D’aquí | La fidelitat al FITT

«Soc allò que llegeixes». «M’agrada com sono dins el teu cap». «La meva veu, el meu to, el meu ritme». «Soc el que fas servir per estimar, per fer mal». El text ocupa l’escenari del Teatre Magatzem i esdevé el veritable protagonista de l’obra. Les emocions, les reflexions, es canalitzen a través seu; sense actors, tan sols amb intèrprets que, amagats, mouen literalment els fils de les frases que desfilen davant els ulls de l’espectador. Manual per a éssers vius és una de les propostes més interessants i innovadores que es van poder veure a la 13a edició del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT), celebrat a la ciutat entre els dies 2 i 5 de setembre. El seu joc visual i filosòfic encaixava a la perfecció amb el concepte de noves dramatúrgies que des de fa anys abandera el FITT.

Aquesta visita guiada per les interioritats del text estava formada per diferents sales, que s’anaven concatenant. La primera de totes estava dedicada a la veu. El públic acabava participant d’una mena de concurs amb sopes de lletres que recordaven la taula optomètrica d’una revisió oftalmològica. El narrador, és a dir, el propi text, conduïa, escoltava i manipulava l’audiència amb la idea de fer-la circular per les potencialitats i els límits del llenguatge. Tot plegat, es desplegava en el marc d’un esperit lúdic i d’experimentació que depassava la teatralitat tradicional. «La màquina» —així l’anomenaven els seus intèrprets en acabar la funció— s’explicava amb sensibilitat i sentit de l’humor. Sabia llegir-se amb ironies i dir «LOL», i amb enginy visual i capacitat de seducció verbal ens introduïa en una presa de consciència de la condició lingüística dels humans.

El FITT, que enguany ha celebrat la seva 13a edició, s’ha fet un lloc en l’atapeït final d’estiu tarragoní

Manual per a éssers vius, de la companyia La Mula, és una de les obres a les quals vam poder assistir durant la celebració del FITT. El festival s’havia inaugurat el dimecres al vespre, en un Teatre Tarragona ple de gom a gom, amb Bomba va, de Glòria Ribera, que amb una oda a la tradició cupletista i una guitarra AK-47 va conjuminar dos temes en aparença antitètics: la guerra i la festa. La voluntat de sàtira s’evidenciava des de l’inici de l’espectacle amb una bandera europea estripada i un himne de l’alegria —volgudament— més que desafinat.

Com de costum, el festival també permetia veure teatre des d’espais patrimonials privilegiats. És el cas de Tu hermosura, de Migue López, que homenatjava la figura de José Pérez Ocaña des del pati de la Casa Canals, o bé de Secrets, de la cia. Anna Confetti, representada a l’interior de l’església de Sant Miquel del Pla. Aquesta darrera, amb un personatge Mr. Beanesc, s’endinsava en el terreny d’allò inconfessat amb una mirada còmica i entendridora, i obligava els concurrents a escriure anònimament algun secret.

Durant quatre dies, el FITT, organitzat per la Sala Trono, ens ha deixat estampes que ja comencen a ser habituals. La munió de voluntaris que arrossega. Els sopars a la fresca i la nit musical de cloenda. La gent esperant l’autocar per desplaçar-se als municipis FITT (en aquesta ocasió, a la Canonja i Vila-seca). Un públic amb cares conegudes a base de coincidir-hi una vegada i una altra. La fidelitat extraordinària al FITT.

---