Sabeu, les paraules són de vegades insuficients quans vols descriure sentiments i vivències, amb el color, les llums, i de vegades les ombres, que realment els corresponen.
I això és el que em succeeix cada cop que he de parlar, o vull escriure, sobre el meu avi: Lluís de Salvador. O sobre l’àvia, Concepció Deop, la seva dona. Dues persones, grans en saviesa, que em van criar i educar, des que jo tenia dos anys.
El meu avi era un ésser molt especial, un humanista convençut. Creia en la Pau, en oposició a la guerra. En la Cultura, com a vehicle per a què l’ésser humà evolucionés positivament. En l’Art, com a màxima expressió dels sentiments. En la Ciència, com a camí per comprendre l’Univers. En la Llibertat, entesa com a exercici de respecte mutu envers les opinions i la vida de l’altre. En la Igualtat, com a dret bàsic de l’home, que neix despullat, tant en un palau com a la intempèrie.
També creia en la multiculturalitat, definida com el dret a aprendre els uns dels altres, la facultat de donar-nos la mà, per conviure en igualtat de drets i obligacions. I també en l’ecumenisme, donat que qualsevol camí és bo per arribar a la coneixença del Principi Suprem de l’Univers.
Aquestes idees el van portar a patir incomprensió per part d’algun sector de la societat, i, en el seu moment, a l’exili a França. A causa de les seves idees va ser titllat de rojo i revolucionari. Per elles va perdre la seva categoria professional, en tornar a Catalunya, i va haver de començar de zero, com a corrector de proves, a dos diaris de Barcelona. Per elles va haver de veure, quan va tornar a Tarragona en jubilar-se, com alguns (pocs) dels seus antics coneguts temien relacionar-se amb ell, per por de ser «ficats en el mateix sac». Però mai, mai, en va renegar, d’aquelles idees. No es va vendre mai. No va abandonar mai els seus ideals.
És una llàstima que sigui un personatge que ha passat desapercebut durant tant de temps, en aquesta ciutat que el va veure néixer, a la que tant va estimar, i per la qual va escriure les seves cròniques dels bombardejos, que gràcies a la M. Elena Virgili, de la Biblioteca-Hemeroteca Municipal, i el seu equip, han sortit a la llum.
Ell no va desitjar mai honors mundans, ben al contrari, els defugia. Però el que sí volia era que les futures generacions, entre elles els seus besnets, poguessin saber com es van succeir aquells esdeveniments, no per atiar la venjança, sinó per animar-los a lluitar perquè aquells fets no es tornessin a produir. En realitat és exclusivament per aquest motiu que hauríem de recordar els episodis més foscos de la Història: són nefastos per a tothom, ja que, per molt que ens vulguin vendre el contrari, mai no hi ha vencedors. Ningú no és vencedor quan un ésser humà ha de patir.
En Lluís de Salvador va ser un lliurepensador. Un idealista enfervorit. Un apassionat de la Ciència i de la Història. De la Vida. I crec que un rebel del seu temps. De ploma irònica, elegant, i afilada. Periodista fins a la mèdul·la. Cronista de soca-rel. I mereixedor de ser conegut, no per homenatges i celebracions, sinó per servir de model a generacions que són susceptibles de ser manipulades pels interessos i ambicions d’uns pocs, en detriment dels seus drets i del seu futur.
Des d’aquí vull donar les gràcies a tots aquells que estan treballant per restablir la seva memòria. La memòria d’un tarragoní de cor, que després d’establir-se a diversos llocs al llarg de la seva vida, va voler passar els seus darrers dies a la seva Imperial Tarraco.
Sempre en la memòria, la seva neta.
Viviana de Salvador Deop (1958) va néixer a França, a l’exili. És actriu i s’ha dedicat a la traducció a l’administració pública. Ha col·laborat amb els grups de teatre Antagonista i de reconstrucció històrica romana Thaleia. També ha estat implicada en l’Associació de Veïns de Sant Salvador i en el Menjador Social Cafè i Caliu, entre altres iniciatives. És filla de l’actriu Montserrat de Salvador i el director de teatre Esteve Polls, i neta del periodista Lluís de Salvador.
Deixa un comentari