Opinió | Qui no coneix el Joan de l’Aigua? 

Sense ànims de polemitzar, però aquests paraigües del tram final de la Rambla són una torrentada de mal gust. Quan vaig saber que no se’ls emportarien un cop acabat l’inici d’etapa del Tour de França, em vaig quedar un parell de minuts en estat de xoc. Potser és que començo a fer-me gran. En fi, deixem-ho estar. Jo només vull aprofitar l’avinentesa per parlar-vos d’algú que no se us pot adreçar amb paraules. Algú que heu vist infinitat de cops, si teniu el costum tan tarragoní de tocar ferro. Segons com, sembla que us esguardi, que us jutgi amb una severitat reprovadora. Qui no coneix el Joan de l’Aigua?

Quan el van inaugurar, van haver de triar: o mirava la ciutat o mirava la mar. Fins al dia que el van col·locar al damunt del pedestal, el 24 de desembre de 1889, es veu que van estar dubtant. Amb el personatge històric no hi va haver marge per a la indecisió: es tractava de Roger de Llúria, l’almirall, el cap dels almogàvers, el guerrer medieval a qui Bernat Desclot va atribuir la frase: «Mes no crec que cap peix s’atreveixi a alçarse sobre el mar si no porta a la cua l’escut amb el senyal del rei d’Aragó». Ressò llunyà d’uns segles carregats d’èpica on hi havia un grapat de pobles —des de grecs fins a albanesos— que ens temien. Llúria era calabrès de naixement, però segons Ramon Muntaner s’expressava en «el pus bell catalanesc del món». Un home tan bregat en la lluita que fins i tot l’atzar va disposar que es casés amb una dona amb cognom d’arma: Margherita Lancia.

Quan es va saber que Llúria era l’elegit pels diputats provincials per coronar la Rambla, ningú no va alçar el crit al cel; no havien desembarcat encara els estudis decolonials. La premsa local, de fet, va contribuir a encimbellar-lo amb una sèrie de comentaris panegírics, i l’Ajuntament va pagar a l’arqueòleg Bonaventura Hernández Sanahuja un llibre commemoratiu. A la vora del monument, l’any 1889, es mantenien en peu les restes del baluard de Cervantes, del segle XVI —molt a prop d’on es feien, d’on es faran?, les Barraques per Santa Tecla. Al seu davant, tan sols s’havien edificat dinou cases. No en va aquell punt de la ciutat s’anomenava encara l’Esplanada.

A començaments del segle XX, familiaritzats amb l’estàtua, els tarragonins li van clavar el malnom: Joan de l’Aigua. Escriu el periodista Lluís Mezquida (1920-2004), Petrófilo, que la similitud fonètica entre Lauria i l’aigua va propiciar el joc de paraules. El nom del personatge, en canvi, devia sorgir del títol mateix de la Rambla, aleshores de Sant Joan. L’estàtua de bronze, de Fèlix Ferrer, havia arribat per mar —o sigui, per aigua— des del port de Civitavecchia, perquè l’artista, becat per la Diputació, l’havia modelada al seu estudi de Via Flamínia, a Roma. Ara Civitavecchia forma part d’una altra ruta que també ens connecta per carta de navegació: la de desenes de milers de creueristes.

El Joan de l’Aigua es va fer tan conegut a la ciutat com el mateix Roger de Llúria. A la dècada dels anys 30, un periodista, Isidor Guerrero Domènech, va signar, amb aquest pseudònim, una secció de cròniques tarragonines al diari Catalònia. No li va caldre ni un subtítol explicatiu ni cap justificació prèvia, perquè tothom entenia la referència, vinguda directament del carrer.

A principis del segle XX, l’estàtua del Roger de Llúria de la Rambla era coneguda com «el Joan de l’Aigua»

Però les escultures se’ns assemblen més enllà d’un turmell ben esculpit. Als anys 70, Mezquida va intentar revifar l’ús del Joan de l’Aigua, però ja era massa tard; estava en vies d’extinció. Ell mateix la descriu com una expressió «dels nostres avis», que havia passat avall. Algú en tenia constància per la via de la transmissió oral? Hem provat de preguntar a tarragonins de més de 60 anys per l’existència del Joan de l’Aigua i cap de les persones consultades no ens n’ha aclarit res. Per contra, hem pogut documentar que, d’aquest Llúria, de fet, hi ha qui es fixava més aviat en els gestos de les mans per fer-li dir: «Aquí [amb el dit índex assenyala a terra] em vaig cagar i amb això [el pergamí que sosté] em vaig netejar».

L’historiador local Jordi Morant i Clanxet (1933-2019) explica, en el llibre L’estàtua de Roger de Llúria a Tarragona (2001), que «en el curs dels anys el nostre almirall és i ha estat el blanc de diveses innocentades». El 28 de desembre de 1925, un grup de joves autodenominat República Waikiki s’hi va enfilar un primer cop per endossar-li un paraigua. L’acció va fer petar de riure presents i no presents —tal com demostra l’hemeroteca—, mentre que els bombers van haver de suar per enretirar-lo. L’any 1956, uns bromistes similars —entre els quals hi havia Morant i Clanxet— van repetir la conya del paraigua. Aquesta catifa virolada d’ara, doncs, no li deu venir de nou. O no del tot.

El Joan de l’Aigua ha estat protagonista d’altres moments anecdòtics. Se l’ha vist, per exemple, amb senyeres i banderes del Barça —com el dia que els blaugranes van guanyar la seva primera Champions. Fins i tot l’Ajuntament de Tarragona se n’ha burlat: l’any 1995, segons consigna Morant i Clanxet, el va disfressar de pare Noel amb motiu de la campanya nadalenca. L’escena del 15 d’octubre de 1985, quan el van retirar per ser restaurat —per cert, a Reus—, pot recordar vagament l’inici de La dolce vita de Fellini. El 1989, coincidint amb el seu centenari, se’l va poder contemplar de molt a prop, des d’una passarel·la metàl·lica. Se l’ha arribat a marejar una mica: tal com recull Joan Gisbert i Canes a Tarragona: escultures, làpides i fonts (2003), l’any 1955 el consistori es va plantejar si calia girar-lo per fer-lo mirar la mar. En tot cas, des d’aquesta posició ha testimoniat misses, manifestacions, desfilades militars i visites reials. L’any 2016, l’artista Àlvar Calvet el va embolcallar amb banderes espanyoles, en contraposició a les senyeres estelades amb què havia cobert el Monument als Herois de 1811.

Preguntar-se què ens diria sobre aquesta darrera estesa de paraigües, si hagués desenvolupat el do de la parla, seria un recurs una mica mandrós. Posar en boca seva les nostres opinions sobre la Rambla d’avui, un acte de joc brut. Fa prop de 137 anys que és allà al mig, palplantat, sense badar boca, i li ho haurem de respectar. Tot i el rigor en el rostre, no ha mostrat encara cap ganes de tornar a guerrejar. Ja se sap, les escultures públiques aguanten el que convingui. Tenen la virtut, això sí, de no respondre mai les ocurrències dels humans, ni tan sols les d’aquells que els han creat. Si algun dia ho fessin, és bastant segur que ens quedaríem tots de pedra.

(Fotografia d’encapçalament: Enric Garcia Jardí).

---