D’aquí | Fer sonar «El sonall»

Hi ha dilluns que l’article surt sol, com si l’hagués escrit la necessitat. Feia setmanes que volia parlar-vos de la darrera producció escènica de la companyia Projecte Ingenu. El sonall es va estrenar a Tarragona els dies 7 i 8 de març, però, per raons de feina, la vaig anar a veure al Teatre Nacional de Catalunya, on s’ha representat al llarg del mes d’abril. He de confessar-vos, d’entrada, que vaig entrar-hi amb el cap endormiscat. Venia de jeure un parell d’hores al nou parc de les Glòries, un lloc ple de vida entre aniversaris infantils, adolescents que es busquen els llavis, parelles que llegeixen o que fan acroioga juntes i un panxut de roncs sísmics, gairebé tectònics. Un sol de vermut m’havia deixat el pensament emboirat durant l’estona prèvia a la funció, però la posada en escena del director tarragoní Marc Chornet i l’argument de l’obra, escrita per Alba Collado, em van deixondir de seguida.

Escriu Svetlana Aleksiévitx que «la memòria no és el relat apassionat o desapassionat d’una realitat desapareguda, sinó el renaixement del passat quan el temps ja torna sobre les seves passes». És des d’aquest esperit que l’obra comença a caminar. Hi sentim les veus d’influenciadors digitals que, des de la ignorància orgullosa o bé des d’un revisionisme històric pervers, repeteixen aquella cantarella que Franco no era tan dolent, que Franco era bo, que cal valorar-lo amb perspectiva, que si la seguretat social, que si ara estem pitjor, que si la República va ser un desgavell. Com si la inestabilitat política justifiqués un cop d’estat militar, una guerra, una repressió ferotge i quaranta anys de dictadura i de meditacions en el desert. Projecte Ingenu confronta aquesta propaganda en voga amb una invocació, la dels arqueòlegs. Ells ens ajuden a redescobrir la matèria i el sentit de les paraules. Per recordar hacia mañana, com deia García Lorca. Per combatre la inconsciència que obre les portes, de bat a bat, a la barbàrie.

El sonall del títol fa referència a l’objecte amb què va ser enterrada, en una fossa comuna de Palència, Catalina Muñoz. De fet, és el sonall del seu fill, que tenia nou mesos quan va ser afusellada, el setembre de 1936. El marit, aleshores, estava tancat en una presó acusat d’haver matat un falangista. Sembla que Catalina Muñoz —encarnada per l’actriu Anna Pérez Moya— va ser víctima, doncs, d’aquest clima de revenja. En aquesta història indaga, durant l’obra, una jove dramaturga que s’estima més no deixar-se endur per les temptacions d’autoficció i aprofundir, amb entrevistes, en la investigació del cas.

Amb uns auriculars per on sentim les veus dels actors però també les construccions dels paisatges sonors de Gerard Marsal, el públic es passeja per un gran espai central, des del qual assisteix a una simultaneïtat d’accions en 360 graus. La sensació, durant els primers compassos de l’espectacle, és que la gent es mou com si caminés de puntetes, preocupada per si tapa el de darrere o per si ha triat el lloc més adient a cada instant. A poc a poc, tothom s’acostuma al joc de plans escènics i es deixa guiar per allò que els ulls li reclamen. Mentre potser unes ombres es projecten a mà esquerra, i dos arqueòlegs conversen a mà dreta, pots allunyar-te’n i parar atenció en els gestos del personatge que encara es manté a les fosques. D’aquesta manera, les distàncies convencionals es trenquen i l’espectador assumeix, per la via pràctica, que la seva mirada permanentment tria i configura intepretacions de l’obra.

El sonall també reflecteix com la bellesa, l’emoció i la presa de consciència s’interrelacionen. Com quan dins d’un feix de llum càlid, taronjós, emergeixen unes mans soterrades durant dècades en una fossa. O com quan la Catalina estira els braços per pregar-nos que no l’oblidem. No cal més, no calen subratllats. La presència d’un personatge universal com Caront i la juxtaposició de plans temporals també ens brinden moments màgics, com quan el fill —que ja no té 9 mesos, sinó 83 anys— i la mare tenen ocasió de retrobar-se. Són aquests impossibles reconstruïts, aquests silencis que la ficció pot habitar i dotar de sentit amb una sensibilitat com la de Projecte Ingenu.

Enfilo el carrer de Padilla, cap a la Meridiana, amb un silenci encara trasbalsat i amb la imatge del teatre com un llamp. L’atzar va voler que a la funció del dissabte 25 d’abril la idea de «reparació», que la mateixa companyia abandera, es personifiqués, s’evidenciés. Entre les llàgrimes d’alguns actors i de part del públic, va sortir a saludar, vinguda des de Cevico, Martina de la Torre, la neta de Catalina Muñoz, visiblement emocionada. Si el sonall sona, potser aconseguirem que tanta desmemòria, tanta desorientació i tant de malestar social seduït pels impulsos anticivilitzadors no ens acabin de portar, a casa nostra i de nou, pel pedregar.

(Fotografia d’encapçalament: David Ruano).

---