Opinió | Qui porta el barret a Tarragona

Dos llibres a la tauleta de nit i una mateixa Tarragona

Dos llibres a la tauleta de nit. Un, gastat, comprat de segona mà fa anys. L’altre, flamant, sortit d’una reedició més o menys recent. El primer és La família dels Garrigas, de Josep Pin i Soler, 1887. El segon, La febre d’or, de Narcís Oller, 1890-92. Cent trenta-nou anys de diferència. Hi són, l’un sobre l’altre, per pura casualitat d’una pila mal endreçada que cada estiu s’enfila més, com un gratacels. 

No és casualitat. El mateix moment, el mateix cercle. Josep Yxart —cosí d’Oller, crític, ànima del realisme català —va treure del calaix el 1887 la novel·la que Pin i Soler havia escrit disset anys abans, durant l’exili. Sense Yxart, els Garrigas potser encara hi serien, al calaix. I sense ell, tampoc La febre d’or hauria vist la llum, publicada tot just tres anys després. I pitjor per a nosaltres. 

Pin i Soler ens porta al Mas del Molí Vell, a tocar de Tarragona. El vell Garriga hi regna sobre fills, criades i terres amb la mateixa autoritat dels seus avantpassats des de Felip IV. Un món que es pensa etern, com els seus personatges. L’avi sempre deia que «el cementiri és ple, de gent eterna i imprescindible». I poc o res en deuria saber un pagès d’antes com ell de l’esquelet de Baudelaire. Però l’avi tenia aquesta saviesa del camp, i mai anava errat. 

Però al Mas del Molí Vell encara no coneixien Clint Eastwood, i com que «no coneixien les seves pròpies limitacions», van perdre el senderi. En menys d’un any tot se’n va en orris: l’hereuet es baralla amb el pare per amor a una criada —la Tuies—, el segon fill fuig de l’obligació de fer-se capellà, i tot acaba en ganivetades, presó i una revolució que se’ls emporta a tots, arravatats, com quan el Francolí s’emprenya de veritat. La crisi del model pairal, en estat pur.

El periodista Josep Suñé ens ofereix una lectura personal i contemporània de La família dels Garrigas, de Pin i Soler, i La febre d’or, de Narcís Oller

Em costa recordar tot un llibre quan l’he llegit, però aquest hi cap en una frase que el vell Garriga repeteix com el «mecagundéu» de l’avi i la parròquia de iaios del cafè del poble: «On hi ha barrets, no campen caputxes». Traducció d’aquest pobre lector: qui mana, mana, i qui discrepi que escampi la boira. Encara fa servei en algun consell d’administració, sospito, i en més d’un despatx. 

I ja que parlem de masies tarragonines i decadència: setanta anys més tard, un altre tipus de tragèdia —menys sagnant, més glamurosa— es vivia en una masia de debò, a l’Horta Gran. Diuen que hi va fer nit de farra, mai documentada, «l’animal més bell del món». Ava Gardner, amb un torero de qui acabaria enamorant-se fatalment. Cap notari hi va donar fe. Només veu popular. I avui ja ningú no recorda quina masia era.

D’anècdotes, bons llibres i bons escriptors, aquí, no en falten. Com tampoc no ens falta gent amb llums i bones idees. El problema és que sovint l’equivalent l’hem d’anar a buscar fora. Si algú vol llegir, avui, un Garrigas ben escrit i ben actual, que provi Setembre negre, de Sandro Veronesi, 2025, amb traducció de Pau Vidal. El vaig comprar per una raó ben imbècil —que diria Eudald Carbonell—: el 1972 és l’any que vaig néixer, un any que per a Gigio Bellandi va ser especial. Em vaig endur una sorpresa majúscula. La ploma de Veronesi és fina, precisa, d’aquelles que enganxen; cada dos pàgines he d’apuntar alguna paraula. Hi he quedat enganxat. La Stampa diu d’ell «no hi ha cap narrador igual a Itàlia». Doncs ja ho saps. 

Una família que es creu estable. Un estiu que la fa miques. Un pare que acaba traint el fill. Una infància que s’acaba de cop. Quin panorama. Diferent escenari —la Versilia del 72 no és el Camp de Tarragona del vuit-cents—, mateixa matèria primera: la família que s’enfonsa quan ningú no sap posar el fre a temps. «Hi ha famílies que fa anys que estan amarades de gasolina i ballen sobre un llit de plàstics i papers vells sense que ningú, per pudor o per pietat, es decideixi a tirar-hi un misto encès», escriu el també periodista italià. 

A Veronesi, és clar, no caldrà anar-lo a rescatar d’un calaix disset anys després. Ja li han donat dos Strega, que a banda d’un licor d’herbes italià, del mateix color i graduació que el nostre Chartreuse, és el guardó literari més prestigiós d’Itàlia, instituït el 1947 per Guido Alberti, propietari llavors de la companyia de licors, amb els seus amics, l’escriptora Maria Bellonci i el seu marit, el també periodista Goffred Bellonci. Va escriure la biografia de Lucrezia Borgia, filla il·legítima del papa Alexandre VI. Un terreny per explorar. 

Narcís Oller, en canvi, ens trasllada a la Barcelona que creix de pressa. La Borsa s’havia convertit en el gran temple. 

Aquella borsa que, segons Oller, s’havia ensenyorit del món, no ha desaparegut. Ha canviat d’escala, de llenguatge i, sobretot, de distància respecte d’aquells que acaben vivint les conseqüències de les seves decisions. Mateix desenllaç que als Garrigas: la bombolla esclata. Qui hi ha confiat, ho perd tot.

Dues novel·les que expliquen la mateixa angoixa de fi de segle des de dos punts oposats: el mas i la borsa, la terra i el paper, la tradició i l’especulació.

I aquí em toca parlar com a periodista, no com a lector. La Tarragona que llegeixo a Pin i Soler i a Oller —masos que cauen, fortunes que s’esfumen, fills que es revolten contra el pare— no és tan diferent de la que explico cada dia a la ràdio. Canvien els noms i els escenaris: ara és un comitè d’empresa en lloc d’un hereuet, un indicador financer en lloc d’una herència, un comunicat de premsa en lloc d’una ganivetada. Però el fons és el mateix: gent que decideix lluny, gent que aguanta aquí, i un relat que se’ns escapa entre les mans fins que ja l’hem perdut. Havent llegit els dos llibres, tinc la sensació d’estar narrant en directe els capítols del present, des de la memòria dels Garrigas.

Però la Tarragona d’avui, almenys la Tarragona literària, té bones noves. Una de les millors és que la gran Olga Xirinacs ha complert noranta anys i, de retruc, Cossetània ha reeditat Zona marítima, el llibre amb què el 1986 va guanyar el Premi Ramon Llull. Amb el premi va pujar a un creuer fins a Nova York, a bord del Queen Elizabeth II, on va presentar la novel·la enmig de l’Atlàntic. 

Bon vent, doncs, el que ens va menar aleshores cap als Estats Units. Molt diferent és el vent que ens bufa ara d’allà. 

De l’altra banda del gran toll, una multinacional que té plantes on en temps dels Garrigas hi havia masies, ha posat en marxa el pla Transform to Outperform, que preveu retallar a tort i a dret. És la primera de les grans companyies del polígon que ha fet un anunci seriós de tocar el dos, encara que sigui a poc a poc i amb llenguatge tou d’indicador financer. Veurem si és la primera de moltes o si el polígon, el territori, el país i Europa saben llegir la lliçó de la novel·la millor que els Garrigas.

Salvant les distàncies, la pregunta que es fa avui el polígon petroquímic és la mateixa que es feien, sense saber-ho, els Garrigas i els especuladors d’Oller: què passa quan un model que t’ha fet ric arriba al límit i no es repensa a temps?

La química tarragonina té la seva pròpia cruïlla. Oportunitat real: Europa busca quins pols industrials asseguraran que els productes químics se segueixin fabricant al continent, i Tarragona —el complex petroquímic més gran del sud d’Europa— hi té molt a dir. Amenaça, ja no tan nova: deslocalització, plantes que tanquen, multinacionals que deixen de creure en el territori, costos energètics que no juguen a favor. La disjuntiva l’ha resumit algú del territori amb una claredat que s’hauria d’escoltar més: «O descarbonitzem amb indústria aquí, o ho fem important les emissions i indústria deslocalitzada des d’algun altre lloc del món».

Si les coses no canvien, seguirem cremant hidrogen gris molt de temps, mentre l’hidrogen verd ens el prometen com un mannà que encara no té preu rendible a escala industrial. Gris, com el Quadern de Pla. Però amb un futur que, si no deixem de fer collonades, que deia l’empordanès, i accelerem el pas, s’entrelluca d’un color bastant més fosc.

Memoritzeu, «on hi ha barrets, no campen caputxes», que deia el vell Garriga, convençut que la seva autoritat no s’havia de qüestionar mai. «La Borsa s’havia ensenyorit del món», constatava Oller, assenyalant un poder ja més gran que qualsevol govern. Avui la pregunta és la mateixa: qui porta el barret. 

Si decidim aquí, des del territori, o si deixem que la decisió se l’emporti un poder més gran i més llunyà —mercats globals, seus centrals d’unes multinacionals que no tenen per què sentir-se «Garrigas» de res— mentre nosaltres en patim les conseqüències, com l’hereuet quan ja és massa tard.

Els Garrigas no van tenir pla de transició energètica, ni Gil Foix —paradigma de l’ascens social fulgurant— cap aliança de productes químics essencials. Però Tarragona porta cent quaranta anys jugant-se el futur en la capacitat de transformar a temps allò que l’ha fet gran, amb permís del turisme. La terra del mas, l’or de paper, el carboni del polígon. Tres matèries que reverberen en la tremolor de l’abisme mentre hi ha qui es perd en absurdes enraonies i collonades.  

I de tanta pregunta sobre què és rendible i escalable —l’hidrogen verd, la indústria que s’ha de repensar a temps, els Garrigas que no en van saber cap— em ve al cap un tercer llibre, també clàssic, que hi diu la seva sense haver de parlar mai de balanços ni de marges: Los conquistadores de lo inútil, de Lionel Terray, 1961. Perquè l’alpinista francès es va fer, cim rere cim, exactament la pregunta contrària a la que es fa avui el polígon: no què produeix més, sinó si tot ha de produir alguna cosa. Ho deixa escrit sense pèls a la llengua: «Una activitat no és més noble pel fet de ser més lucrativa».

Terray es jugava la vida per coronar cims que no donaven ni un cèntim. Ho sabia, i ho deia sense embuts: conquerir l’inútil. Els Garrigas i en Gil Foix, en canvi, es jugaven la vida —i la van perdre— per conquerir allò que semblava útil: terres, capital, prestigi. Però per més ho anhelessin, el resultat va ser ruïna i, en algun cas, mort. La diferència és que Terray, almenys, sabia que feia només muntanya, i res més. Els altres dos s’ho creien de debò.

Toca preguntar-se, doncs, si avui som més savis que fa cent quaranta anys, o que fa seixanta-cinc. Veient com va el pati, sospito que continuem sent uns conquistadors de l’inútil, sense saber-ho. Només que ara, en lloc de cims, conquerim miratges que, sense una aposta seriosa, esdevenen quimeres.  

Els Garrigas no es van saber reinventar i van desaparèixer amb el mas. Els de la Febre d’Or tampoc, i van caure amb la Borsa. Tarragona ja en porta dos, de canvis de paradigma mal llegits, documentats en aquesta mateixa prestatgeria. 

Sabrem llegir bé la novel·la? Vist cap a on bufa el vent, no n’estic tan segur.

Qui hauria de portar el barret —decidir, amb seny i amb temps, cap a on tira aquest territori— de vegades fa la sensació que no és enlloc, o és massa lluny, o tan li fot el relleu generacional de la masia. Els barrets són al penjador de l’entrada, mentre qui els hauria de dur és a fora, esperant que algú altre apagui el foc. 

Per això toca rellegir el passat. Literalment i metafòricament. 

Literalment: hi ha dues edicions que ho posen fàcil. La febre d’or, amb edició i introducció de Gemma Bartolí, a Editorial Barcino. La família dels Garrigas, al volum de la Biblioteca Catalana d’Arola Editors, dirigida per Magí Sunyer. 

I metafòricament: perquè un territori que no rellegeix la seva pròpia història —la dels masos que cauen, les borses que esclaten, els barrets que ningú porta al cap— corre el risc d’escriure’n sempre la mateixa novel·la, amb noms diferents però el mateix relat i final. 

Com va deixar escrit Pin i Soler, «en català es pot ser delicat, tendre, enèrgic, senzill, sublim…, fins tonto, tan fàcilment com en qualsevol altra llengua». Queda dit. 

L’estiu es preveu llarg, i el setembre, negre.  

(Il·lustració de capçalera: R. Daudt)

---