llotja o l’Escola Superior de Bibliotecàries. També ens recorda que, si bé hi ha llegats que es poden recuperar, i que és probable que esperin el seu torn en arxius o hemeroteques, cal tenir en compte també uns mestratges possibles que no podrem atresorar mai: els de les dones —sobretot, procedents de les classes populars— que, durant anys i panys, directament no van tenir accés a l’ensenyament ni a l’estudi de la cultura. 

Com a cronista, hi ha moltes maneres de comprovar si un acte compta —o no— amb la complicitat del públic. Uns ulls que es desvien constantment cap a la pantalla del telèfon mòbil o uns malucs neguitosos amb la cadira poden arribar a indicar cansaments o la més completa apatia. A la sala de la secció local de la Biblioteca, però, tots els senyals que captem es produeixen en el sentit contrari. Si algú treu el mòbil de la butxaca és per fotografiar diapositives que li han cridat l’atenció, d’altres prenen notes en llibretes petites o en papers. Quan Vallès, per acabar, demana si algú vol intervenir, abans dels aplaudiments generalitzats es deixen sentir dues paraules: un «gràcies» i un «bravo». Per la feina feta, evidentment, i per la que vindrà.

El Festivalet Blau: quan els «petits» es fan escoltar

L’escriptor i editor Joan Rioné, que s’estima més de definir-se com a «noi dels encàrrecs», descriu el Festivalet Blau com «un petit i modest festival», i no li falta raó, en termes objectius. Ara bé, amb aquesta tercera edició ja en marxa i la incorporació de la Canonja i Torredembarra a la programació —que va començar el 17 de febrer i s’estira fins al dia 6 de març—, el Blau s’està consolidant com una de les propostes culturals amb ànima pròpia del Camp de Tarragona.

Com diu Rioné amb la gràcia que li és tan característica, i amb una coherència cromàtica inqüestionable, per venir a veure el Festivalet Blau a Tarragona val la pena, fins i tot, si s’escau, de pagar unes hores de zona blava.

---