Sobre els premis literaris | A favor o en contra?

En atansar-se la data de celebració de l’acte de lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona d’enguany, oferirem un seguit d’articles que reflexionaran sobre els premis literaris en general, però també sobre els nostres en particular. 

Em sembla que mai no ha estat lliure de polèmica la qüestió dels premis literaris, ja sigui per la seva mateixa existència, o pels errors comesos, o per algunes males pràctiques. Pel que fa a l’existència, hi ha opinions (gosaré dir-ne puristes o tiquis-miquis, encara que respectables) que consideren que l’art i, per tant, la literatura, haurien de ser aliens a la competitivitat; o que el judici artístic està sotmès a la subjectivitat. Quant als errors comesos i a les males pràctiques, sense gaire esforç, em venen al cap exemples com ara la retirada del premi Sant Jordi al suís / tarragoní Josep M. Sonntag, per una presumpta acusació de plagi, el 1970; o la no concessió d’aquest premi a Mercè Rodoreda per La plaça del Diamant, el 1960; o l’absurd comentari del jurat a la novel·la guanyadora del mateix premi l’any 1982 (li van venir a dir que li donaven el premi però que la novel·la no estava prou bé); o els comentaris que va fer en diverses ocasions Terenci Moix sobre els premis que li oferien (és a dir, que li regalaven), entre ells el Planeta; o la descoberta que la novel·la guanyadora del premi Pin i Soler de 2003 Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, una novel·la excel·lent, d’altra banda,  incomplia les bases per la qual cosa no se li va poder atorgar. De situacions i exemples per queixar-se dels premis literaris, n’hi ha de sobres. La tendència que els premis més importants els darrers anys siguin guanyats d’una manera bastant sistemàtica per persones que, prèviament, tenen la condició de tocades per la fama o, com en diem ara, mediàtiques, n’és un dels més visibles.

Malgrat tot el que es pugui dir en contra dels premis literaris, he de confessar, abans de tirar endavant,  que soc una persona decididament favorable a l’existència de certàmens que premien l’activitat literària (o artística, o teatral, o musical, o mèdica o cívica). Seria bastant hipòcrita si no en fos, ja que m’he presentat a premis, n’he obtingut uns quants (dels d’obra inèdita i també dels altres), he estat membre de jurat, he estat editor d’obres premiades i, sobretot, n’he organitzat, fet, aquest darrer, que m’ha permès de tenir una visió més àmplia que no la de simple escriptor que prova sort. Els certàmens literaris amb premi existeixen, com a mínim, des de l’antiga Grècia, es van mantenir amb encert notori durant l’edat mitjana i han arribat a la contemporaneïtat amb una salut magnífica, encara que amb derivacions malaltisses que caldrà valorar. 

Feta aquesta confessió, voldria començar explicant, de manera resumida, els posicionaments d’aquells que es mostren contraris als premis. Són arguments que generalment no han merescut ni tan sols un article, sinó que han estat emesos en el transcurs d’una entrevista o d’un acte públic. «Vostè no es presenta a premis. Per què?», sol preguntar un periodista cercant un titular. L’argument més important sol ser el de la seva subjectivitat: és a dir, les obres literàries (a diferència d’una cursa atlètica) no poden ser mesurables de manera objectiva. Sempre hi pesarà l’opinió personal dels individus que jutgin les obres. I no tan sols això, també hi influiran el seu estat emocional en el moment en què les llegeixen (si és que arriben a llegir-les) i altres circumstàncies. Sobre aquesta subjectivitat, direm que és inherent a tot l’àmbit de la creació artística. És, certament, un argument vàlid. Però, per aquest mateix argument, no podrien escriure’s històries de la literatura o diccionaris literaris, ni tan sols crítiques literàries, perquè també són instruments necessàriament subjectius. 

Un segon argument en contra dels premis literaris és el de fomentar la competitivitat. Això és, també, cert. L’existència de premis en qualsevol sector genera una competitivitat entre alguns autors, que poden arribar a tenir la consciència que els altres companys d’ofici no són realment companys, sinó competidors. He de confessar que no tinc un argument sòlid contra aquesta opinió, entre altres raons perquè he vist moltes escenes d’escriptors parlant malament d’altres escriptors per pura enveja. L’únic que puc dir, per contrarestar aquest argument, és que els escriptors no som gent diferent a la resta de la Humanitat i que entre nosaltres també es coven sentiments tan humans com l’enveja, la vanitat, l’orgull o la cobdícia. Ara bé, si d’aquesta evidència se’n derivés una oposició als premis literaris, de manera coherent hauríem d’oposar-nos a la competència més clara que es produeix en el gran mercat literari, entre editorials, agents literaris, aparadors de llibreries i tota la resta, cosa que resulta francament impossible. 

Un tercer argument en contra dels premis sol ser el del seu condicionament per la comercialitat. Però aquest argument queda desactivat quan es diferencien els premis que són purament comercials, d’aquells que no en són. A més a més, que un llibre tingui la condició de comercial no és necessàriament un argument per condemnar-lo. El que cal és que els autors que es presentin a premis i els lectors que llegeixen obres premiades sàpiguen a quina classe de premi es presenten o quina mena de premis els mereixen confiança.

Això darrer mateix és bo per a un altre argument en contra dels premis. Hi ha qui, en detectar que hi ha premis fraudulents (que n’hi ha), fa extensiva aquesta condició a tota mena de premis. El fet que alguns dels premis més importants, que solen coincidir amb els que mouen més diners, tenen més repercussió comercial i gaudeixen de major suport mediàtic, estiguin condicionats per fets externs a la literatura, no vol dir que la majoria de premis no siguin nets i regits per criteris honestos i per una meritòria bona fe, com és la creença que s’està fent una necessària aposta per la cultura, per la literatura o per la llengua.

En el món literari abunden autors que es manifesten contraris als premis fins al dia que en reben un. En aquest cas, no serà un premi a obra inèdita, és clar. Seran premis de la crítica, premis a la millor obra de l’any atorgat per una llibreria, un mitjà de comunicació o una institució, o premis honorífics a una trajectòria. Llavors, el que sol passar és que el mitjó es gira i aquell que ha criticat els premis perquè són competitius, perquè estan manipulats o perquè són subjectius, troben que aquests inconvenients han desaparegut de sobte. Hi ha alguns casos singulars que s’aparten, però, d’aquesta norma. El de Jean-Paul Sartre, per exemple, que va refusar el premi Nobel el 1964, és un dels més coneguts. De casos com aquests, però, n’hi ha pocs. Hi ha, per exemple, el de Julien Gracq, qui, el 1951, va rebutjar el premi Goncourt. Una mica més abundants són aquells que accepten el premi, tot i estar-hi en contra, pel simple fet que necessiten els diners, com va fer Thomas Berhard el 1968, amb el Premi Nacional de Literatura d’Àustria, alhora que aprofitava l’ocasió per fer un discurs molt dur contra els premis i contra el seu país. Altres autors, han estat més suaus i han acceptat el premi tot emetent algunes ironies o distanciaments, com ha fet Quim Monzó en més d’una ocasió. 

Els motius pels quals em mostro a favor de l’existència d’aquesta mena de premis (una altra qüestió és quants se n’haurien de convocar, quins i amb quins criteris deontològics) són diversos. Aviso, abans d’enumerar els motius a què al·ludia, que si jo em situo en aquesta posició és perquè em miro la creació literària des de baix de la piràmide, tot veient el procés creatiu com un llarg camí en el qual les ajudes que hi hagi sempre seran ben rebudes. Que hi hagi escriptors que, des de dalt d’una trona, o des d’una voluntat d’aïllament envers el món cultural, postures asocials incloses (per exemple Thomas Pynchon), pontifiquin en contra dels premis i fins i tot en facin burla, és un fet que respecto, i fins i tot em diverteix, però que no forma part de la meva manera de veure les coses. De la mateixa manera, em poso en el cantó oposat a aquells que es queixen de no haver estat beneficiats per un determinat premi, com ara Vargas Llosa amb el Nobel en el seu moment (i Trump, fa més poc temps en un premi no precisament literari). 

I ara comencem amb els motius. En primer lloc, hi ha el motiu obvi que el fet que es convoqui o s’atorgui un premi implica que se’n parli. I això és, ja en si mateix, molt bo, en una societat en què la literatura, la creació artística o la recerca científica ocupen uns espais mediàtics marginals, si els comparem, per exemple, amb la política, l’esport o la pura xafarderia. 

En segon lloc, els premis, si estan ben atorgats, és a dir, si són mínimament escrupolosos amb els criteris deontològics als quals abans em referia, i dels quals parlaré en un altre moment, impliquen una creació de models i, per tant, actuen com a orientadors dels lectors (o dels espectadors o dels organismes que vetllen pel desenvolupament de la nostra societat) i per l’educació del gust. Que hi hagi aquests models els atorga una funció pedagògica rellevant

En tercer lloc, perquè són un estímul per als que rebin el premi, estímul que serà adequat si l’obra o l’autor premiats estan al nivell del valor simbòlic (no necessàriament de l’econòmic) del premi.

En quart lloc, perquè l’obtenció d’un premi pot ser l’única manera d’accedir a ser publicat un autor que viu fora dels cercles on es mouen i decideixen les coses. Podem relacionar una llarga quantitat d’autors que han pogut accedir a la publicació de la seva obra, precisament perquè van presentar-se a un premi. Per referir-me només a autors pròxims, podem esmentar els noms de Xavier Amorós (que va guanyar l’any 1951 el premi de poesia convocat amb motiu del centenari de la Rambla Nova de Tarragona), Josep A. Baixeras (que va guanyar el premi Víctor Català el 1959), Ramon Comas i Maduell (finalista del premi de poesia Joan Salvat Papasseit el 1963), Miquel Escudero i Claveguera (guanyador del premi de poesia Antoni Isern el 1977) o Olga Xirinacs (guanyadora de la Flor Natural en els JJFF de Lausana el 1976).  Fins i tot pot significar l’única possibilitat que un autor amb llarga trajectòria, però que ha caigut en l’ostracisme (per raons de modes, o per ideologia, per exemple, com li passava a Manuel de Pedrolo, que se sentia apartat del món editorial), sigui recuperat.

En cinquè lloc, perquè els premis que compten amb una dotació econòmica, impliquen una entrada de diners que repercuteix en tot el seu àmbit (si parlem de premis literaris, ens referirem a l’àmbit del llibre).

En sisè lloc, per acabar (però podríem afegir-hi alguns altres motius), perquè la concessió d’un premi, sobretot si ens referim a un premi important, representa un impuls notable no tan sols a una obra, no tan sols a un autor, sinó fins i tot a tot el sector. I si no que ho preguntin a les editorials, o a les biblioteques, quan es coneix el nom del guanyador del Premi Nobel de literatura de cada any.

Fins aquí, uns quants arguments i contraarguments, a favor i en contra. Com és natural, hi haurà qui hi coincidirà i qui en discreparà, totalment o parcialment. Em sentiré satisfet si aquestes consideracions ajuden a reflexionar una mica, com jo mateix aniré fent en successives aportacions.

---