De tant en tant, la gent de per aquí fa alguna cosa que justifica que mogui el cul del sofà, encara que només sigui per recórrer la ínfima distància que em separa del plat, molestar-me a posar-hi un disc i tornar a seure tranquil·lament un altre cop. Resulta que m’ha arribat un vinil d’un grup tarragoní, de punk rock, que canta en català i ja té una dilatada carrera musical.
Parlo de Crim i del seu Futur medieval. En poques paraules: una obra molt sòlida que no aporta canvis estilístics massa notables però que aprofundeix en el perfeccionisme de la seva proposta musical. Trobo que la bella factura, la cura del detall, la sensibilitat de les lletres, la contundència dels versos que demanen ser cantats a cor, la veu estripada del cantant que quan es deté fa com si s’obrís el teló i donés pas a una explosió sonora instrumental, fan del disc de Crim un objecte de delit fins i tot pel públic menys avesat al punk, senzillament perquè es troba de cop amb molt bona música.
La imatge de Futur Medieval participa de l’estètica de castells, muralles i guerrers pròpia de Crim. Una estètica compartida per pocs grups punks i que ens evoca més aviat l’univers heavy-metal de cel i infern, muralles i abismes, masmorres i dracs. Ens ofereixen, però, una mirada molt diferent. Quan el mètal recrea paisatges fantasiosos ho fa com una aposta estètica, mentre que Crim ho fa com una proposta política, com una denúncia de la feudalització rampant de la societat capitalista en què estem instal·lades, amb l’acumulació de riquesa en cada cop menys mans i amb la conversió de la població en serfs, no de la terra sinó de les corporacions tecnològiques i dels fons d’inversió depredadors. Una línia en la que s’han expressat alguns economistes, polítics i pensadors com Varoufakis, Fraser o Piketty. Tots tres, i d’altres, van donar al seu moment suport explícit a l’alcaldessa Ada Colau, clar que també ho va fer Manel Valls.
El disc té tretze cançons de tres minuts pelats de mitjana, en la millor tradició punk rock: curtes i al fetge. Començant per «Ésser de Llum», una meravella amb un ritme de bateria absolutament hardcore, que conté una crítica descarnada a l’èxit banal i en com canvia les persones: «De puny i lletra firmes el que escriuen altres/ Mentors que et faran ric si tu els fas rics a ells abans / T’agrada molt pensar en la immensitat / Et despertaran riures des de la distància / Has canviat d’accent per fer saber que has viatjat / Seràs el que seràs, però seràs fum / Seràs el que seràs… Ésser de llum!». Potser és un vestit a mida fet per a algú, però com a crítica a una tendència força estesa ja em serveix.
El disc surfeja entre crítiques a la indústria musical, com a «Res de Nou»: «Una altra fotocòpia, no prens cap risc / El teu disc, penjat del meu balcó / per espantar els coloms». En sec em ve al cap la reclamació que les ràdios dels país emetin un vint-i-cinc per cent de música en català i em cau el món a sobre. Un propòsit ben intencionat però, veient la matèria primera que s’hi dona i en quins cistells posa les pomes la industrieta nostrada, només d’imaginar-me en bucle el Tyets, Figa Flawas i Stay Homas m’entren moltes ganes que algú s’atreveixi a fer una nova ràdio Pirenaica per emetre des de Moscou bona música, sense interferències. No em feu cas, dèries meves.
Futur Medieval també ataca les qüestions socials més sensibles, com l’habitatge a «De Guix i de Ciment»: «No, no tens el control sobre res / Bombolles rebenten el preu d’aquest invent / I no, no tens cap contacte de res / Només una gàbia de guix i de ciment / Una de cal i una de merda / Una de cal i una de merda». I també entra en els universos més íntims i sensibles, els dels desequilibris emocionals i mentals amb «Combats d’Autoesgrima», «Nihilisme Pop» i «Presó Mental». Lletres que connecten amb moltes de nosaltres, de més d’una generació, que estem veient el nou feudalisme no com una amenaça de futur sinó com un present implacable.
Em crida l’atenció l’emprenyada que destil·len a «Carnets de Punk»: «L’habitació està a rebentar / De fills de puta amb ganes de ser genis/ Amb opinió per tot, però a la cara no / Gossos rabiant darrere d’una tanca / Plens de puces, fan de jutges (…) Ja sabem on eres tu / Repartint carnets de punk / Carnets de Punk». Aquí s’han quedat ben descansats. M’imagino que s’adrecen a algú en concret, potser a algun crític que no els troba prou essencialment punks. Jo d’ells no em posaria pedres al fetge, això ha passat un miler de vegades i a un miler de conjunts, sobretot en el camp del punk: quan han fet el trànsit des d’antres alternatius a grans escenaris i festivals, quan han creat productes per a vendre, etc. Clar que si per ser punk has d’anar amb una cresta vermella de pam i imperdibles d’arracada…
Segurament el menys punk de tot és rememorar el que es feia fa 50 anys, com una mena de ritus per épater le bourgeois, entre d’altres coses perquè ara els burgesos estan curats d’espant. No només els Crim no porten cresta, sinó que a qualsevol dels quatre el voldria de cunyat, tan formalets, segur que no li fotrien banyes a ma germana. El punk rock, per sort, no funciona com a evocació, si ho fes no tindria cap futur, sinó com a progrés permanent. Això sí, les arrels de Crim venen de molt lluny, del punk social i polititzat de The Clash i de la munió de grups que van créixer sota el paraigües del hardcore a Washington DC. Grups compromesos socialment que van trencar la distància entre músics i públic, convertint els concerts en experiències comunitàries.
Crim es troba a gust en una mena d’equilibri entre el punk i l’excel·lència musical. I què? No seré jo qui doni ni tregui carnets de punk, però quan a bandes mítiques del gènere, com Bad Religion, The Adicts o The Toy Dolls, els trien per compartir gires i actuacions, la discussió s’acaba de cop i el reconeixement pels tarragonins es fa indiscutible. Per una cosa que fan els de Tarragona…
(Arribats a un quart de vuit, ho deixo aquí perquè no em vull perdre l’Atrapa’m si pots, ara que ja no hi surt el pesat de l’Albert m’ho torno a mirar).
Amb mi no hi compteu perquè la mandra em guanya però a les que tingueu ganes d’emocions fortes us recomano que aneu a veure els Crim. Aquests dies toquen a prop: el 13 de març a Saragossa, l’endemà a Alacant i el 27 a Manchester, vinga! No sigueu dropes.
(Portada del disc, publicat el 13 de novembre de 2025).
Boranit. Camptarragonina, de la capital, no racialitzada, fastiguejada que aquí no es faci mai res. A Tarragona mai, a Reus menys i la resta és un desert cultural. Tanmateix, si em sembla que passa alguna cosa digna de ser ressenyada ja us en faré la crònica. Ah! I les amigues em tenen per una setciències.
Deixa un comentari