D’aquí | Vestir els Despullats

Un jove esprimatxat, de cabells curts i castanys, s’enfila al Monument als Herois de 1811 de Julio Antonio amb una escala de fusta de deu graons. Porta una cinta mètrica a les mans i controla l’equilibri amb els peus. Si no fos per l’ofici de sastre —ell treballa com a administratiu al Tribunal Tutelar de Menors—, algú podria pensar que és l’Oriol Grau. Els qui el coneixen saben que vol ser actor i que cus d’amagat de la mare, però vaja. Aliè al trànsit humà, el professional va prenent les mides de les escultures sota una llum càlida, de mitja tarda. L’armilla, de color bordeus aigualit, li va curta i li deixa un tram de camisa blanca al descobert, una mica arrugada. Potser és per aquesta raó que alguns vianants se’l miren amb un somriure irònic. Una xica de pell morena i vestit ié-ié, des de baix, li fa d’ajudant. Els dos porten ulleres de sol. Tarragona és petita, i algú podria pensar que ella s’assembla molt a la Victòria Gras. En un sobre blanc, apunta:

ella

indecent – 20 cm.

pit – 70 cm.

allargada 30 cm.

amplada – 65 cm.

La gent s’atura, els escodrinya, es pregunta què deuen tramar. En una taula petita, a tocar del monument, tisores i teles.

L’objectiu és clar: vestir els Despullats. Durant dècades aquest conjunt escultòric ha ensenyat les vergonyes impúnement a tothom. Quan es va donar a conèixer per primer cop, l’any 1922, a Madrid, va aixecar polseguera. Un nu? I el posaran al carrer? Davant de les criatures? Aquest és l’homenatge a les víctimes de la Guerra del Francès? La premsa conservadora es va posar les mans al cap. Al final, l’obra —pòstuma, acabada per un deixeble de Julio Antonio, Enrique Lorenzo Salazar—, no es va inaugurar fins al 1931, en temps de l’alcalde Lloret. I ara, per fi, es farà justícia. Som al 17 d’agost de 1985, que cau en dissabte. A pocs metres de distància del monument, just davant de l’escola de les Teresianes, en una taula més llarga, s’hi explica la iniciativa. Una pancarta revela qui encapçala l’acció: la Lliga catalana per la moral i els bons costums. No retiraran l’estàtua, però venen disposats a fer de braghettones.

Qui hi ha al darrere d’aquesta entitat de nom purità? És fàcil: només cal fixar-se, entre mantellines i corbates, en els qui reparteixen les octavetes del manifest, que clama contra el destape als quioscos, les platges nudistes, la pornografia i l’homosexualitat. Semblen una colla de catòlics de dretes, de vint-i-pocs, amb el cap escalfat per un capellà que, si no fos pel blanc dels bigotis i les celles, algú podria pensar que és el Josep Maria Salvadó. L’alçacoll que llueix es confon amb un jersei que sobresurt d’una vesta negra de Setmana Santa. Quina vestimenta més estranya, la d’aquest prevere. Potser són coses del dissabte…

Pels volts de les sis de la tarda, la Rambla Nova entra en ebullició. Un home clavat al joier Vidal Blázquez ho enregistra tot amb una càmera. N’hi ha un altre, que ben bé podria ser l’Alfred Fort, que hi fa fotos. Mentrestant, hi ha gent que s’afilia a la Lliga. Adeptes i detractors de la iniciativa coincideixen en el mateix tros de carrer, encuriosits per la novetat. L’escàndol és a un gest d’esclatar. El sastre ha guixat els pits i el cul de la figura de bronze que representa Tarragona amb una línia discontínua blanca que es veu d’una hora lluny. Els seus moviments no han passat desapercebuts. Els crits de rebuig es descorden. «Fatxa, cabró!».

La sensació és que l’acció molesta a parts iguals per motius ideològics com pel que implica intervenir d’aquesta manera en el patrimoni de la ciutat. La guàrdia urbana ha vingut a comprovar que l’entitat té permís per ocupar la via pública. Tot en regla. «No s’hi pot fer res», avisa un agent, en veu alta, resignat. Entre els concurrents de darrera hora, apareix també el conseller de Cultura, Josep Fèlix Ballesteros, que mira de calmar els ànims dels indignats, que l’increpen: «Venut, fatxa… I tu ets socialista?». Quan el sastre tapa el pardal del personatge masculí d’aquesta Pietat al·legòrica amb uns calçotets de ratlles verticals, els vells l’insulten altre cop: «Fatxa, feixista!».

El sastre, de nas ocellívol, n’ha tingut prou per ensumar-se com pot acabar tot plegat. Aprofita la presència policial per tornar de seguida a peu pla. Si no s’afanya a escampar la boira li aplanaran les costures. A ell i a tota la comitiva, que també ha captat el missatge. Recullen taules i cadires. Surten cames ajudeu-me. Corrent, literalment. S’han oblidat de l’escala, però tant hi fa; és més important no rebre un mal cop. Un dels vells més abrandats hi puja amb una agilitat assistida per la ira. Despulla, de nou, els Despullats, i fa voleiar els calçotets de la discòrdia com qui celebra un canvi de règim. El públic aplaudeix, entusiasmat.

Al carrer de Maria Cristina, deslliurats del perill, els joves de la Lliga esbufeguen. Les sospites de farsa es confirmen: el sastre de braguetes era l’Oriol Grau, i la seva ajudant la Victòria Gras. El Fermí Fernández, encorbatat, sembla un reporter de Caiga quien caiga vingut del futur, però d’extrema dreta. Amb ells també hi ha la Teresa del Amo, la Carme Grau, la Núria Grau i la Mercè Martínez, entre d’altres. Formen part del Grup d’Animació Quisca Rellisca, els autèntics impulsors de l’acció. Com que no tenen local, li han trobat el gust al teatre de carrer. Aquest darrer happening —així en diuen—, se’ls ha escapat de les mans. Una mica més i els estomaquen. Ho viuen com un fracàs.  

Quaranta anys després, la mirada de Victòria Gras i Oriol Grau sobre els mateixos fets ha canviat: 

— En termes teatrals allò va ser un èxit —l’Oriol, mentre parla, va repassant amb els ulls les fotografies de l’acte. 

— De fet, jo crec que va ser el nostre primer espectacle teatral real —la Victòria en conserva, fins i tot, el sobre on va escriure les mides de les escultures. 

— Sí. Havíem anat a Fira Tàrrega com a espectadors, i suposo que allà vam agafar idees, però no ens esperàvem gens aquesta reacció. Als inscrits a la Lliga els vam escriure una carta.

L’any 1981, Quisca i Rellisca ja havia estrenat la Baralla de Sant Jordi contra el Drac, una altra acció de carrer, que van repetir, durant un parell d’anys, el 23 d’abril. 

— Sortíem del Balcó del Mediterrani, amb el Drac i els monstres, i amb la princesa, que era la Victòria.

— Ostres, sí. I el Sant Jordi, que l’havies fet tu alguna vegada, començava el recorregut des dels Despullats, precisament. Pencàvem molt, teníem molt de temps… Van ser uns anys molt intensos.

— El cavall de Sant Jordi el guardàvem a la Casa Sefus. Jo havia arribat a tenir-ne les claus. Eren uns altres temps. L’administració posava moltes facilitats, no hi havia tanta burocràcia. Pensa que el permís per vestir els Despullats el vam demanar tres dies abans i ens el van concedir a temps. Crec que hi havia més ganes, també, de participar al carrer, de fer agitació, de sorprendre. Ara està tot tan regladet… 

Entre record i record, la Victòria i l’Oriol van cosint reflexions:

— Ens ho vam passar molt bé. Molts ens vam conèixer en aquest entorn, al voltant de Quisca Rellisca, de l’Escola Dramàtica Josep Yxart… I vam créixer junts.

— En el cas dels Despullats, jo et diria també que vam aprendre a ser creïbles. Vam fer-hi un tipus d’actuació, diguem-ne, molt naturalista, gens exagerada. Érem persones normals fent coses estranyes, i aquesta és una frontera difícil d’aconseguir. En aquell moment, no érem conscients de la profunditat d’allò que fèiem.

Hi ha un detall que, llavors, també desconeixien. Sobre el Monument als Herois els havia arribat el rumor que, quan es va instal·lar, les monges de les Teresianes havien habilitat una porta secundària per no haver d’empassar-se amb els ulls els genitals de l’escultura cada cop que trepitjaven el carrer. El que aquesta colla de joves amb ganes de fer teatre no sabia, tanmateix, és que amb la idea de la Lliga catalana per la moral i els bons costums estaven aproximant-se, amb una fidelitat extraordinària, a un passat ja transitat, ja ramblejat.

Recordem-ho: l’escultura va encendre, als anys vint, una de les polèmiques més agres de la premsa tarragonina, tal com recorda la historiadora M. Elena Virgili, directora de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona i una de les primeres persones a investigar el tema. El diari La Cruz, d’orientació catòlica, va ser, aleshores, dels més vehements a l’hora de manifestar que l’estàtua no s’havia d’exhibir. Va promoure, fins i tot, un recull de signatures que anava segellat per un col·lectiu creat per a l’ocasió: la Junta de Defensa del Pudor de Tarragona. Sense tenir-ne constància, el grup de teatre Quisca Rellisca, 63 anys després, el parodiava. Aquella tarda de 1985 que uns joves van intentar vestir els Despullats per mirar de desvestir un clima social de reacció molt concret, la ficció i la realitat, la invenció i la història, la disfressa i el nu, com tantes altres vegades a la vida, es van donar la mà.

(Fotografies d’arxiu: autoria d’Alfred Fort, cedides per Oriol Grau).

---