Opinió | «Sobre Lluís Companys», la glosa de Berta Ramos

Al setmanari Dillums publiquem la glosa que la periodista Berta Ramos va llegir en l’homenatge al president Companys, celebrat el passat dijous 15 d’octubre al vespre, davant del monument a Lluís Companys, obra de l’escultor Bruno Gallart. L’acte commemoratiu està organitzat cada any per la Comissió Lluís Companys, integrada per diversos partits, sindicats i entitats.

Cadascú de nosaltres té una idea de Lluís Companys. A una figura tan gran, tan important en la història de Catalunya, un mite, un símbol, cada persona que s’hi acosta el fa seu d’una manera diferent. Lluís Companys, el president màrtir, la vida i l’obra del qual han estat investigadíssimes i encara investigades per nombrosos historiadors, va tenir una trajectòria imparable, carregada de grans responsabilitats polítiques, sempre guiat per les seves conviccions: des de jove, com a republicà, com a catalanista i com a defensor de les causes del poble. Ens aproximem a la seva biografia i de seguida traspua autenticitat, compromís i generositat. Al llarg de la seva vida va estar empresonat moltes vegades, abans de l’última i fatal al Castell de Montjuïc.

Quan rememorem la seva immensa tasca intentem imaginar-nos el seu temps, fent-nos càrrec de les diferents situacions polítiques, les seves circumstàncies, al llarg de la seva vida. Entre 1882, any en què va néixer al Tarròs (Lleida), i 1940, any en què fou assassinat, Lluís Companys va viure sota la restauració borbònica, la dictadura de Primo de Rivera, la II República Espanyola i la Guerra Civil. Uns temps de confrontació, en què les dretes governaven o es van fer amb l’Estat, amb les revoltes obreres i els sindicats, el paper de l’església i l’anticlericalisme, i la força dels militars, que a Catalunya representaven Espanya.

La vida del president Companys, assassinat pel feixisme, traspua autenticitat, compromís i generositat

Fill d’una família benestant de terratinents liberals, de ben jove, Lluís Companys, a la Universitat de Barcelona on estudiava Dret, ja va mostrar el seu interès per la política i va confundar l’Associació Escolar Republicana. Des de llavors va intervenir en la vida pública, va formar part de diferents partits i va escriure molt a diferents diaris polítics. Va exercir d’advocat laboralista, defensant les causes del món obrer i dels sindicalistes. Va cofundar Solidaritat Catalana, el primer moviment catalanista unitari, i arran dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, va ser empresonat per primera vegada. El 1917 constitueix amb altres dirigents el Partit Republicà Radical, que després formaria part d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va néixer el 1931, que seria el seu partit i el presidiria. Va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en diferents períodes. I el 1920 va patir una segona detenció i va ser deportat a la fortalesa de la Mola, a Maó, a Menorca, en una batuda massiva per frenar el moviment obrer. Va ser elegit diputat a les Corts per Sabadell, i es va dedicar intensament a organitzar la defensa del treballadors del camp en la Unió de Rabassaires, com a advocat assessor. Al 1930 fou de nou empresonat, per la seva denúncia del maltractament a Francesc Macià, exiliat després de l’acció armada d’Estat Català a Prats de Motlló.

Companys també va ser diputat a Corts Constituents per Barcelona el 1931, i va participar activament en el projecte de constitució de la Segona República Espanyola. Va votar a favor del vot femení. Un any més tard va ser diputat al Parlament de Catalunya, i en va ser el primer president. Al 1933 va ser ministre de Marina durant uns mesos amb el govern de Manuel Azaña. A l’any següent, amb la mort sobtada de Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya, es va proposar Lluís Companys com a successor, i el Parlament el va triar amb 56 vots a favor, 6 en blanc, un d’ells, el seu, i l’abstenció de la Lliga Regionalista. El mateix any, 1934, tres anys després que ho fes Francesc Macià, Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Perquè amb l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas, CEDA, en el govern de la República Espanyola, Companys va veure que es pervertien els principis republicans i que Catalunya en resultaria molt perjudicada. Llavors el govern català va ser detingut i empresonat, suspès l’Estatut de Catalunya de Núria, i tots van ser condemnats a 30 anys de reclusió major; fins que la situació es va capgirar amb el triomf del Front d’Esquerres al febrer de 1936. Lluís Companys va presidir la Generalitat durant tota la guerra, afrontant enormes esculls i dificultats.

L’historiador Borja de Riquer, en un article a La Vanguardia titulat «Justícia per Lluís Companys», afirma: «Va formar part d’aquella generació de l’esquerra catalana de començaments del segle XX que es va enfrontar a un triple repte polític: catalanitzar el republicanisme, desvinculant-lo de l’espanyolisme que representava el lerrouxisme; republicanitzar el catalanisme, davant la influència conservadora i monàrquica de la Lliga Regionalista; i polititzar l’obrerisme, fent-lo participar en la vida política i electoral».

L’odi de la dreta per la figura de Companys continua ben viu, tal com demostren les notícies falses que encara circulen sobre ell

A l’entrada de l’exèrcit nacional a Barcelona, Companys es va exiliar i en el seu periple, va acabar al nucli d’Ar-Baol en bretó, La Baule-les-Pins, en francès, a la Bretanya, on es va quedar per no allunyar-se del seu fill malalt. El 13 d’agost de 1940 va ser detingut per la policia militar alemanya, la Wehrmacht, per ordre de les autoritats espanyoles en col·laboració amb membres de l’ambaixada espanyola a França. El president va ser conduït a Madrid, on se li van obrir diligències i el van interrogar, torturar, humiliar i exhibir com un trofeu, i posteriorment traslladat al castell de Montjuïc. Allí va patir un consell de guerra sense garanties processals i il·legal, defensat sense èxit pel militar i advocat Ramón de Colubí, a qui ell havia salvat la vida durant la guerra quan va protegir milers de persones no afectes a la República, de dretes i religiosos, fent-los marxar en vaixell des de Barcelona. El dia 14 d’octubre va ser condemnat a mort. Amb els peus nus damunt terra catalana, va ser executat el dia següent, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.

L’historiador Joan B. Culla fa referència al seu afusellament, dient: «Companys va entendre que la seva mort era la culminació lògica del procés que li va tocar protagonitzar». Ha estat l’únic president escollit democràticament a Europa que va ser assassinat pel feixisme.

Hem hagut d’esperar al 2017 perquè la Generalitat declarés nul el judici i el consell de guerra contra el president Lluís Companys; i hem hagut d’esperar al 2024, perquè l’Estat espanyol reconegués que el tribunal que el va condemnar era il·legal i il·legítim, i declarés la nul·litat de les sentències de les resolucions judicials dictades contra ell durant la Guerra Civil Espanyola o la dictadura, i la sentència sumaríssima que va acabar amb la seva vida.

En el nostre temps, les notícies pejoratives sobre Companys que es publiquen als diaris, a les webs d’historiadors de tendència anticatalana, les notícies falses o fakes que corren per les xarxes socials, són desmentides per historiadors que contrasten, coneixedors de la seva figura, i per diferents webs verificadores existents, que desarmen rumors i mentides. N’hi ha algunes d’estrafolàries, com una notícia apareguda a l’ABC el 2017 que sostenia que la proclamació de l’Estat Català al 1934 va tenir una motivació sexual, per una disputa sentimental per una dona, la seva segona dona, la Carme Ballester. El reguitzell d’acusacions, la principal de les quals és que el fan responsable dels assassinats de milers de persones, religiosos i propietaris a la rereguarda de la Guerra Civil en els primers temps de la guerra, desmentida per la realitat, ve de molt lluny, ja d’aquells moments, i ha perdurat fins ara. L’odi de la dreta per la seva figura és viu.

Les coordenades polítiques del present són més suaus, més benvolents, però així i tot l’essència del conflicte ha perviscut

Avui, les coordenades polítiques que vivim, enquadrats en un Estat espanyol qualificat de democràtic després de la mort de Franco, són més suaus, més benvolents que les que ell va viure, si ens posem a comparar. En aquest segle XXI, nosaltres hem patit repressió, una amnistia mancada, un president encara a l’exili, a conseqüència d’una gran acció col·lectiva nacional com va ser l’1-O de fa nou anys, emmarcada en un Procés on es va fer palesa la força del nostre poble. Entre el seu temps i el nostre l’essència del conflicte ha perviscut: el ser, el pensar, el sentir nostres. Perquè veiem, de llavors i d’ara, escenaris, reaccions i discursos que ens són familiars i ens interpel·len. Quan el president declarà l’Estat Català, va dir, en essència:

«Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola; i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!».

Aquestes emocionants paraules són, segons Josep-Lluís Carod-Rovira, del Companys que lliga el futur de Catalunya al combat contra el feixisme internacional, des d’un patriotisme «universal i obert, perquè sent la solidaritat humana i especialment se sent agermanat amb les democràcies socials del món».

I aquí som de nou, aquest any 2026, per rememorar Lluís Companys i tot el que podem aprendre d’ell, en el vuitanta-sisè aniversari del seu afusellament. El curs de la història, de la història de Catalunya, continua. Moltes gràcies.

(Fotografia d’encapçalament: el president Companys, en visita a l’Institut Escola M. B. Cossio de Sabadell, l’any 1937. Arxiu Històric de Sabadell / Wikimedia Commons).

---