No és un divendres qualsevol, a la plaça de Pilar Pradells. Hi són la munió de nens que persegueixen pilotes de futbol i de bàsquet, hi són els patinets —els de tota la vida i algun d’elèctric—, hi són les samarretes blaves del CDC Torreforta i les mares de vestits llargs que fan tertúlia als bancs de fusta, i els plàtans que les protegeixen de la calorada. Però aquest vespre el barri també s’ha convertit en el centre d’una festa. Algú ha estès a terra una petita catifa vermella, i aquest gest ha despertat els aplaudiments i fins i tot alguns visques. Fa tan sols uns minuts, des de l’escenari, i amb el mateix entusiasme com a resposta, una dona negra ha exclamat:
—Existim!
El crit, que s’ha fet sentir, ha condensat el sentiment de bona part dels assistents. La celebració del Dia d’Àfrica és només un pretext. La magnitud d’aquest continent es pot constatar amb una dada senzilla però aclaridora: la dels 54 països que, oficialment, el formen en el present. El periodista Ryszard Kapuściński, que es va dedicar durant dècades a recórrer-lo, el definia com «un planeta a part», com una suma de realitats inclassificable, que no es podia simplificar en un sol mot. Però la condició africana no es reivindica perquè sí, així com tampoc va ser baldera la constitució, el 25 de maig de 1963, de l’Organització per a la Unitat Africana. Unes raons de ser expliquen aquesta unió, i així mateix ens ho van confirmant les veus que escoltem durant la vetllada.
«No busquem orígens, busquem connexions vives», afirma M’bamoussa Dembele en la lectura, en català, del manifest de la jornada. És la presidenta de l’associació Indivisible, que des de 2019 aplega dones migrants africanes que viuen a Tarragona. «Som de set països diferents: Burkina Faso, Costa de Marfil, Gambia, Guinea Conakry, Mali, Nigèria i Senegal». Dembele considera que, malgrat la diversitat cultural que representen, senten que pertaneyn a «una realitat de diàspores comuna». «Estem molt contentes d’organitzar aquest acte aquí, al nostre barri», assegura. Diu que tenen moltes ganes de fer coses per donar-se a conèixer i establir vincles amb la ciutat. Treballen com a xarxa de suport mutu però també en defensa dels drets humans i en la lluita contra la discriminació.

L’entitat, molt activa, també compta amb joves com Tara Tangara, de 24 anys, que és nascuda a Catalunya. Es tracta d’una de les «veus de referència» del col·lectiu. Llueix un vestit originari de Mali, carregat de simbologia. Reconeix que està una mica cansada; aquests dies ha tingut exàmens a la universitat. Com a estudiant del grau de Nutrició humana i dietètica li agrada que les trobades on participa Indivisible es tanquin, normalment, amb un tast de menjar típic: «El menjar és una forma de socialització».
La catifa vermella que els serveix per a la desfilada de moda africana també fa gala d’argumentari. Mostrar-se a la plaça, proclamar qui són, és, per a elles, molt important, i viuen aquest fet amb alegria i naturalitat.
—Cal que ens expliquem perquè la gent sàpiga qui som, no pensi coses que no són i no tingui por —diu Tangara, que és plenament conscient de l’auge de l’extrema dreta i dels discursos que les deshumanitzen.
La festa, que arriba al moment àlgid amb el «Waka Waka» protagonitzat per Shakira, ha començat una estona abans, amb la projecció, al local de l’associació Indivisible, de Fragments of Venus (2025), un curtmetratge d’Alice Diop, la directora de Saint Omer (2022), una pel·lícula que es va poder veure a la 22a edició del REC. En aquesta ocasió, el film, de 21 minuts, és un assaig visual que qüestiona les representacions de la dona negra en la història de l’art occidental, i que les confronta amb la quotidianitat d’un estol de veïnes de Brooklyn, a Nova York. «És una barreja de documental i ficció», exposa Irene Casas, que dinamitza el debat en nom del Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya (FICAC). L’intercanvi d’impressions ha precedit els tallers infantils, el contacontes de Cuentropía —que ha repartit màgia entre petits i grans— i el recital de Voces Africanas en Tarragona, un cor nascut a Bonavista. «Canten en llengües com el fang, el bubi o el ndowe», m’adverteix un home des del públic. El seu acompanyant, Juan Carlos Machín, guineà del poble benga, de tradició pesquera, i amb una història de vida que el va portar a l’Argentina i, després del corralito, a Tarragona, manifesta: «Estic content, perquè aquesta celebració fa que ens ajuntem i ens permet ensenyar, mínimament, com són les nostres cultures». El Dia d’Àfrica ha rebut l’impuls de la conselleria de Cooperació de l’Ajuntament de Tarragona, l’associació Indivisible, Cooperació Activa al Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, el Cor de Voces Africanas de Tarragona, l’Associació de Dones Africanes de Tarragona i Cuentropía.
Al capvespre, l’ambient es deixa seduir pel ritme de la música. Enmig de la plaça s’ha muntat una pista de ball improvisada. Tothom hi és benvingut, i els xiquets són els que millor responen al convit. El mur de maons que hi ha davant del Centre Cívic, just al fons de l’escenari, s’expressa a través d’una pintada discreta que potser ve a tomb, perquè s’hi pot llegir: «Aquest és el teu món. Ningú pot dir-te qui ets». «Busquem connexions vives», repeteix Dembele. El cor de veus africanes conclou, a l’uníson, en fang: pots ser de molts llocs diferents, però en el fons tots som iguals.
Més cinema africà, al juliol, a l’Espai Jove la Palmera
L’Espai Jove la Palmera, just a tocar de la plaça de la Imperial Tàrraco, esdevé, cada estiu, un espai cultural i d’oci a l’aire lliure. A banda d’una programació musical que en els darrers anys ha tingut l’olfacte de fer-hi venir artistes com María José Llergo o Mushka, aquest equipament municipal acull moltes altres activitats socials, com ara les sessions de cinefòrum.
En aquest sentit, cal destacar que s’hi celebrarà la 5a edició del FICAC, amb projeccions de pel·lícules africanes previstes tots els dijous, del 9 al 30 de juliol, a les 21.30 hores. El darrer dijous, el corresponent al dia 30, la pantalla de cinema es desplaçarà, excepcionalment, a Torreforta, a la mateixa plaça que aquest cap de setmana passat ha vibrat amb el Dia d’Àfrica.


Enric Garcia Jardí (1992) és periodista. Ha escrit les biografies El maqui que encara lluita (Ara Llibres, 2025) i Senyor Boada (Ganzell, 2022). Ha estat guionista del pòdcast En defensa de Companys (Premis Sonor, 2026), emès a 3Cat. Premi Mila de periodisme per la igualtat de gènere (2026) i Premi Mañé i Flaquer de comunicació local (2023).
© Fotografia de l’autor: Marc Bosch.


Deixa un comentari