Resultaria curiosa la història d’una persona que ha dedicat gran part de la seva vida a la jardineria i que, en un moment donat, ha canviat aquesta feina per la de tatuador. Es faria una mica més enrevessat afegir-hi un viratge artístic que l’ha dut de la màquina de tatuar al pinzell i l’oli. Però directament semblaria que parlo de ficció si tot això ho culminem amb la presentació d’escultures sonores exposades en galeries d’art de la Xina. Qualsevol que ho llegeixi pot pensar que és un somni febril d’un dia que vaig passar la grip. Qui ho pensés, però, estaria equivocat: és el recorregut professional de l’Isaac Ruiz, tarragoní de 40 anys que viu el moment més polifacètic de la seva trajectòria.
Fer un repàs del seu itinerari professional és cosir retalls d’un camí que l’ha portat a gairebé tots els racons del món, i ell mateix m’ho fa saber: «Jo et vaig explicant, després et faràs un embolic». I no li falta raó, perquè amb tants salts temporals, canvis d’escenari i de professió em sembla que estic mirant una pel·lícula de Christopher Nolan. El més senzill, doncs, serà començar pel principi, pels deu anys d’experiència com a jardiner i paisatgista que el van fer topar amb el tatuatge. Uns anys que el van veure treballar al Far West de Port Aventura, a l’Illa Fantasia de Vilassar de Dalt o al camp de rugbi de la UE Santboiana. Un dia qualsevol, de camí cap a un hivernacle a Barcelona on pretenia demanar feina, va trobar-se amb la persiana abaixada d’un estudi de tattoos. Era una disciplina que sempre li havia cridat l’atenció, així que va fer el següent: sense donar-li massa voltes, a la part del darrere del currículum de jardiner, va escriure una carta de presentació per treballar d’aprenent de tatuador i la va fer passar per sota la persiana. Com que el conec, li pregunto un parell de vegades per assegurar-me que va anar així i que no m’està colant una broma de les seves. Però va anar així: al cap d’uns dies el van trucar per preguntar-li quan volia començar.
El relat, a partir d’aquí, inclou diversos estils pictòrics i molt de moviment. Aquests últims deu anys han donat de si. M’explica que funciona per inèrcia i que no sap quedar-se quiet, i això sí que m’ho crec sense fer preguntes. Especialment perquè des d’un inici va fer del tatuatge un mitjà per no estar-se massa estona al mateix lloc. Primer va treballar a Barcelona, on va aprofitar per estudiar il·lustració. Més tard, va establir-se a Alemanya durant un any, i finalment va endur-se la màquina de tatuar al sud-est asiàtic per tintar la pell de turistes amb ganes d’un souvenir permanent. I en algun punt d’aquest trajecte, que tot xerrant ens ha costat definir, se li va despertar la curiositat d’agafar el pinzell.
A casa seva, on m’ensenya l’espai que ara dedica a la pintura, entenc la seva transició i les referències que ha traslladat d’una disciplina a l’altra. Al cavallet, hi reposa un quadre que està acabant. Com la majoria de les pintures que s’amunteguen als racons on ha trobat un lloc per deixar-les, és un niu de colors vius i de motius florals. Una figura al centre rodejada de natura. Em fa pensar en el Dia dels Morts mexicà i en el seu desplegament de taronges, grocs, roses i vermells llampants. La intensitat del seu periple com a tatuador va exigir-li un altre canvi de perspectiva, i a l’oli hi va trobar un refugi. Un de poc lucratiu, donats els seus autoproclamats dots de venedor maldestre, però un en el qual se sent a gust. I ara us preguntareu: gaudeix, pintant? Sens dubte. Ha pintat més de 30 quadres en els últims cinc anys? Correcte. Va decidir enfocar-se en un únic ram? Ni parlar-ne. Falta el gir final, la cirereta del pastís, el plot twist de la pel·lícula. Ara és el torn de l’escultura.
És ben clar que, si la inèrcia mou els teus passos, aprofitaràs qualsevol ocasió que es presenti. L’Isaac funciona així: «Jo no dic mai que no a res». Aquesta mentalitat l’ha portat a alguns atzucacs que ara guarda en forma de males oportunitats i bones anècdotes. La mateixa mentalitat, però, també atrau les aventures engrescadores. M’explica que ja coneixia Josep Cerdà, doctor en Belles Arts especialitzat en art sonor i escultura sonora. Que hi havia treballat abans en feines puntuals i de poca responsabilitat, ajudant-lo a netejar espais, o a moure peces d’una banda a l’altra. Aquesta vegada, no obstant això, el Josep el va incloure en el projecte. L’Isaac va rebre un curset exprés per part d’una de les referències nacionals en aquesta art. Va tocar tota mena de materials, va aprendre a modelar-los, a soldar-los, a entendre com sonaven en funció de les seves formes, de les seves cavitats o del lloc on se situava l’espectador. Ara retorna, com una ombra de dubte que plana sobre la nostra conversa, la possibilitat que m’estigui presentant una bola en safata de plata. Però m’ensenya fotos i acabo de pair que m’està explicant la veritat: només quatre mesos després d’arrencar aquesta nova etapa, quatre mesos des que havia començat a col·laborar amb Josep Cerdà, va enviar-lo a gestionar l’estrena d’una exposició a la Xina.
The sounds of Gaudí in Riudoms és un homenatge a l’artista català i els seus origens que de moment ha trobat un espai al Jiushi Museum de Shangai i l’Sky Museum de Shenzhen. L’Isaac em recorda, de tant en tant, que està molt agraït al Josep per la confiança. Aquesta faceta com a escultor l’ha acabat d’estimular com a artista. Li permet toquejar, jugar amb les formes, enganxar, separar, repetir. I li permet seguir viatjant. L’èxit de les exposicions que ha presentat de la mà de Josep Cerdà els ha exigit més presència a la Xina, així que hi fan escapades sovint per seguir treballant. Tenen un taller a les muntanyes, als afores de la ciutat de Foshan, on treballen en més projectes per a fer-se un nom en el mercat xinès. Mentrestant, tenen fronts oberts a d’altres punts del món com Portugal o Madagascar, des d’on és possible que us acabin arribant també notícies seves.
L’Isaac, pel seu compte, té penjades algunes de les seves pintures a la H Gallery de Shangai, un espai per a l’art contemporani en ple centre de la ciutat. Va pintant aquí i allà, quan troba una estona, sempre amb un quadre a mig fer damunt del cavallet. Al mateix temps, ha començat a treballar com a professor de pintura a Valls i a Tortosa. I entre una cosa i l’altra, va aprenent al costat del Josep, amb qui els futurs projectes van obrint-se camí com un arbre genealògic. La inèrcia polifacètica la té engegada i no té massa intenció de posar-hi pausa, així que estarem pendents a la propera proposta en la qual decideixi embarcar-se. Continuarà.
(Fotografies a l’estudi: Gerard Virgili Figueras).
(Fotografies dels treballs fets a la Xina: cedides per Isaac Ruiz).
Gerard Virgili Figueras (1992) és un tarragoní inquiet de mena. Amb experiència en el camp del periodisme local, en els darrers anys hem pogut conèixer-lo, sobretot, en la seva faceta musical, amb iniciatives com Virgili & The Rivals o, més recentment, Virgili.
Deixa un comentari