D’aquí | Olga Xirinacs, 90 anys i una ciutat agraïda

Per mi, la ciutat on he nascut i on visc és el millor paisatge que puc desitjar. 
Olga Xirinacs, La Via Augusta. Vint pobles fan el Tarragonès (1977). 

«Hi ha premis que els dona la gent». Amb aquesta frase, el filòleg català Josep-Lluís Carod-Rovira va resumir el sentit de l’acte de celebració dels 90 anys de vida de l’escriptora Olga Xirinacs, que va tenir lloc el passat dilluns 11 de maig al Teatre Tarragona. Es tractava d’un reconeixement que comptava amb el suport institucional de l’Ajuntament de Tarragona i la Institució de les Lletres Catalanes però que, de fet, l’havien proposat els escriptors del Camp de Tarragona. Ella, davant d’una presència representativa del món cultural tarragoní, i amb la franquesa que li és natural, reconeixia que se sentia «sobrepassada» per aital mostra d’afecte i adhesió popular. Amb un ram de flors a les mans, se la veia feliç.

L’acte, conduït per Pep Antoni Roig, s’havia iniciat amb la projecció d’un petit documental en què l’escriptora Rat Cebrián, l’editor Eduard Boada Aragonès i l’expresidenta de l’Òmnium Cultural del Tarragonès Rosa Maria Codines dibuixaven una primera semblança de Xirinacs, des de la seva obra literària «monumental» fins a les implicacions profundes de tenir un caràcter sensible. A l’hora dels discursos protocol·laris, l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales, li va agrair «una vida dedicada a les paraules, la bellesa i la mar», i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, en va remarcar tres condicions definitòries: ser dona, ser tarragonina i ser de lletres.

El gruix central de l’homenatge, tanmateix, el va concentrar la conversa amb Carod-Rovira, que anava assenyalant temes de reflexió, potser amb el record viu d’aquells anys setanta en què col·laborava al setmanari Mestral. De fet, li plantejava preguntes amb intenció i entonació de periodista: què t’agradaria que hi hagués, després de la mort? Si hi hagués un incendi i només poguessis salvar una de les teves obres, amb quina et quedaries? Ella s’hi prestava enjogassada —ha escrit sobre el més enllà «per treure ferro a l’assumpte», i del seu corpus literari rescataria Zona Marítima i Al meu cap una llosa—, sense les reserves que de vegades mostren els escriptors quan els toca parlar en públic i d’una manera menys pretensiosa. L’amistat entre els dos, forjada fa una cinquantena d’anys, afavoria aquest clima de confiança, que també transmetia proximitat a l’espectador. Si Carod feia de periodista, Xirinacs va fer de Xirinacs, tal com s’esperava. «Tarragona no és ciutat per a jaios», va assegurar, alhora que no es va estar de criticar el projecte de transformació del tram final de la Rambla Nova.

Sobre «els jaios», categoria en la qual ella també s’inclou, Xirinacs en va anomenar tres d’històrics: el jaio Virgili (l’impressor i erudit local), el jaio Pont i Gol (l’arquebisbe catalanista i progressista) i el jaio Josep Sentís (el compositor «oblidat»). En el seu cas, amb més de vuitanta llibres publicats, es pregunta si no carregarà massa pes per ascendir al cel. Ha treballat «molt, escrivint», admet. I s’hi ha consagrat amb una ambició que li ha portat «les alegries dels premis» en una trajectòria admirable: des d’aquells Jocs Florals de Lausana, ha guanyat el Sant Jordi de novel·la, el Carles Riba de poesia, el Serra d’Or de la Crítica, el Sant Joan, el Josep Pla, el Ramon Llull o el Ciutat de Palma, entre d’altres. Des de fa temps, hi ha veus, dins i fora del panorama literari, que també reclamen que se li atorgui el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

En tot cas, i pel que ens ocupa, la celebració va ser sòbria i amarada d’expressions artístiques, amb les notes jazzístiques del saxofonista Xavier Pié i la lectura, a càrrec de les actrius Maria Pau Pigem i Alba Pujol, de dos relats breus de Xirinacs («La dolcesa de l’acte» i «Els crims del Metropol»). Un vespre a l’altura de l’escriptora Xirinacs, però també de la pintora i professora de piano, i de la tarragonina compromesa. En les seves intervencions no hi van faltar, és clar, les al·lusions al Serrallo i al cementiri dels Jans, així com la fidelitat a la llengua catalana o el comentari dedicat als certàmens literaris que s’organitzen a escoles i instituts de la ciutat i que porten el seu nom. Tant en el terreny literari com en el cívic, el seu «entusiasme vital i creatiu» —se’n va parlar en aquests termes, durant la vetllada—, Tarragona hi ha tingut, i hi continua tenint, una posició central. És bo de comprovar que la ciutat li ho ha sabut valorar.  

(Fotografia de capçalera: publicada pel govern de la Generalitat de Catalunya).

---