Opinió | Quin és el meu carrer Major?

Fa només un segle, les cabres entraven arrenglerades pel Portal del Roser. Ho demostra una fotografia preciosa, de l’any 1950, difosa pel grup Tarragona Antiga. Ara els temps han canviat i els ramats també. Costa d’imaginar-se una cabra per la Part Alta si no és amb l’ajut d’alguna substància psicotròpica o d’un beuratge secret de L’Elefant Daurat. Com a màxim, en la darrera dècada, puc constatar la presència esporàdica d’un pastor a la llera del Francolí i una ovella esgarriada al camí del Llorito —la qual, per cert, va clavar un cop de cap al cul d’un amic, que segur que també se’n recorda. Però vaja, tampoc no cal que els fills de l’asfalt ens resignem amb excursions a prats llunyans ni a granges-escola. Si els nostres coetanis enfilen el carrer Major des de la Baixada de la Misericòrdia, poden estar segurs que almenys hi veuran una vaca. Sí, sí, una vaca. I no, no és una vaca qualsevol: es tracta de la mascota de la botiga Ale-hop. La poden tocar i tot, si s’ho proposen. No mossega.

Consti que no tinc res en contra de les vaques —ai, quins ulls més tristos—, ni tampoc dels productes làctics. Reconec, amb tot, que la desvergonya d’aquest bòvid, que treu el nas al carrer, ja fa temps que m’espatlla la perspectiva. L’empedrat sinuós de la Baixada de la Misericòrdia amaga uns segons, com una pausa dramàtica ben administrada, l’estampa majestuosa de la Catedral, que de cop i volta senyoreja al fons, obrint-se pas per un carrer antic i estret, damunt d’unes escales mil·lenàries. Des de fa uns anys, aquest recorregut sentimental ha perdut vigor en mi per la presència invasiva de la vaca, sempre preparada per a la selfi. Fa unes setmanes, per celebrar Sant Valentí —festivitat, per damunt de tot, dels enamorats de l’ànim de lucre— la van abillar amb un collar de cors vermells.

(Font: Tarragona Antiga).

Vull deixar clar, d’entrada, que no em domina cap passió per perseguir cabres per la plaça de les Cols convertit en gos d’atura, ni per obrir una botiga de televisions en blanc i negre pentinat amb la ratlla al mig. Però al carrer Major ja fa una temporada —en especial, d’ençà de la pandèmia— que hi passen coses una mica estranyes: l’olor ensucrada de garrapinyades servides per uns treballadors ultrasimpàtics que semblen balladors de xotis ha substituït les flors i els diaris, que ja han abaixat la persiana. En els comerços dels voltants es poden aconseguir, això sí, un imant-obrellaunes amb la forma d’una dona mamelluda en bikini, postals dels Castellers de Vilafranca i un gelatto de pistaccio. Sabor a.

Els defensors del creixement del turisme de masses ens diran que no s’hi val a exagerar, que encara es pot ramblejar per la Rambla Nova i passejar-se tranquil·lament per la Part Alta. I, en el fons, en això tenen raó. Benvinguts, Mr. Cruise i Mr. Airbnb. Els taps de carrer no han superat, que jo sàpiga, cap llindar dramàtic, i els dilluns, si més no els matins d’hivern —i camionetes a banda—, sembla que la Tarragona emmurallada continuï, com fa quinze segles, deshabitada. Però no podem negar, per aquesta raó, una altra obvietat: que en els darrers anys el paisatge urbà del carrer principal de la ciutat ha canviat de fesomia, i que deu ser indici d’alguna cosa.

De tot plegat, n’he volgut parlar amb les autoritats, és a dir, amb la meva mare i les seves amigues. La Josepa Jardí Sánchez va créixer al carrer de Sant Domènec i conserva una memòria privilegiada, esmolada a còpia de naixements i desembocadures de rius. Si li preguntes què hi havia en tal número de la plaça de la Font és capaç de repassar tota la plaça gairebé sense agafar aire, com si recités una taula de multiplicar. Una de les seves companyes de classe de català més metòdiques i aplicades, la Maria Josepa Bresó, ens ajuda a completar una primera llista. Sobre el carrer Major, recorden: els Mobles Tarragona (on ara hi ha la vaca), Regals Rita Ras, la roba per a infants de La Cuna de Oro, l’estanc, la joieria Aleu, els llums del Guinovart, els electrodomèstics Piñol, la joieria Martín, la tocineria i lleteria Maria, la cistelleria Quetcuti, la llenceria La Montserratina, la merceria Paquita, la perruqueria Civit, la verduleria Barenys, els vestits de núvia Güell, la pastisseria Pascual, la farmàcia Bertran, els calçats Capri, la tintoreria Forné, el quiosc Miret, la rellotgeria Ros, els segells Saperas, el colmado Casa Prats… I no acabaríem mai, que aquestes dones són un prodigi. 

Només voldria, estimat lector, fixar l’atenció en un detall molt bàsic i concret: en diferents etapes històriques, en aquell carrer Major, la generació de la meva mare hi havia pogut comprar la màquina de rentar i la primera televisió, la taula del menjador i les cadires, el pa, la carn, la fruita, peces de roba i sabates, el diari, les medecines, s’hi havia tallat els cabells, hi havia il·luminat la casa i hi havia pogut arranjar mitja boda (poca conya: i la nit de noces). És normal que s’hi reconeguessin. Ara la resistència està representada, sobretot, per Esports Catedral i la Pastisseria Granja Dibà, així com pels esforços per arrelar, amb exposicions i altres iniciatives, de la joieria Personal.

No em considero, precisament, de l’assemblea dels hipòcrites de la pistoleta d’aigua i el «turista ves-te’n a casa» que es fan fotos al País Basc menjant-hi pintxos i que resulta que ja han recorregut mig món mentre ens alliçonen. Encara més: puc dir, com la fotògrafa Elena Gavaldà, que he estat un dels 126.348 creueristes que el 2025 vam passar per Tarragona —és una història un mica llarga d’explicar, ja en parlarem un altre dia. No soc, vaja, dels que diuen no a tot. Però tot això no treu que em pregunti: si seguim amb aquesta lògica de balanços positius i anys rècord, com serà el carrer Major d’aquí cinc o deu anys? Hi quedarà algú amb ànima pròpia? Quin marge ens deixaran, els desestacionalitzadors del turisme? Si fos per alguns, quants dies a la setmana obriria el petit botiguer: vuit? A qui beneficien, aquesta mena d’aspiracions? No existeix ja un risc de monocultiu, com a la plaça de la Font de les terrasses de bar? No és també perillós —la caricatura és reversible— el club, més selecte i influent, del sí a tot? On posem el límit?

Sí, en soc conscient: els negocis, com les persones, neixen, es desenvolupen —si tot va bé— i es moren. També soc conscient que les dinàmiques de consum han canviat i que tots hi tenim alguna responsabilitat, que som davant d’un fenomen amb implicacions globals, visible a totes les grans ciutats i cada cop més a les mitjanes i petites, i que hi ha especialistes que ens en poden parlar amb propietat des de diferents àrees de coneixement —tenen les portes obertes de Dillums per dir-hi la seva amb arguments i dades. Tot això ja ho sé. Jo només soc un veí que quan observa el seu voltant, preocupat, es pregunta: quin és el meu carrer Major? Quin tipus de vida pràctica hi puc fer? M’hi sento identificat, com a tarragoní? I per últim: què els explicaré, als més joves, quan jo sigui la Josepa i la Maria Josepa?

---