D’aquí | Has arribat en bona hora si t’agrada Sogra i Nora

Com que això del meu ofici

va de fer quatre gargots,

jo m’he permès d’escriure-us

una crònica en versots.

El lector em disculparà

si la rima és facilota.

Si només llegeix la premsa

no em preocupa: ni la nota.

Fixant-me en un del Diari

he après a ser punyeter,

i si un text em costa massa

tiro de ChatGPT.

Si sembla un comunicat

dins del Més mai no perilla. 

I si imita Viquipèdia

l’anomeno La Plumilla.

No m’allargo amb més incisos

que, xerrant, ha arribat l’hora.

Les actrius ja són al centre:

són del Ball de Sogra i Nora,

que és com el Dames i Vells

prò sense el tuf de titoles.

Elles són com la patrona:

amb el braç s’ho fan tot soles.

L’Oriol que, a l’altre ball,

als homes marca la pauta,

avui té un paper discret

i només bufa la flauta.

La sala és plena de gent,

i això que no donen cava.

No s’ho perd ni el de la boina

(el senyor que tot ho grava).

Amb el que té enregistrat

pot fundar un videoclub.

Si et perds un acte, tranquil:

segur que el penja a Youtube.

Els músics marquen l’inici,

les dones van en filera,

tothom prepara l’orella,

ja sona «L’Hereu Riera».

A la Diputació

m’adono que ni el lloc falla:

per primer cop l’edifici

pot veure algú que treballa.

Altres balls semblen sorgir,

d’entre el públic, camuflats:

hi ha el de tos i mocadors,

i el de mascles i aliats.

Els versots passen revista

i es rebolquen en el fang.

Riuen de Ca l’Ardiaca

i dels saraus de La Sang.

També reivindiquen coses

—una millor sanitat—

i assenyalen els «ganduls»

—de la Generalitat.

Les actrius diuen «jaltrés», 

«hòmens» i «Toca, Perona»;

mesclen la Roomba i Maduro

i el parlar de Tarragona.

En lloc dels «collons» en boca,

mantenen la «figa» atesa

i poden cuinar-te un brou

«amb el suc d’una compresa».

El ball és recuperat

del passat any vint-i-cinc,

i parteix d’una tesina

d’una tal Eva Rufín.

S’havia representat 

al llarg del segle dinou,

llavors era un ball misògin,

tinta d’espermatozou.

Adaptat als nostres temps,

desmunta el poder masculí, 

i uns quants arquetips de mascle

despulla amb el bisturí.

Hi surt una sogra farta

—perdoneu la destrempera,

que us deixo caure un espòiler—

prò ella, al final, s’allibera.

El text també se’n recorda

i homenatja la poeta

Maria Mercè Marçal:

«Un peix sense bicicleta».

Per fer front als contratemps

aquest elenc ja voldria.

No les aturen ni els núvols

ni els talls de microfonia.

L’Agnès és tota catxassa

i l’Àngela és medecina,

i la Gemma, senyor batlle,

si ella ho vol, a tots domina.

Juntes, Pepa i Carmeta

fan un servei com cal.

Si la Inés és el dimoni,

la Judit és infernal.

La Isabel, sogra de sogres,

és gegant, com la Menuda.

La Marta burxa quan toca,

que li ha tocat ser sorruda.

La Maria, la veïna,

garanteix comicitat,

i Ariadna, la petita,

el futur encaminat.

La Montse mostra els ovaris,

i actua amb molta energia. 

Tarragona les celebra,

que aquest ball és alegria.

A la tarda repeteixen

al passeig de les Palmeres,

davant del mural amb noms

d’unes dones pioneres.

D’aquest ball, cal saber que

no s’organitza en senars.

Sogra i Nora tornarà

d’aquí un any, el 8 de març.

(Article inspirat pel reportatge en vers que la periodista Anna Plaza va escriure —amb el suport del corrector Ramon Vidal— al número 5 de la revista Fet a Tarragona, i que estava dedicat al Ball de Dames i Vells de Tarragona).

---