Hemeroteca | El temple de la Sagrada Família. L’arquitecte Gaudí (1905)

Article publicat per Josep Pin i Soler a l’edició vespertina del diari La Veu de Catalunya del dimecres 15 de novembre de 1905. Posteriorment, va aparèixer editat, a cura d’E. Vázquez, a Articles i discursos (Arola Editors, 2007), publicació número 8 de la col·lecció Obra essencial de Pin i Soler.

Volent honrar el nom del nostre Gaudí, hem d’assentar en aquestes ratlles coses elogioses. Res més fàcil; caldrà dir solament la impressió que l’home ens féu la primera vegada que el vegérem, i l’afecte creixent que després li hem anat posant, per ses qualitats morals, per sos mèrits d’artista, per les obres que li hem vist executar.

La primera vegada que parlàrem amb el mestre Gaudí fou en l’obra que llavors tenia en construcció al començament del carrer Nou de la Rambla, la que devia ésser estada senyorial del català que en nostres temps més ha contribuït el bon nom de la pàtria, per ses empreses amb matèries ponderables, per les seves creacions científiques, econòmiques i socials.

Havíem tornat a Barcelona després d’haver viscut 26 anys fora d’Espanya i, entusiastes de tot lo de per aquí, ens mancaven hores per a veure o reveure coses i gent que havíem vist de molt joves, lleugerament i de passada.

De la nostra terra de debò, de la predilecta Catalonia, a l’eixir d’Espanya ne coneixíem pedra per pedra la nostra ciutat nadiua, Tarragona, Reus, Valls, Montblanc, les platges i caserius de vora l’Ebre, una mica Lleida… i res més.

Els que no han viscut llargues anyades lluny de la pàtria, mai podran comprendre el goig que causa als sentits, la delectació que dóna a l’esperit veure, oure, flairar i tocar monuments, terres, objectes que potser als del país semblin vulgars per massa vistos, o inferiors als d’altres terres, si per atzar han passat unes quantes setmanes més enllà de la frontera viatjant casats de nou, o anant per compres.

De Barcelona jo en sabia la part visible, els carrers i places, monuments i habitacions burgeses; personalment hi coneixia molt poca gent i, com a recurs, no tenint-hi feina, anava a l’Ateneu per a canviar impressions amb uns o altres.

En aquella societat, des dels primers dies vaig aturar-me davant d’una tauleta d’escacs, sabent per experiència que en tot el món dels aficionats al noble joc són sempre persones distingides, poc donades a vanes discussions. De entre els que formaven rotllo, de seguit vaig simpatisar amb el jugador que primer me convidà a jugar una partida, el doctor P. S., que s’esqueia ser amic íntim d’en Gaudí i son company constant de passejades.

Encuriosit el meu novell amic, i potser altres companys seus, de fer-me dir com s’havia produït en mi aquell cas de persistència ètnica que es demostraven en mon parlar, igual que si mai m’hagués mogut de Catalunya, en les meves aficions a les coses de la terra, tant o més vives que fins les d’alguns que m’escoltaven, anàrem franquejant-nos, i tots els del rotllo, condescendents i amables, m’anaven enterant de coses de Barcelona que m’eren absolutament desconegudes, dient-me noms de persones, fent-me conèixer autors d’obres que m’interessaven i que jo, en mon entusiasme de nouvingut a la capital de la nostra terra, admirava potser més que ells, perquè m’eren més noves.

Com ens trobàvem a quatre passes del carrer Nou de la Rambla, un dia, passant-hi per davant, vaig preguntar què feien i què feia allò que llavors estava encara tot cobert de taulons i estores.

— És un palau —me respongué en P. S.— per a un senyor de molt bon gust. El construeix un arquitecte amic meu, un paisà de vostè…

— Paisà meu?

— Casi. És del Camp, és nat a Reus, se diu Gaudí, que el vol conèixer?

Naturalment, vaig pregar-li que no demoréssim la presentació i al dia següent, a les nou del matí, entràvem a l’obra del carrer Nou, per entremig de manobres i paletes. L’arquitecte no tardà gaire a comparèixer, i, feta la presentació, canviades les cortesies m’explicava el perquè de certes coses que llavors encara no eren terminades, alabant jo sincerament l’aire grandiós, sever, monumental que dintre un espai relativament poc gran havia sabut donar a tot lo que ja estava construït, vaig tenir la bona fortuna de fer coneixença amb l’amo de la construcció, que també havia comparegut i amb qui enraonàrem de palaus estrangers moderns i antics, de semblances i diferències entre certs monuments i aquell que s’estava aixecant per voler seu. I al prendre comiat dels distingits i amables propietari i arquitecte, vaig marcar mentalment la diada amb pedra blanca. Havia conegut personalment a dos homes de debò, a dos catalans qual acció civilisadora deixarà rastre perdurable.

L’Antoni Gaudí era (ho és encara i per molts anys pugui ser-ho) d’alçària mitjana, ben proporcionat de cos, ni gras ni magre, rosset de cabells i barbes (avui ja li plategen), ulls blaus plens de vida, d’un mirar franc i ardit, d’un parlar molt de casa nostra, de la nostra patrieta del camp, senzill de maneres, expansiu quan el tema de la conversa i la persona amb qui parla li plauen, curt de paraules, un si és no és irònic quan lo que escolta li desplau. Rialler, d’un humor deliciós parlant de coses elevades, de fets ingènuos, d’acudits de gent sense pretensions; seriós com un jutge si es veu forçat a dialogar amb pseudoartistes i amb pedants. Ningú com ell per a prendre amb paciència les objeccions o reparos dels col·laboradors seus que volen saber coses, que li demanen explicacions per a executar feines que ell sap que no estaran bé, per senzilles que semblin. Per això li són fidelíssims tots els que són intel·ligents, per això no lliga amb presumits, els suficients; car el seu art és raonament, és lògica, és visió de coses belles executades amb estudi acabadíssim de totes les circumstàncies de temps, de lloc, d’objecte, de durada, de dificultats locals…, de gasto pecuniari. I apunto lo del gasto pecuniari perquè tot lo que ell construeix, que als intel·ligents en construcció pot semblar d’un gran dispendi, resulta al contrari, relativament poc costós per la traça que té en donar impressions de riquesa amb materials modestos, d’amplesa de dimensions amb superfícies reduïdes.

Al començ de sa carrera en Gaudí treballà baix la tutela artística d’un altre arquitecte que, modestíssim i retret, és poc conegut del vulgus, però que totes les persones de gust aprecien i reverencien: don Joan Martorell. En Gaudí, a l’executar les coses encomanades a son patró, ja anava iniciant lo que la seva pròpia manera de ser li dictava. Treballant anònimament, contribuint a les obres d’altres, estudiava i feia executar aquell gran treball hidràulic del Parc que serveix damunt de l’Asil dels Pobres, de dipòsit de les aigües, que són vida de plantacions i llacs; ajudava a l’arquitecte X a l’erecció d’aquella elegant repetició del Palais de Longchamp de Marsella, que enmig del Parc de la Ciudadela porta com a ornament frontal el de l’Aurora; projectava ornaments accessoris, fanals d’il·luminació pública, alguns que n’hi ha al Parc, els que il·luminen encara la plaça Real; ajudava al senyor Martorell en ses construccions de les Saleses i de la iglésia dels Jesuïtes.

***

En aquell temps, un bon burgès molt humil, un cristià entusiasta, el senyor Bocabella, havia tingut la pensada d’aixecar un temple ben hermós, com a reparació gran dels agravis que, segons ell i les ànimes pietoses, a qui ja havia comunicat son projecte, s’havien fet, per uns o altres, a Sant Josep, a la Verge Maria i a llur diví Infant Jesús; i, reunits els qui pensaven com ell, comprat un terreno, publicat en un Butlletí l’objecte dels devots de la Sagrada Família, recollides en petites quantitats d’uns i altres, fins algunes relativament considerables de persones riques, ja s’estava fent la cripta del temple projectat, qual direcció aquells bons cristians, en llur santa innocència, l’havien confiada a un arquitecte oficial, semblant-los que un senyor que tenia títols del Govern deuria saber molt de dirigir.

Aquell senyor, que no era català, trobà aviat que els modestos menestrals que constituïen la Junta de l’Obra no eran gente distinguida, i sense fer-ho expressament ni els uns ni els altres, arribaren a fer-se incompatibles, produint-se el conflicte que era inevitable. Aleshores aquell arquitecte… per inspiració que tots els de la Junta atribuïen al voler de Sant Josep, a qui cada dia fervorosament pregaven que els tragués d’aquell conflicte… deixà l’obra, deixant-los alegres, contents de sentir-se deslliurats del sofrir contínuo que els causava la presència seva.

Els devots de la Sagrada Família deliberaren, dirigint-se després a persones enteses que els poguessin aconsellar, i d’uns a altres demanaren la cooperació de l’arquitecte senyor Martorell, que no acceptà per ell mateix, que indicà an en Gaudí com la persona que els convenia per a executar lo que ells ardentment desitjaven, però que particularment ni tan sols entreveien.

Gaudí acceptà, i amb tot l’entusiasme dels seus anys jovenívols, penetrà en aquell clos, aleshores encara nu de construccions a flor de terra; se penetrà de la importància de lo que anava a fer, se fongué en la Sagrada Família, fent-ne l’objecte principal de sa vida terrestre i de son viure postterrenal, i si bé tot i treballant, pensant sempre en la Gran Obra, ha terminat el Palau Güell, que és sens dubte l’edifici privat més important del sigle XIX a Barcelona i a tota Espanya, ha aixecat un Palau Episcopal a Astorga, encarregat pel doctor Grau —un reusenc que n’era bisbe—, un gran edifici per a comerç a León, construccions esplèndides a Comillas, el Parc Güell a la muntanya Pelada, la reparació que encara no està del tot terminada a la Catedral de Palma… el tema obligat de la seva existència ha sigut sempre el poema de pedra dedicat a la Sagrada Família.

El desig de sublimar-lo ha flamejat i flameja en son esperit, i tant com li permeten els recursos que la caritat li envia, va recitant-nos estrofes de l’Obra magna que té pensada… De primer, gran part de l’absis; després la socalada del gran portal de llevant amb aquell món de bestioles qual placidesa és un preludi del treball sublim que el món prepara, fent germinar i créixer la palmera mística entre quls palmes triomfals s’arrauleix el niu de l’Infant Jesús; després, ens ha donat fragments acabats de lo que serà el claustre gornidor de la gran gemma, la sanefa xamosa de la joia projectada, després ha anat aixecant els contraforts de la portalada, i ensenyant-nos un tros del cel on moixons i àngels canten hossanes, on arcàngels amb trompetes d’aram anuncien als homes la naixença d’un Déu, i casi terminat un dels portals per on se penetrarà en aquell temple que ha de ser una cosa única, ja ens mostra les robustes filades d’aquelles torres bessones que han d’avisar als qui vinguin de lluny, dient-los que allí s’hi adora al ver fill de Déu.

Mes, per a continuar l’obra començada, per a cantar noves estrofes del sublim poema, se necessita moneda, no grans millonades, de les quals potser no se’n trobaria la manera de fer-ne ús immediat; car l’Obra de la Sagrada Família no és una Obra del Port, un Canal per regar, un camí de ferro, on posant-hi molta gent se fa molta feina. La Sagrada Família és una Obra que, com tots els grans temples similars, ha de ser construïda pausadament, sèriament, col·laborant-hi milers de persones, esmerçant-hi milenars de dies, a qual efecte lo que es necessita perquè no s’aturi no són grans pluges d’or; basta per a prosseguir l’obra una suau plugeta, el ruixadet que pugui rajar de la bossa de l’humil, del devot, del bon català que tingui el voler de que les generacions que després de la nostra vindran, diguin, a l’inaugurar la Catedral de la Barcelona futura: la gent que la començaren foren bona gent! L’arquitecte Gaudí un gran mestre! Al Cel sien tots!

---