D’aquí | Lluís de Salvador, un periodista que s’enlaira: les cròniques d’aviació

Hi ha urgències que no criden però que fan mal. Darrerament, he tingut la sensació que Lluís de Salvador Andrés (1893-1975) era considerat una nota al peu de pàgina: l’home que ens va narrar la visita de Federico García Lorca a la ciutat. Una efemèride que té la seva importància, però que a voltes sembla haver-lo reduït a l’èxit aïllat d’un personatge secundari. Vist així, de fet, sembla una nota al peu de pàgina de la nota al peu de pàgina que, en el fons —i encara que ens resulti apassionant, des del punt de vista local i acadèmic—, significa aquella visita. A mesura que m’endinso en la trajectòria de Lluís de Salvador, en canvi, refermo el convenciment que som davant d’una figura que cal restituir. La feinada que ha fet M. Elena Virgili des de la Biblioteca-Hemeroteca Municipal de Tarragona l’ha rescatat i ha permès divulgar el seu paper durant la guerra i el posterior exili, amb la publicació dels volums Tarragona sota les bombes (2005) i Quan la mort venia del cel (2009) —aquest últim, en col·laboració amb Montse R. Sans. Fa temps que en parlem, amb Virgili, i que cerquem finançament, sense fortuna, per a una antologia d’articles, per a una biografia o per a totes dues coses alhora. Les columnes d’opinió, les dramatitzacions i les conferències de l’apreciat col·lega Carles Marquès també han anat orientades en la mateixa direcció, amb unes pinzellades molt suggestives sobre les diferents facetes del periodista i escriptor.

Amb aquesta sèrie de tres reportatges que estrenem a Dillums ens proposem perseverar en una causa que no només considerem noble i justa, sinó que ens sembla un deure històric ineludible. Perquè n’estem convençuts i mirarem de demostrar-ho: Lluís de Salvador és algú a qui encara cal col·locar, sense exageracions innecessàries, en el lloc que li pertoca. Un lloc en relació amb la història contemporània de la ciutat però també amb l’ofici de periodista, on continua mig amagat, desconegut per una gran majoria malgrat haver desplegat, des de molt d’hora, un olfacte d’una modernitat equiparable a la d’altres autors de la mateixa època que són molt més reconeguts.

Les arrels d’aquest oblit, encara que mostrin ramificacions diverses, són antigues i profundes. L’any 1969, retornat de l’exili a França, Salvador és un home defenestrat pel règim de Franco. Viu amb la família a Barcelona, al barri del Carmel, al principal del número 14 del carrer Serrano, i es guanya les garrofes corregint les pàgines de Tele/Exprés i Mundo Deportivo. Una feina digna i per a la qual està sobradament capacitat, però que el manté en un segon pla. La dictadura no li ha perdonat les conviccions republicanes. Ell, que havia dirigit el Tarragona i el Diari de Tarragona, que havia estat pròxim a l’alcalde Pere Lloret, que havia palpat la repercussió i la capacitat d’influència dels seus articles, s’ha de conformar amb feines on aquesta dimensió pública ja no existeix i on, diguem-ho tot, el repte intel·lectual ha perdut envergadura. Com tantes plomes del periodisme català del primer terç del segle XX, la seva trajectòria es veu truncada per la desfeta en la guerra de 1936-1939, que ho trasbalsa tot. Sempre ens rosegarà el dubte d’haver d’imaginar quines altres fites hauria pogut culminar, sense aquest cop de porta tan dràstic. Amb poc més de quaranta anys ja havia llaurat en camps com el guió teatral o el de cine. Però, per damunt de tot, s’havia erigit en el professional de referència, en el periodista de capçalera de la ciutat. Des de 1938, quan s’acomiada amb un article en què intenta treure ferro a l’assumpte —i que d’aquí dos dilluns, per cert, difondrem a Dillums—, no tornarà a exercir l’ofici. La decisió, precipitada per unes hores greus, es cronifica amb el franquisme, que no el deixa ser, ni tan sols, i tal com ell desitjava, un periodista aficionat. Ens costa molt de creure que, tot plegat, no li obrís una ferida íntima.

Si més no, en les poques cartes que li hem llegit dels anys seixanta s’intueix una necessitat d’explicar-se que, tot sigui dit, és natural en els qui patim, per dir-ho a la manera de Josep Pla, aquesta dèria de «veure el món en forma d’articles», aquesta incontinència que ens porta a combinar les paraules per articular relats sobre els fets, els éssers i els paisatges que es passegen per davant dels nostres sentits. En el seu cas, però, aquesta tendència s’aguditza per un silenci forçat. No és en va que la seva prosa epistolar es confongui amb un conjunt d’articles periodístics. El 26 de març de 1969 escriu una primera carta al redactor Darío Vidal, més jove que ell, que navega en la trentena. Li explica que, com a corrector lingüístic i d’estil del diari, ha llegit amb interès els textos que ha publicat a Tele/Exprés sobre «els inicis de l’aviació a Espanya», i per aquesta raó el felicita. Acte seguit, amb l’elegància que li és característica però també amb precisió, se li ofereix per tal d’ampliar l’abast d’aquests reportatges; ell hi té alguna cosa a dir.

Les cròniques d’aviació s’havien convertit, durant els anys vint i trenta del segle passat, en un fenomen mediàtic. Despertaven una fascinació comprensible entre periodistes i lectors: envolar-se significava, encara, una aventura a l’abast de molt pocs. Són els anys en què les grans distàncies del globus terraqüi es comencen a escurçar. No fa gaire, Marinetti i els futuristes han elogiat «la bellesa de la velocitat». Qui més qui menys ha comprès que el progrés tècnic està accelerant el món a passos de gegant. Aquests ocells metàl·lics han esdevingut, en bona mesura, responsables d’aquest canvi, i el periodisme, que té com a missió mantenir-se atent als esdeveniments, s’hi fixa. La gent, per altra part, sembla agrair que almenys algun intermediari els transmeti, amb mots vivaços, la sensació de l’experiència, la il·lusió de participar-ne.

En el cas del periodisme espanyol, són notoris el viatge de Manuel Chaves Nogales (1897-1944) a l’URSS, en diferents etapes, l’any 1928, convertit en llibre, que es fa popularíssim ja aleshores —i també recentment, quan després dels estudis de María Isabel Cintas s’ha canonitzat l’autor—, i el d’uns mesos abans, de Luis de Oteyza (1883-1961), al Senegal, que també s’edita i desperta entusiasmes. En els dos casos, els articles són publicats originàriament a l’Heraldo de Madrid, dirigit pel mateix Chaves Nogales. Pel que es pot llegir en algunes entrevistes, se’ls presenta amb l’aura dels pioners. El mateix Chaves Nogales proclama: «Las cosas son de otro modo desde arriba, y nadie ha dicho todavía cómo sean. El aviador profesional, el que ya tiene mente y cara de aviador, sabe que el mundo no es como lo suponen quienes andan arrastrándose por su corteza. Pero no acierta a decir cómo es. Para eso hace falta que vuelen a diario hombres en otras actividades: literatos, pintores, escultores, arquitectos, músicos». No sabem fins a quin punt són conscients que hi ha algú que els ha precedit en l’aventura: el raid en avió de Lluís de Salvador es remunta al 1919.

El 19 d’octubre de 1914, Salvador es trasllada a Alacant, on ha estat nomenat oficial auxiliar d’intervenció en el ferrocarril Alacant-Villajoiosa. A Tarragona ha publicat algun text primerenc a la revista estudiantil Ideal científico literario, que surt a la llum el 1911, però és a Alacant on intensifica la relació amb la premsa, fins al punt de treballar-hi a temps parcial. Entre els anys 1920 i 1924 és redactor en cap d’El Tiempo, un dels sis diaris que es publiquen llavors a la ciutat, on la competència és forta i estimula l’ambició. Li ha tocat fer una mica de tot. No trigarà a mirar cap al cel.

Salvador ho conta amb detall a l’entrevista que Vidal li acaba fent a Tele/Exprés el primer d’abril de 1969. Un dia de 1918 és testimoni de com dues avionetes sobrevolen Alacant. Es convertiran en la notícia del dia. Diu que ningú no s’acaba de creure el que tot just ha passat, que si només ho hagués presenciat una persona l’haurien pres per boja. A El Tiempo n’entrevisten els pilots: els francesos Charles Genton, Jean Dombray i Louis Delrieu. Han completat alguns vols de reconeixement amb l’objectiu que la companyia Latécoère, precursora de la Compagnie Générale Aéropostale —i, de retruc, d’Air France—, estableixi una línia de correu aeri entre Tolosa i Rabat. Els dos biplans que piloten, un Breguet-14 i un Salmson, havien combatut a la Primera Guerra Mundial com a bombarders de l’exèrcit francès. D’aquí poc faran escala a Barcelona, Alacant i Màlaga. Amb aquesta informació a l’abast, Lluís de Salvador no s’ho pensa gaire: procurarà, per tots els mitjans, de pujar en un d’aquests artefactes voladors.

El primer viatge, al setembre de 1919, es concreta en quatre cròniques que porten per títol genèric Viaje aéreo i que paga la pena de llegir amb atenció. La primera de totes, des d’Alacant, comença així: «Ha llegado el día más deseado de mi vida. Desde que vi por primera vez volar al hombre por los espacios infinitos, rey del aire y soberano del vértigo, mi deseo de escalar la región de las nubes, de mirar a la tierra, empequeñecida y agrandada a un mismo tiempo bajo mis ojos, fue más que un deseo, una preocupación». Falten deu minuts per les vuit del matí quan s’asseu al seient del darrere. Al davant hi ha Jean Dombray, el pilot. El dia és ple de llum i de calma. Salvador compara l’avioneta amb una libèl·lula i el soroll del motor amb un huracà. Mentre Alacant s’empetiteix als seus peus, pensa: «A los que han preguntado sobre la mala impresión que produce el ascenso, yo les contesto y les juro que no existe […]. Se siente la alegría de mirar a una capital de 60.000 habitantes, como un precioso juguete, como un pueblecillo de aquellos belenes que admiramos en las Navidades de nuestra niñez». Les persones han transmutat en formigues i les muntanyes, abans imponents, s’humilien, reverencials. El riu Segura li sembla una cinta i la Manxa ha expandit l’aire de desolació. En qüestió de minuts s’eleven fins als 3.000 metres d’altura. Al seu damunt, diu Salvador, només hi resten déu, l’infinit i el sol.

En les notes que pren, porta un control del temps exhaustiu. Tenim present, per exemple, que a les 8.23 hores divisa terres murcianes, a mà dreta. A les 9.45 hores, travessa Almeria. Després, se submergeix en una mar de núvols. A les 10.30 hores, descriu Sierra Nevada com una «sierrecita» i el nas, potser en venjança per l’excés d’ínfules, se li endureix pel fred «glacial». Conserva la serenor quan passen per corrents d’aire, però durant el descens sent com si caigués al buit; la impressió és molt desagradable. Tres hores i 550 quilòmetres després, arriben a Màlaga. En teoria, en poca estona reprendran el camí fins a Rabat, però Salvador ja n’ha tingut suficient. Només ha esmorzat un ou cru i té ganes de tombar per Màlaga, que des del cel li ha semblat bonica i que sap que és terra de bons seitons.

A la tornada s’embarca en una avioneta pilotada per Charles Genton i un segon acompanyant a bord. L’anada ha estat plàcida, en comparació amb el viatge que ara han d’afrontar. Després d’haver repetit una cinquantena de vegades les paraules coupé i contact per arrencar, el motor obeeix. Toquen dos quarts de tres del migdia. Quan ja fa una estona que volen, just entre Motril i Almeria, Genton es gira i aixeca la veu perquè Salvador i Brulois l’entenguin: «Ça va pas mal du tout. Mais j’aime mieux rentrer». L’artefacte espetega, pateix una mena de falses explosions que espanten. Quan toquen terra, Pierre-Georges Latécoère i el director del diari malagueny El Faro s’interessen per ells. El mecànic, francès, s’adreça en italià als seus ajudants, andalusos, que no comprenen un borrall del que els diu. El temps, mentrestant, també vola. Quan, a la fi, deixen enrere Màlaga i la rocosa Sierra Nevada i voregen la costa i els horts mediterranis, el nostre periodista suspira. El consola pensar que poden servir, si escau, de pistes d’aterratge. No ho diu per dir: «Cruzamos en nuestro camino regiones donde sopla un fuerte viento que nos hace bailar muy a pesar nuestro». A les cinc, malgrat l’oratge, Brulois berena i ell revisa notes i escriu i reescriu. Quan, a mitja tarda, les rodes de l’avioneta freguen el paviment de Los Ángeles, l’aeròdrom d’Alacant, els esperen unes 200 persones. Salvador, a peu dret, agita un mocador. Té 26 anys. Hi ha qui el tracta d’heroi: «Yo les digo: el héroe no soy yo. El héroe es ese joven piloto que sin afectaciones, como quien no hace nada, acaba de recorrer cerca de 500 kilómetros con un motor que no funciona bien. Y ello es la mayor prueba de que la aviación es un hecho, porque es de una gran seguridad».

La ruta Tolosa-Rabat és la que seguirà, vuit anys més tard —encara que ja ampliada fins a Dakar— Luis de Oteyza, tal com confirma Guillermo Soler en el magnífic llibre El ingenioso e inquieto Oteyza en campo enemigo (2024). Som conscients que això dels últims i els primers s’ha d’agafar una mica amb pinces i que, quan t’hi llences, corres el risc que aparegui algú altre, per davant o per darrere, que t’esquitxi el titular. La professora Teresa Ferré, a qui devem unes quantes lectures fonamentals sobre el periodisme del segle XX, fa bé d’advertir-nos-en quan, per uns instants, ens n’oblidem. En tot cas, ens limitarem a constatar que aleshores es presenta a Salvador com el primer periodista espanyol a solcar el cel. La Vanguardia i La Dépêche de Tolosa se’n fan ressò. El Diario de Tarragona també. 

Textos a banda, el tarragoní capta unes fotografies inèdites d’Alacant des de l’aire que seran editades com a postals per l’empresa Fototipia Thomas, de Barcelona. Per protegir-se de l’efecte del vent, les ha pres d’esquena, sense poder prestar gaire atenció a l’enquadrament. En el terreny de les imatges podem afirmar, gràcies a la feina dels historiadors i en particular de projectes com Repòrters Gràfics, que Joaquim Soler Moreu i Josep M. Armangué, el 16 de desembre de 1913, ja s’havien enfilat a la cabina del biplà de Lucien Demazel a Barcelona. El Día Gráfico recull les imatges de Moreu i en fa un petit comentari que no va gaire més enllà. El 1920, Josep Maria Co i de Triola s’enrola, càmera en mà, com a passatger en la línia comercial entre Barcelona i Palma, Josep Gaspar i Serra es converteix en el fotògraf oficial de l’aeròdrom de Josep Canudas entre 1920 i 1933, i el 1929 Josep Badosa immortalitza diversos pobles de Catalunya des d’una avioneta. Salvador, doncs, és també, en aquest àmbit, un precursor.

Amb tot, l’autor no treu més rèdit de l’impacte de les seves cròniques aèries. Potser és massa jove per aprofitar l’embranzida. Potser encara li cal, tot i despuntar, més seguretat literària per poder extreure’n un llibre com el que farà Chaves Nogales. Potser també el perjudicarà, en la difusió de la seva feina, el fet de moure’s sempre en entorns locals de ciutats mitjanes com Alacant i Tarragona. Potser hi influeix tot una mica.

Sigui com sigui, durant els mesos següents i, havent travat amistat amb l’estol de pilots francesos, Salvador s’enlaira tant com pot. Coneix dos aviadors cèlebres: Jean Mermoz i Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El petit príncep, per a qui Alacant és un indret amarat d’un calorós exotisme. Amb Genton el contacte és de recorregut curt; al cap de poc desapareix amb una avioneta a l’estret de Gibraltar. A Dombray, en canvi, els sogres, importadors de vi, li exigeixen que abandoni la carrera de pilot. És amb Louis Delrieu (1889-1976) amb qui viurà les anècdotes més divertides. Delrieu és tan sols quatre anys més gran que Salvador i té un caràcter molt especial. Serà el primer a fer un reconeixement aeronàutic de l’illa de Gran Canària. L’empresa li ha prohibit, això sí, aterrar a Algemesí. Després d’haver-s’hi aturat un dia per força major, es veu que hi havia trobat el gust. En aquell camp de tarongers on causalment tenia tantes avaries, hi havia conegut una algemesina. 

Amb Delrieu al capdavant d’un Breguet-14, passen per sobre la romeria de la Santa Faz, una festivitat molt popular a Alacant. Aquell dia Salvador llença, des del blau immens, milers d’octavetes en color del diari El Tiempo, en una gesta propagandística. El pilot giravolta tant per resseguir l’itinerari dels pelegrins que perjudica l’estómac del seu acompanyant. Però Delrieu, amb l’alegria del «missió acomplerta», encara es reserva unes últimes piruetes. Es recrea, damunt la plaça de Toros d’Alacant, amb una seqüència de bucles. Salvador es mareja i ho celebra a parts iguals. Li fa l’efecte que fins i tot el bou els ovaciona. Un cop a l’aeròdrom, Salvador surt cames ajudeu-me fins a un dels marges de la pista, al costat d’uns pins.

En general, són uns anys feliços. El 12 de juny de 1920, es casa amb Concepció Deop Samitier a Tarragona, a l’església de Sant Joan Baptista. Al cap d’uns mesos, concretament el març de 1921, neix el seu primer fill, Lluís com ell. L’embaràs porta cua, però, per una imprudència del matrimoni que és bastant criticada per familiars i amics. Deop fa el seu bateig de vol encinta, en una excursió a l’illa de Tabarca amb el marit i Jean Dombray. Quan, al cap d’unes setmanes, la criatura surt del ventre de la mare sense complicacions, Delrieu exclama: «Clar, clar! És que el petit ha vingut també volant».

L’aviació deixarà empremta en Lluís de Salvador, així com en el seu periodisme, que estarà al cas de qualsevol notícia referent a l’aeronàutica del país. Pels volts de 1925, tornarà a la ciutat. Llavors no tindrà cap inconvenient a enfrontar-se a la censura imposada per la dictadura primoriverista, que li farà la guitza, com veurem, fins a extrems gairebé insospitats. Ell, amb tot, sabrà sobreposar-se a les circumstàncies i situar-se per damunt de misèries i vileses. A Alacant ha alçat el cap, en ascens imparable, un professional del periodisme.

Text: Enric Garcia Jardí.

Assessorament històric i d’hemeroteca: M. Elena Virgili.

---

(Fotografies d’Alacant des de l’aire: cedides per la Biblioteca-Hemeroteca Municipal de Tarragona).

(Fotografia d’un Breguet-14, el tipus d’avioneta en què Salvador havia viatjat diverses vegades. Autoria desconeguda).

(Fotografia de Louis Delrieu a l’escola d’aviació. Àlbum familiar de Delrieu).

(Fotografia de capçalera: Lluís de Salvador als 22 anys. Cedida per la família de Salvador).

---