D’aquí | Annette MBaye i la universalitat del cinema a Torreforta

Fins que no vaig assistir al cicle Estiu amb Cooperació, no vaig conèixer el nom d’Annette MBaye d’Erneville. El diari Le Monde la presenta com una de les «dones africanes que va fer història». MBaye va ser la primera persona del Senegal a obtenir una titulació en periodisme. L’any 1956, es va diplomar com a periodista radiofònica a l’École Normal d’Institutrices de París. Dona de lletres, l’any 1963 va fundar la revista Awa, «la primera feta per i per a dones negres», que va obtenir un prestigi internacional. MBaye també va promoure, a partir de 1966, les Trobades Cinematogràfiques de Dakar. El seu fill Ousmane, cineasta, li va dedicar un documental: Mère-Bi (2008). La vigília de Sant Joan va complir 100 anys.

Però no cal anar fins al Senegal per sentir aquesta mena d’ignoràncies. L’altre dia llegia un article de la professora Montserrat Palau sobre Maria Domènech Escoté, que a principis del segle XX va publicar narracions i articles en diaris com Tarragona i La veu de Catalunya, així com a la revista Feminal, impulsada per Carme Karr. Sovint, Domènech signava els seus textos amb el pseudònim Joseph Miralles. Fa uns mesos, a l’hemeroteca d’aquest mitjà, publicàvem un retrat del mestre Pau Casals obra de la reusenca Antònia Abelló Filella. La història de les dones, malgrat l’onada reaccionària, encara ens ha de permetre redescobrir, com a societat, moltes trajectòries oblidades. Injustament oblidades.

Torreforta va acollir l’última projecció del cicle Estiu amb Cooperació: un film que denunciava les conseqüències de la bigàmia i el patriarcat religiós

MBaye apareix citada a la pel·lícula Une longue si lettre (2025), d’Angèle Diabang, que el departament de Cooperació de l’Ajuntament de Tarragona va projectar, el passat 30 de juliol, davant del Mercat de Torreforta, en el marc del Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya (FICAC). El film és una adaptació del llibre homònim (traduït al català com Una carta molt llarga), de Mariama Bâ, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura africana. Segons l’escriptora d’origen guineà Remei Sipi, que introdueix l’acte, és una obra molt influent, per a ella tan important com Una habitació pròpia, de Virginia Woolf, o els assajos de Hannah Arendt.

No es tracta de cap tòpic ni de cap sensació vaga, és una realitat viscuda i contrastada: cada cop que ens deixem caure pels voltants de la plaça de Pilar Pradells, epicentre del barri de Torreforta, hi notem una intensa vida de carrer, desapareguda o reemplaçada per les terrasses de bar privades en tants altres punts de la ciutat. L’indret és ple de nens que juguen a pilota o que corren amunt i avall. La màquina de fer crispetes i les gandules que l’organització ha col·locat estratègicament a prop de la pantalla són un al·licient més per quedar-se a la sessió de cinema a l’aire lliure. Pilar Pradells, per cert, va ser una gandesana establerta a la ciutat, militant del PSUC, que es va implicar en la lluita antifranquista i que va ajudar a fundar, l’any 1975, l’Associació de Veïns de Torreforta.

L’argument d’Une longue si lettre ens pot semblar, d’entrada, llunyà. S’hi representen les conseqüències socials de la bigàmia, és a dir, d’aquells matrimonis on l’home ha decidit casar-se amb una segona dona, habitualment més jove. Sovint, aquesta duplicitat implica, en el fons, l’abandó de les responsabilitats familiars amb la primera esposa. De fet, en el film dues amigues, Aïssatou, ja divorciada, i Ramatoulaye, mare de quatre infants, s’intercanvien una sèrie de cartes on s’expliquen, precisament, com els ha afectat formar part d’aquesta mena de triangles forçosos. El desenllaç del film, que és també un reflex cru dels interessos i les hipocresies del patriarcat religiós, obre la porta a un debat entre el públic, molt actiu. Bona part de les intervencions troben connexions amb situacions més properes: del mascle senegalès a l’ibèric. Sipi, que condueix el col·loqui, i que fa més de mig segle que viu a Europa, afirma: «És bo que comencem a veure pel·lícules com aquesta, que comencem a veure més cinema africà, i que, malgrat les diferències, ens distingim en l’altre».

---