D’aquí | «Vaig suspendre totes les assignatures de Farmàcia» (història d’una autoentrevista)

Semblava que l’Antoni Coll Gilabert (Ivars d’Urgell, 1943) havia de ser farmacèutic. O això, almenys, deia el guió. «Un germà de l’avi tenia una farmàcia i els meus pares van pensar que seria una bona oportunitat, tenint en compte que jo havia patit la pòlio i aquell era un negoci on no m’havia de moure gaire». Dit i fet. Va començar a estudiar Farmàcia a Barcelona, però en el primer curs «ho vaig suspendre tot. Pràcticament no anava a classe. Passava les hores a la Rambla, mirant els quioscos, les portades dels diaris, els grans titulars. També anava a l’antic edifici de La Vanguardia, allà hi havia un aparador on penjaven les notícies i les fotos de Pérez de Rozas. Recordo que un dia, fins i tot, vaig trucar a la redacció des d’una cabina per informar que hi havia un incendi a la Gran Via. Era vocacional. Jo sempre m’he sentit periodista».

Després de deixar Farmàcia, va cursar Magisteri. Aquesta vegada amb més èxit. «En acabar em vaig treure les oposicions, però cada cop tenia més clar que jo volia ser periodista». I per fi, s’hi va posar. La primera entrevista que va realitzar va ser a una família d’ètnia gitana que vivia al costat d’un rierol, prop de la Universidad de Navarra. Es tractava d’un exercici de pràctiques per a una ràdio universitària que tot just s’engegava i on feia els seus primers passos Iñaki Gabilondo. 

Ara, amb més de seixanta anys de professió a l’esquena, publica Em concedeix una entrevista? (Pic, 2025), assaig memorístic on l’Antoni ret homenatge als grans mestres del gènere, referents com Luis del Olmo, Jesús Quintero, Oriana Fallaci o Walter Cronkite, entre molts d’altres, mentre desgrana el making of d’algunes de les seves converses més interessants amb tota mena de personatges històrics, sobretot figures clau de la Transició. Parlem de Suárez, Fraga, Tarradellas, Felipe González, Pujol, Anguita… Hi són tots. L’anecdotari és immens. Cal destacar aquell dinar a la Moncloa on Felipe González es va molestar per una pregunta sobre Eloy Gutiérrez Menoyo, un dels presos polítics cubans més icònics. O la Coca-Cola amb Julio Anguita al bar del Congrés. Allà, el que encara era alcalde de Còrdova, li va admetre que, tot i ser comunista, d’haver viscut a la Unió Soviètica, ell mateix hauria acabat tancat a un gulag. També l’exclusiva amb Ruiz-Mateos quan estava fugat de la justícia. O el viatge a Atlanta on va poder parlar amb Martin Luther King III, candidat a la presidència pel districte de Fulton. Aquella trobada va començar amb un «do you have a dream?».

Aprofitant la dada, li demano a l’Antoni quin ha estat el seu gran somni? Ho té molt clar: «Ajudar la gent que no té recursos». La Fundació Bonanit, que, des de fa dues dècades, vetlla perquè ningú a Tarragona dormi al ras, n’és la prova. Però aquesta no és una entrevista a l’ús. L’Antoni acostuma a dir que el periodisme no pot ser avorrit, així que en lloc de fer-li jo les preguntes li suggereixo que es faci una autoentrevista. Ell accepta el repte. Aquest n’és el resultat: 

Em concedeix una entrevista?

Tot i que volgués, no em puc negar. D’alguna manera, vostè i jo sempre hem estat molt units. 

El puc tutejar?

Sempre he considerat que en una entrevista és millor tractar de vostè. Tot i que en el nostre cas ens coneixem des de fa molt de temps.

Vostè diria que es coneix prou?

Crec que sí, ara bé, l’opinió que un es va fent de si mateix té molt a veure amb l’opinió que els altres tenen de tu. En el meu cas, tant en la part positiva com en la negativa, sempre hi ha hagut un punt d’exageració que no es correspon amb la realitat.

Com es definiria, doncs?

Soc periodista. Després de seixanta anys de professió em sembla que, com a mínim, puc dir que soc periodista.

Són molts anys d’exercici, a més publica cada dia «La Plumilla» i ara presenta llibre, no es cansa?

És com una afició. Vaig fent. Mentre em senti amb força…

De retirar-se, ni en parlem.

M’ho diuen molt sovint i, segurament, va sent l’hora. Tot i que la gent gran tenim una cosa que no tenen els joves i és que al llarg de la nostra vida hem comès molts errors i aquesta és la millor lliçó que es pot aprendre. 

Expliqui’m algun d’aquests errors.

Recordo que estant al Diari de Lleida, durant la guerra dels Sis Dies, vaig escriure que els àrabs guanyarien amb facilitat. Evidentment, no va ser així. Des d’aquell moment, he mirat d’analitzar l’actualitat d’una manera més moderada. Vaig aprendre, sobretot, a no precipitar-me.

L’experiència és un grau.

Quan tens una edat, has viscut diferents etapes, n’has conegut els protagonistes i això et dona una altra perspectiva. Et permet contextualitzar millor els esdeveniments. Jo vaig viure, per exemple, com s’aixecava el mur de Berlín mentre estudiava periodisme, i molts anys després, com a director del Diari, vaig poder donar una portada, a pàgina completa, de com queia.

També ha conegut a molts polítics…

M’he dedicat molt a aquest món. Podríem dir que és la meva especialitat.

Suposo que amb alguns haurà mantingut una relació més personal, no ha condicionat això la seva manera de fer periodisme?

Potser sí, però l’avantatge és que et dona moltes notícies i un punt de vista diferent. Jo soc partidari d’aquestes relacions. El director del Washington Post, Ben Bradlee, era amic i veí de John F. Kennedy.

I la seva ideologia, les seves creences religioses, l’han condicionat?

Sí, és possible. Quan apareix una notícia negativa que té a veure amb l’Església, segurament no la poso en portada amb tanta facilitat. Però, per damunt de tot, hi ha la consciència de la persona. El cardenal Newman ho explicava prou clar: brindo pel Sant Pare, però abans que pel Sant Pare, brindo per la consciència primer de tot. L’objectivitat en el periodisme és molt complicada. Però el més important és l’honradesa. Passa el mateix amb la política, quan un líder et cau simpàtic tens més tendència a lloar-lo. Jo ho he fet amb Obama i no ho faria pas amb el Trump.

Si considerem que el Diari de Lleida ja no existeix, que el Noticiero va tancar, que el Diari de Barcelona no es publica i que del Correo Catalán ningú se’n recorda, tot just els quatre primers diaris on va treballar, quin balanç fa de la seva trajectòria?

Vull pensar que no va ser només culpa meva. Reconec que amb 29 anys no estava preparat per dirigir un diari en crisi com el Noticiero, però em sembla que és llei de vida. La caducitat de les coses. Per sort, les dues últimes capçaleres on he treballat, La Vanguardia i el Diari, encara funcionen. I espero que per molts anys.

Té futur el periodisme?

El bon periodisme, sí. Potser no en paper, però els éssers humans sempre tindrem la necessitat de conèixer la veritat.

(Fotografia de capçalera: Carlos Izquierdo Abellán).

---