Article publicat per Antònia Abelló Filella (1913 – 1984) al diari Foment el dimecres 23 d’agost de 1933.
Tota la premsa n’ha parlat d’això; nosaltres ens limitem solament a comentar-ho.
Pau Casals, l’eximi violoncel·lista català, que amb la seva art incomparable ha obert les portes d’arreu del món a la música nostrada, ha afegit a la llista d’ininterromputs èxits de les seves brillants actuacions, un triomf més, una victòria nova, que ajudarà a exalçar-lo més als nostres ulls i a fer-lo més immortal si cap a les generacions venideres.
Mes aquesta vegada, el motiu del perquè se n’ha fet ressò la premsa mundial com altres vegades ha succeït, no ha estat la incomparable execució d’alguna peça musical que el seu arquet converteix en meravella, no; no ha estat un d’aquells concerts memorables que ell des de l’escenari i nosaltres des del públic ens hem sentit units pel corrent invisible de sentiment i emoció que amb la seva art ens ha comunicat fent-nos fruir amb ell d’aquella estona memorable de poesia musical transportant-nos a regions de meravella i d’amor, no; ha estat per quelcom més material, per quelcom més material, per quelcom que algú —com el mateix que suscità l’actitud del mestre— en fa bandera de combat i baix els seus falsos plecs s’hi amaga la tralla en què fueteja despiatadament el poble que té la dissort de creure en les seves falses paraules.
Pau Casals, el nostre músic —ens plau remarcar-ho: nostre—, s’ha negat a donar un concert a Berlín com a protesta de la ignominiosa política d’Hitler.
Lloable el seu gest. Lloable i digne d’imitar, no sols pels catalans, sinó per tots els pobles que es diuen lliures i demòcrates —i que tots volem ésser-ho—; no sols pels músics, sinó per tots els que qui d’una manera qui d’una altra porten la representació de la seva terra a les demés de l’univers.
I el gran (!) Adolf, aquest saviàs que —el nostre conegut Primo de Rivera— copia a l’altra eminència (!) de Mussolini, aquest home crudel i dèspota que exilia d’Alemanya els jueus oblidant que ell en descendeix, acostumat a manar i que l’obeeixin, què deu haver dit de la rèplica de Pau Casals?
S’ha sulfurat fins a l’extrem de rumiar quelcom d’innoble per al nostre músic que tan senzillament li ha donat aquesta bofetada, o bé, tot tustant-se el mostatxet estil «Xarlot» —pobre actor, haver servit de model a un home de semblant procedir!—, s’ha encongit d’espatlles desdenyosament i ha assajat un somriure mofeta?
No ho sabem, però forçosament el seu orgull se’n deu haver ressentit.
Que li serveixi d’abís. Catalunya, la jove i lliure Catalunya, ha declarat ja el boicot a la política imperant a Alemanya per mitjà d’un dels seus més valuosos músics. I a aquest el segueix tot el poble: siguin músics, pintors, polítics i obrers.
Adolf Hitler, tal vegada l’esca de la flama que té d’enderrocar nostra estrella fins ara floreixent, hagi sorgit de la nostra terra. Si és així, al costat del monument que com a músics tenim dintre nostre dedicat al Mestre, n’hi aixecarem un altre com a llibertador d’un poble oprimit, que serà el monument que tots els homes de cor i de noblesa erigiran al seu redós.
Pau Casals, compatrici nostre, davant vostre lloable gesta us admirem i us reverenciem, veient en vós el músic i l’humà.
Antònia Abelló Filella (1913-1984) va ser una periodista, escriptora i pianista reusenca. Va ser membre del Foment Nacionalista Republicà i, a partir de 1937, es va integrar a la Unió de Dones de Catalunya, una agrupació de dones antifeixistes. L’any 1941 va ser empresonada al Convent de les Oblates de Tarragona. El règim de Franco li va prohibir impartir classes de música. Una part de la seva obra periodística va ser recollida per Carme Puyol Torres en el llibre La Sala llarga i altres escrits (2009).
Deixa un comentari