Opinió | Ja que hi som, exigim un Banc d’Espanya per a gaudi dels tarragonins

No són ganes de portar la contrària, però això de muntar un parador a l’edifici del Banc d’Espanya fa un tuf de bassa electoral que tomba d’esquena. Com es nota que l’any vinent hi ha municipals a la plaça de la Font i convé recordar qui mana amb ganes de mantenir-se al volant, oferint la imatge propagandística de apanyar-se fent cosetes en benefici de la ciutat. A hores d’ara, el pla es troba pendent d’aprovació, com saben els lectors, pel ple consistorial. Mitjans que no escriuen al dictat asseguraven aquesta setmana passada que la convocatòria d’eleccions podia llençar la botifarra per terra i amargar la iniciativa del PSC. Del senyor alcalde trànsfuga, dit d’una altra manera. Abans de l’última novetat, hom deia que força grups de diversa sensibilitat —quin eufemisme més cursi— lluïen la mosca al nas envers la proposta, emparada des de la Generalitat de Catalunya i amb subvenció garantida de vint milions per part del govern central, ara mateix en franca retirada per immediatesa electoral. En l’anunci llegit —cal distingir entre informació i publireportatge—, aquest llampant parador nacional, en cas de convertir-se finalment en realitat, necessitaria un edifici complementari que s’alçaria a la part posterior del solar. Als tres mil metres quadrats de l’obra inaugurada el 1929 —just quan Barcelona celebrava l’exposició internacional, imagineu l’aigua que ha passat sota el pont—, se n’haurien d’afegir uns quatre mil més de la nova tongada. O sigui, hi ha ambició en la proposta, tot i que la mosca s’arrapi al nas de mala manera.

Naturalment, des de l’alcaldia plantegen la novetat com si es tractés de la irrefutable vuitena meravella del món, ja que atraurà, esmento els seus arguments, turisme familiar interessat en el patrimoni tarragoní i la seva gastronomia, amb bon poder adquisitiu que també deixarà beneficis al sotragat comerç local i al mercat públic de la plaça Corsini. Ve a tomb recordar que el Banc d’Espanya va tancar la sucursal tarragonina l’últim dia del 2003. Ja no tenia raó de ser fa vint-i-tres anys, prou temps per veure passar unes quantes pluges i sequeres. Però allà, res no s’ha fet. Ep, i fa setze anys que és propietat del consistori, que consti.

Després d’anys i panys d’espera en l’ús, més val que no ens deixem entabanar per paradors de l’alcalde

En aquest llarg marge no han faltat un variat repertori d’alternatives, projectes i especulacions. Fidel, però, a la maledicció de ser la ciutat que acumula idees sense culminar, la renovació s’ha anat eternitzant sense solució. Com una Savinosa qualsevol o un pàrquing d’aquells intel·ligents finalment convertit en nyap monumental, per posar només un parell d’exemples que tot convilatà té ben presents en el seu pensament, encara que només sigui per blasmar la família i els traspassats dels gestors públics que es van succeint sense eficàcia d’acabar com cal allò que començaven.

Tornem a l’actualitat. Es veu que els diversos grups parlamentaris s’ho rumien i ho fan sota el denominador comú de prioritzar a la gent de casa, detall d’obligat compliment abans de la consulta municipal a les urnes de l’any vinent. Tots ells advoquen per trobar una sortida d’ús i gaudi per als tarragonins abans que prioritzar els visitants. Ja hem escrit uns quants cops que Tarragona hauria de prendre nota de la capital i avançar-se al previsible allau de turistes que omplen les butxaques de pocs lobbies mentre perjudiquen i empobreixen el panorama dels ciutadans de carrer. Si no fos massa demanar, deixem els sopars de duro a banda i centrem-nos a millorar la vida i l’autoestima dels tarragonins, apropem-los al màxim de potencial que la ciutat pot garantir-los, avui encara ben lluny i amb una feinada pendent. Ja s’apanyaran els passavolants.

I qui diu el Banc d’Espanya, diu la Tabacalera i assenyala també un munt de carpetes encara obertes i pendents de resoldre. Ara resulta, ja que hi som, que la biblioteca municipal trontolla i dependrà del pròxim govern espanyol per portar cultura i coneixement allà on, in illo tempore, mitja Tarragona treballava fent cigars i havans. Mira que és enorme l’edifici, mira que se’n podrien fer de coses allà! Però passarem a millor vida abans de veure concretar quelcom en tants i tants edificis, dependències i llocs que porten pendents de solució definitiva des dels temps d’August, o això ens sembla a la majoria de patidors convilatans, condemnats per una estranya maledicció a patir una classe política incapaç d’acabar res com Déu mana. Hem sofert la pitjor del país, busqueu i compareu, feu memòria de les últimes dècades, i encara així va degradant-se a mesura que avança el mil·lenni. Sí, cada cop se superen en la seva ineficàcia. Ni la neteja de l’espai comú són capaços de preservar.

En fi, tornem al famós parador. Les 59 habitacions i el centenar llarg d’hostes que s’hi allotjarien, perdoneu si sona a populisme barat, no ens desperten cap mena d’entusiasme. En canvi, celebraríem encara que fos per muntar un casino ben cèntric on la nostra gent gran anés a fer la partideta, fixeu-vos si l’aspiració és senzilla i pedestre. Un lloc de trobada amb la voluntat i l’orgull de fer tarragonisme, recuperant els edificis que són nostres, prioritat que també haurien de compartir els gestors locals més enllà d’obeir el dictat dels diversos lobbies que tallen el bacallà, molt per davant del col·lectiu de mortals pagadors de impostos. Els turistes poden anar a qualsevol hotel i no diran ni piu, gastaran igual. I el parador, si voleu, el munteu a la Savinosa i així desencalleu una altra assignatura eternament pendent.

És clar, tan fàcil no és, però hauria de ser-ho, ja ens entenem prou. Que els voten els d’aquí, per si cal recordar-ho als senyors i senyores regidors, èmuls moderns en inconsciència de la mítica Penèlope. Se’ls veu força ocupats en el dia a dia teixint i desteixint sense arribar mai a estrenar res amb cara i ulls. I aquí, ja que hi som, valguin de referència les columnes d’entrada al Teatre Tarragona o el disgust que Jujol deu arrossegar en millor vida vista la desgràcia perpetrada en el seu Metropol. Ho miris com t’ho miris, paga la pena repensar-ho i exigir el benefici comú abans que rendir-se a propostes propagandístiques dissenyades per enriquir la butxaca de quatre que ja no saben què fer-ne dels quartos. Ull, que encara diuen ser socialistes, els paios. Qui no vegi que amb les camàndules del Banc d’Espanya hi ha gat amagat i el manega el batlle, ha guanyat el concurs al pom de lliris més descomunal de la ciutat.

---