Fa anys, tot passejant pel passeig de Gràcia —en podríem dir graciejant, com diem ramblejant?— vaig entrar a la Fundació Suñol, on hi havia una instal·lació d’obres emparellades que dialogaven entre elles. Em va produir una mena d’excitació interna veure que La cama, una peça de Giacometti, es debatia amb El peu de Joan Rom. Un diàleg de tu a tu, al mateix nivell, entre la peça d’una celebritat de l’època en què Europa era el bressol de les avantguardes i un artista camptarragoní actual.
Una barreja de sorpresa i orgull perquè un artista nostrat hagi escapat del cercle de foc a què, com la Brunilda de la Valquiria, sembla que estiguin sotmesos els artistes que jo conec i m’estimo, algun dels quals força interessant. Un recorregut que té les seves parades al Museu d’Art Modern, el Centre de Lectura, la Torre de Salou, el Mèdol, el Convent de les Arts, Cal Massó a èpoques, els tinglados del Port… I alguns baixadors més.
Rom treballa amb materials gens nobles, de fet amb rebutjos industrials, sobretot amb llana extreta dels matalassos i amb pneumàtics de cotxe. No ens mostra muntanyes de llana ni de cautxú, apilades de manera sugestiva, la qual cosa al meu entendre el situa a l’extraradi de l’art povera, referència amb la que sovint se l’ha identificat. També se l’ha qualificat de minimal, de pop i, per descomptat, d’hereu del dadà. La seva originalitat és que surfeja per aquestes onades per oferir-nos els seu propi air reverse i mantenir-se a peu dret sobre les aigües.
En la trajectòria d’aquest artista del Baix Camp hi ha un fet extraordinari que li atorga una pàtina de misteri. L’any 1998, després d’una exitosa exposició a la galeria Estrany-de la Mota, en el moment àlgid de la seva carrera, arriba a la conclusió que es fan massa obres d’art. Té més raó que un sant, de la mateixa manera que es publiquen massa llibres i es graven massa cançons. I fa un Rimbaud en tota regla, qui després d’escriure la seva millor obra, Il·luminacions, diu au revoir tout le monde. És clar que el francés se la va fotre amb l’exèrcit holandès a Indonèsia i Joan Rom es va centrar en la docència. Per malament que estiguin les coses, no és ben bé el mateix.
Quan al 2013 torna a la Fundació Suñol per presentar una retrospectiva dels seus anys d’activitat interrupta, E.R.T., aprofita per manllevar amb ironia unes paraules del poeta Gabriel Ferrater que podem trobar reproduïdes a gairebé tots els diaris de l’època: «Cada cop em sento menys autor i més espectador; a les persones que hem triat deixar de fer coses, ens haurien de subvencionar, com als pagesos que se’ls paga per cremar la collita». Com us heu quedat?
El fet és que al 2022 Joan Rom torna als escenaris, al Museu d’Art Modern de Tarragona, amb obra produïda els quatre anys anteriors i inèdita fins aleshores. Nous llenguatges, nous materials, molta presència de la fotografia i noves formes convivint amb els orígens mitjançant un nom tan evocador com El lloc. Un títol que em porta al cap la novel·la de Annie Ernaux que es refereix a les relacions personals i com es veuen condicionades pel lloc, com marca l’espai i de quina manera anar més enllà et va fent persona. Un doble lloc a la instal·lació de Rom: l’estudi de Mont-roig del Camp, l’origen, i el Museu d’Art Modern, punt de trobada dels artistes del territori. No em sembla mancat de significat que aquest lloc fos el triat per la reaparició artística.
Entremig, una obra que està present en totes les grans institucions del país, segur que també en col·leccions particulars que desconec. Al MACBA, a la Fundació Miró, a la Fundació La Caixa, a la Fundació Vila-Casas, a la Fundació Suñol; a Tarragona, al Museu d’Art Modern, sense oblidar que va exposar al Tinglado 2, poc abans de la seva hibernació artística el 1998. No podem obviar que Rom, des de ben jove, va participar en algunes de les iniciatives més sòlides del Camp de Tarragona: Gent del Llamp i Sàpigues i Entenguis (SIEP).
Amb tot això, resulta que fa unes setmanes vaig sentir que el Reina Sofía presentava les adquisicions de l’any 2025. Les adquisicions d’aquest museu durant l’any 2025 estan valorades en 10,6 milions d’euros i provenen de diverses fonts. Vaig córrer a buscar el muntant de les adquisicions del MACBA en el mateix període, per tal de donar satisfacció al meu estat d’indignació permanent, i vet aquí la meva frustració. Mentre el Reina Sofia publicava una nota de premsa molt àmplia, relacionant tots els autors i si les obres hi havien arribat per compra o donació, la nota del MACBA no donava una sola xifra, més enllà del nombre total de peces incorporades, 41 per 130 del museu madrileny, que és de tots, és clar.
El fet és que entre aquestes adquisicions hi ha obra de Joan Rom. Notícia que, provinciana com soc, em va fer molt contenta. Tant que en veure’m ma germana, tan mona ella, em va proposar agafar un AVE i anar les dues a Madrid, de pas arribar-nos a ARCO i tot això. Em va anar d’un pèl engrescar-m’hi, fins que vaig veure que els trens que fins fa poc feien el recorregut en menys de tres hores ara en tarden més de cinc. L’excusa em va anar de conya per no moure’m de casa.
Mirant i repassant, he vist que el nostre artista del Baix Camp ja tenia obra al fons del museu, no ho sabia. També he vist que l’any passat va exposar a La Casa Encendida, que no és una botiga de bombetes sinó un dels temples de la modernitat madrilenya.
Es fa evident que, com Brunilda, Joan Rom ha saltat el cercle de foc; també un segon, que seria el nacional, i ara es mou dins del tercer. No s’hauria d’aturar aquí. «De Madrid al cielo», diuen. I jo li dic: «Joan Rom que estàs en els cels, prega per nosaltres».
(De l’obra: Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Pla Nacional d’Art Contemporani).
(De la imatge: Diputació de Tarragona. Arxiu Fotogràfic MAMT. Lila Alberich fotografia).
Boranit. Camptarragonina, de la capital, no racialitzada, fastiguejada que aquí no es faci mai res. A Tarragona mai, a Reus menys i la resta és un desert cultural. Tanmateix, si em sembla que passa alguna cosa digna de ser ressenyada ja us en faré la crònica. Ah! I les amigues em tenen per una setciències.
Deixa un comentari