Sobre els premis literaris | Les oportunitats reals

En atansar-se la data de celebració de l’acte de lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona d’enguany, oferirem un seguit d’articles que reflexionaran sobre els premis literaris en general, però també sobre els nostres en particular. 

Acabava el darrer dilluns amb un petit apunt en què diferenciava els premis convocats directament per editorials, dels premis convocats per qualsevol altra mena d’agents, tals com ajuntaments, entitats culturals, centres educatius, publicacions periòdiques o altres. La diferència hi és, encara que el segon grup generalment ha de comptar, també, amb el concurs de les editorials, atès que una de les finalitats més valorades dels premis (a obra inèdita) és la possibilitat de publicar. Anem a pams.

Les editorials són, en principi, en tant que empreses dedicades específicament al món del llibre, les organitzacions més interessades en els premis literaris. Tant als premis de caràcter honorífic, com als de la crítica, com als dedicats a obra inèdita. Les editorials no poden atorgar premis honorífics ni premis de la crítica, ja que estarien marcades pel fet que les mateixes empreses són part beneficiària del premi. Ja ho deia en un altre article: cada any, quan s’atorguen premis importants com ara el Nobel, el Pulitzer, l’International Booker o el Goncourt, les editorials que editen els autors guanyadors es freguen les mans perquè el premi es traduirà en vendes. Per tant, els premis d’aquesta mena només poden ser atorgats per institucions o per entitats i organitzacions teòricament neutrals, que tenen interès a promoure la literatura o, de vegades, un tipus de literatura o uns determinats valors. No entrarem de moment a valorar aquesta mena de premis.

Si ens centrem en els premis atorgats a obra inèdita, prèvia convocatòria i concessió a partir d’unes bases i mitjançant la intervenció d’un jurat, quan qui convoca aquest premi és directament una editorial, hem d’entendre que aquesta editorial ha considerat la convocatòria del premi com un instrument eficaç per assolir els seus objectius. Ens podem preguntar quins són aquests objectius i quins beneficis treuen les editorials de convocar directament un premi. En primer lloc, una editorial considera un premi com una fórmula interessant per rebre originals. El premi ja és en si una fórmula que permet una uniformització de criteris (les bases estableixen quins requisits han de complir els llibres, des del nombre de pàgines, fins al tema o el gènere, si es vol) i un mètode i criteris de selecció. Algunes editorials, com Alfaguara, per exemple, recomanen als autors de novel·la que, si volen ser tinguts en compte per l’editorial, el més fàcil i ràpid és que es presentin al seu premi. A més d’obtenir una important quantitat d’originals, a través de la convocatòria d’un premi, sobretot si la quantitat econòmica és important o si l’editorial mostra prou solidesa econòmica i capacitat de difusió, no només podrà obtenir els originals que s’adeqüin més a la seva línia, sinó que podrà «robar-los» a altres editorials. En tercer lloc, l’editorial que convoca un premi converteix tot el procés, des de la convocatòria fins a l’acte de concessió i la posterior publicació, com una permanent campanya a favor del llibre premiat, fins i tot abans que sigui premiat. L’editorial, naturalment, tria el jurat que vol, estableix els comitès de lectura que calguin, fixa els criteris literaris o extraliteraris que li interessin, i ja es preocupa que jurats i lectors els coneguin i hi estiguin d’acord, de manera que el resultat sempre serà coherent amb els objectius pretesos per l’editorial. Les coses són així de simples i, en el fons, no cal fer trampes, ni pensar en mans negres, ni en conxorxes perquè el resultat sigui aquell que l’editorial busca. No solen haver-hi gaires sorpreses.

Naturalment, els concursants això no ho saben, o no ho creuen, o ho veuen d’una altra manera. Concursen pensant que tenen possibilitats. O sinó, com a mínim, tenen la possibilitat que algú els llegeixi i, encara que no guanyin el premi, el jurat o un lector de l’editorial els recomani. Tot això, naturalment, és possible. D’alatra banda, les editorials que convoquen premi, no actuen totes de la mateixa manera. Al contrari. Força editorials que convoquen premi deixen que l’atzar o la bona o mala sort tinguin l’última paraula. Això és bastant habitual en premis de poesia, teatre o altres modalitats encara menys comercials. Pensem, d’altra banda, que hi ha editorials que es mouen més per criteris estrictament culturals, editorials impulsades per un esperit romàntic, per un boig per la literatura, tot i que cada vegada es veuen més pressionades per les editorials poderoses. Només cal veure el procés cada vegada major d’editorials grans menjant-se les petites.  En els premis de novel·la, sobretot en els premis de novel·la convocats per editorials estrictament comercials, el marge deixat a l’atzar és mínim. Tot i amb això, sempre hi ha un petit marge. En el premi més manipulat de tots sempre hi ha una petita escletxa. M’ho va explicar l’editor d’un d’aquests grans premis, en una ocasió que es volia guanyar la meva confiança. Em va dir:

Pensa que en un premi com el nostre ens hi juguem molts diners. No només és la dotació del premi, els jurats, l’organització, la festa literària de lliurament, en què hem de convidar molta gent, periodistes, autoritats… És, també, la campanya publicitària que fem al voltant de l’obra un cop publicada. Comprendràs que no podem arriscar-nos que tot això es perdi per culpa d’una obra que potser està molt bé literàriament, però que no funciona a les llibreries. Ja sé que els escriptors tendiu a ser puristes, però tothom té un preu. Creu-me. Tu també el tens. I sinó mira la llista dels nostres autors premiats. Són bons, no ho neguis. I s’han avingut al tracte. Molts tenen fama de persones íntegres. Ara, també t’ho dic: de vegades es pot produir la sorpresa. Un any va passar. Es va presentar una novel·la molt bona, d’un autor conegut que publicava habitualment en una altra editorial. Nosaltres, el premi ja el teníem compromès a un altre autor. De fet, el llibre ja estava en procés de producció. No era molt bo, però satisfeia els nostres objectius amb un autor de la casa. Què fem? Tu què hauries fet? Perquè és clar, hi havia un dubte molt fort. Per quina raó aquell autor inesperat s’havia presentat al nostre premi? Potser ens volia posar a prova. El que vam fer va ser donar el premi a aquest autor que no esperàvem i indemnitzar amb una quantitat superior l’autor que s’havia quedat amb la cua entre les cames. Amb això vam aconseguir unes quantes coses. D’una banda, vam fitxar un nou autor que ens anava molt bé tenir entre els nostres. En segon lloc, el nou autor es va convertir en el millor propagandista de la netedat del nostre premi. I en tercer lloc, l’autor que s’havia quedat sense premi va quedar reconfortat amb la compensació econòmica.

La transcripció del monòleg no és literal, però quasi. Hi he posat una mica de teatre. A l’original, a més, hi havia uns quants exabruptes, com ara jilipolles i dat pel cul que m’he estalviat. L’editor em volia impressionar. Al final va afegir: «Tu ara segurament creus que tot això és joc brut. Però d’aquí a uns anys treballaràs per nosaltres».

Efectivament, és un joc. Un premi convocat per una editorial té unes regles escrites (les bases) i unes altres de no escrites (la moralitat de l’empresa, que és més immune a la crítica com més persones hi estan involucrades).

La majoria de premis, però, no els convoquen directament les editorials, sinó institucions i entitats de tota mena. Aquestes, com ja hem anat veient en anteriors lliuraments, tenen objectius específics, que no tenen per què coincidir amb els de les editorials. Hi ha institucions que potser volen autoprestigiar-se a través d’un premi o del nom dels seus guanyadors; altres que volen projectar-se i fer-se visibles. En el cas dels nostre país és bastant habitual que hi hagi una sincera voluntat de contribuir, amb la convocatòria del premi, a la normalització, protecció o difusió de la llengua i la literatura catalanes. Hi ha, en fi, una gran quantitat de premis que tenen objectius molt específics. Tots recordem com en un determinat moment la Generalitat de Catalunya va convocar un premi de teatre denominat significativament «14 d’abril», amb la finalitat de motivar l’escriptura de textos al voltant de la memòria democràtica, juntament a un premi de novel·la negra anomenat «Crims de tinta», amb la finalitat, entre altres, d’apropar la ciutadania i la policia, concretament els Mossos d’esquadra. Hi ha premis literaris dedicats a tota mena d’objectius, des de descobrir nous autors, fins a donar oportunitat a les escriptores o a persones que descobreixen el gust per l’escriptura a una edat avançada. Des de premis dedicats a la protecció del medi ambient, premis de literatura marinera, o muntanyenca, o social, premis acotats a l’àmbit de la literatura queer i LGBIQ+, com també hi ha premis a glorificar una determinada població, o una pàtria, o una devoció religiosa. Entre la llarga rècula de premis de què he estat membre del jurat, n’hi ha de tan específics com un de destinat a persones invidents, un de guions per ràdio o un altre d’acotat a la comunitat religiosa baha’í. Els organitzadors d’aquesta mena de premis han de tenir molt clars els objectius que volen aconseguir. Això és feina seva. De vegades, els falla saber organitzar-los. D’això en vam veure algun exemple en el lliurament de dilluns passat. Ara bé, hi ha un punt en què aquesta mena de premis, quan tenen un cert nivell econòmic i compten amb la publicació de l’obra guanyadora com un dels seus punts forts, es veuen les cares amb el món editorial. Els ajuntaments, les organitzacions, les entitats convoquen, organitzen i doten els premis. Les editorials publiquen. Com es materialitza aquesta relació?

N’hi ha dues maneres que són molt senzilles i una de més complexa. La més senzilla de totes és quan els organitzadors preveuen entre les seves despeses el cost de l’edició del llibre. Llavors, si les coses estan clares des d’un principi, no hi ha motiu perquè sorgeixin problemes. L’organitzador és qui assumeix tots els riscos i l’editor ofereix la seva professionalitat perquè en surti un bon producte i que aquest producte arribi a les llibreries, sense fer-se responsable de la qualitat de l’obra publicada. A l’altre extrem hi ha una altra fórmula senzilla, però una mica més complexa. És quan l’organitzador confia a l’editorial bona part de l’organització dels premis, com per exemple la composició del jurat i, si cal, l’establiment d’un sistema de preselecció en forma de comissió de lectors. Aquesta fórmula és molt eficaç i a l’organització li suposa un gran deslliurament de feina. Però a la pràctica sol comportar que l’organització paga els costos d’uns premis dels quals no té cap tipus de control. I per últim tenim la tercera fórmula que, en la meva opinió, tot i ser la més complexa, és la que dona més bons resultats a la pràctica. Consisteix a considerar el premi com una aventura en què estan implicats un ens organitzador i una empresa editora. Els primers són els que han pres la iniciativa de convocar el premi i, per tant, han de saber per què el volen, quins són els seus objectius, quins recursos volen destinar-hi. Els editors ofereixen la seva experiència i la seva estructura perquè els objectius siguin eficaçment acomplerts. Aquesta fórmula no funciona automàticament. Les editorials, totes, tenen la seva pròpia línia i els llibres premiats poden trobar-se desubicats dins un catàleg en què se senten com un conill dins d’un galliner. Això requereix diàleg. Entre organització i editors. Per tal d’arribar al màxim de coincidència entre els objectius dels uns que haurien de ser compatibles amb els objectius dels altres.

Al llargs dels tres articles que he publicat en aquesta sèrie he posat alguns exemples d’irregularitats: premis mal organitzats, guardons atorgats arbitràriament, guanyadors que se saben abans de convocar-se el premi (ho saben ells, no el públic ni els altres concursants), però no voldria acabar aquest article sense deixar constància que, en la meva opinió, la majoria d’aquests 2.000 premis que es convoquen anualment en català guanyen per golejada els que són honestos, els que procuren sincerament fer una contribució a la literatura i a la cultura, i, en definitiva, els que ofereixen oportunitats reals als concursants. Aquesta setmana tindrem una nova mostra d’aquestes oportunitats reals a Tarragona.

---