Opinió | La Tarragona completa de Francesc Xammar

Ens han dit i repetit que «falten referents», com diuen i repeteixen tantes coses. En els darrers anys de la seva vida, ell també estava una mica desil·lusionat amb el rumb de la societat; no se n’amagava. Però els qui van conèixer de prop el jesuïta Francesc Xammar Vidal (1933-2025) insisteixen que no es va rendir mai. Quan ja estava ingressat al Centre Borja de Sant Cugat, on es va morir el 15 de setembre passat, a l’edat de 91 anys, encara es preocupava de promoure activitats culturals i de reflexió social. S’havia assegurat que la seva pensió de jubilació no es destinés a la Companyia de Jesús, com en teoria pertocava, sinó a projectes de solidaritat amb l’Amèrica Llatina, i volia que els professionals sanitaris que el cuidaven tinguessin unes condicions de treball i de vida dignes. Dignitat, de fet, era la paraula que més defensava. 

Conclou la dita que el bé no fa soroll i el soroll no fa bé. El mal de la modèstia, però, és que no es pot separar del seu valor intrínsec com a virtut. Si es vol que algú s’hi pugui emmirallar, s’ha de deixar veure d’una manera o altra. Per això és tan rellevant que algú assumeixi el paper d’indiscret i informi sobre aquestes persones discretes que han anat fent camí fins a deixar, al seu pas, una llista de transformacions socials assolides i diverses generacions d’adeptes. No exagerem: Xammar esdevé un catalitzador de l’organització veïnal, de barris obrers asfaltats, amb enllumenat i un mínim de serveis públics garantits, amb aigua potable, sentiment de pertinença tarragoní i consciència que els canvis importants depenen de victòries col·lectives que no cauen del cel. Però és també el vincle de creients i no creients a través d’un sentit —per a ell, originàriament evangèlic— de la justícia social; una idea de sindicalisme i associacionisme ferms, separats dels interessos partidistes; una intel·lectualitat que s’arromanga i agafa l’escombra; el flagell contra un consumisme desbocat i aplicat a gairebé tots els àmbits de la vida; el recordatori que hi ha gent per a qui uns mínims de coherència compten; el contacte directe amb la immigració i les seves realitats, o una consciència de Catalunya com a nació i unes aspiracions democràtiques de sobirania.

Dimarts passat, a l’Antic Ajuntament, més de cinquanta persones van voler recordar-ne totes les facetes: des del veí i el professor de secundària fins al conseller municipal i el voluntari en cooperació internacional. L’acte, organitzat pel Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, va servir per presentar el monogràfic que, en aquest sentit, la revista Quetzal li ha dedicat, amb més d’una vintena d’articles. Tot plegat es va acabar convertint, però, en el pretext per al retrobament d’una Tarragona xammarista que és heterogènia i que, per un cantó o per l’altre, o bé per tots, el manté com a font d’inspiració, sobretot per la base ètica.

Entrevistats pel periodista Ricard Lahoz, quatre convidats en van traçar una semblança prou completa. La veïna de la Floresta Carmen Muñoz, la Carmencita, el va descriure com «un home entregat», que es va acostar al món obrer «per tal que no ens deixéssim trepitjar» i, alhora, com «algú reflexiu, que tancava els ulls quan xerrava». L’escriptora Teresa Prad en va reconstruir els anys de l’arribada a Torreforta, l’acollida en el seu pis de reunions clandestines durant l’antifranquisme —fet que el va portar, una vegada, a ser detingut— i les seves conviccions pacifistes. Una de les cooperants que va viatjar amb ell a Nicaragua a finals dels anys noranta, Roca Aguiló, va il·lustrar fins a quin punt preparava els joves com ella per sortir a conèixer altres països des del respecte i la humilitat. I el jesuïta Xavier Alegre va elogiar-ne, des d’una mirada aterrada de la fe, el contacte amb «la gent pobra i senzilla». 

L’acte, sobri i emotiu, va comptar també amb les projeccions audiovisuals del fotògraf Ramon Torrents, que van representar la síntesi gràfica de tota una biografia —amb el bon gust d’afegir-hi, entre la selecció musical, l’obertura del Tannhäuser, que connectava amb la infantesa i les arrels maternes—, i va acabar com les misses de Xammar: sense ningú a la tarima, en horitzontal comunió, amb el torn de paraula obert a tothom i, sobretot, a qualsevol expressió d’espontaneïtat, sense pors ni barreres al diàleg. Entre els que hi van intervenir, el també conseller per la Candidatura per la Participació dels Veïns (CPV), Joan Antoni Ruiz, que va destacar com Xammar, tot i ser religiós, no va voler participar de la professó del Divendres Sant perquè, deia, no era prou representativa.

«Segurament és la figura més important de la Tarragona contemporània —assegurava un dels assistents, en finalitzar l’acte—, perquè permet articular un relat de ciutat complet». Ens diuen i repeteixen, a banda i banda, aquí i allà, que falten referents. Exemples com el de Xammar posen en evidència que, fora de certes bombolles mediàtiques uniformitzadores i dels capricis de l’algoritme, hi ha llum, encara. No falten referents. El que falta, potser, és un altre ordre de prioritats.

(Fotografia de capçalera: Ramon Torrents).

---