D’aquí | L’escriptura com a matèria artística, en una exposició

Unes mans mouen els dits al damunt del teclat d’un ordinador portàtil. Seguidament, la imatge canvia i el tecleig es produeix a sobre d’un piano. La música de fons és la mateixa, la coreografia s’assembla. L’obra condensa una clau de lectura de l’exposició L’escriptura en el relat artístic, comissariada per Mercè Alsina, que indaga en les connexions entre la creació literària i altres formes d’expressió artística.

Les set autores que hi participen s’endinsen en «territoris imprecisos», que no pertanyen del tot «ni a una disciplina ni a l’altra». D’aquesta manera, Anna Dot, Marla Jacarilla, Alicia Kopf, Almudena Lobera, Rita Puig-Serra, Irene Solà i Laura Torres Bauzà investiguen «l’escriptura, la visualitat i la materialitat» des d’aquestes zones frontereres on les línies de les taxonomies es desdibuixen i el camp per a la reflexió s’obre sense apriorismes.

La mostra, produïda per la Fundació Palau i el Departament de Cultura de la Generalitat, es va inaugurar a la ciutat el passat 5 de febrer, i fins al pròxim diumenge 29 de març encara es pot visitar a les instal·lacions del Mèdol, el Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona. Exactament, en aquesta direcció:

Univers

Planeta Terra

Europa 

Catalunya

Tarragona

Part Alta

Casa Canals

Carrer d’en Granada, 11

Mèdol

Segona planta

Pujant per les escales, la primera a la dreta

No es tracta de cap indicació per a extraterrestres ni per a despistats còsmics. És, simplement, un joc semblant al que planteja Almudena Lobera en el sobre emmarcat en vidre a Carta desde Perec (2015-2018). L’espectador hi pot llegir una de les missives que Lobera va adreçar als veïns que resideixen a l’edifici de París on Perec va escriure Espècies d’espais. L’obra, com altres que formen part de l’exposició, recorda l’esperit lúdic i experimentador del taller de literatura potencial de l’OuLiPo —del qual, recordem-ho, Perec va ser un dels màxims exponents—, la voluntat d’obrir noves vies d’expressió, la desviació respecte a les convencions més assentades —de vegades, fins i tot, fossilitzades— i les possibilitats expansives de la constricció formal.

«Parlar d’escriptura no és parlar només de text, sinó de com es construeixen els relats, de com es fragmenten i de com poden prendre forma», ens adverteix el plafó introductori de l’exposició. Durant el recorregut, la paraula escrita interactua amb fotografies, videocreacions, gravacions sonores o petites instal·lacions. Crida l’atenció el cas d’una caseta preciosa, com de joguines, folrada amb les pàgines de Sabor a hiel, una novel·la plagiària d’Ana Rosa Quintana que, acompanyada d’una gravació sonora de 16 minuts, constitueix Pequeña impostura, contraplano ausente (2014), de Marla Jacarilla. Al seu davant, i de la mateixa autora, La improbable veracidad de la historia que estoy narrando (2013), un documental que parteix d’una suposada dada sobre la infància de Gombrowicz per fer-nos dubtar sobre la fiabilitat de qualsevol narrador. I si tot plegat fossin tan sols excuses per manifestar allò que ens ve de gust o ens inquieta? I si això és l’únic que importa? No gaire lluny, damunt d’un llençol de tela de cotó, escrit en segona persona del singular, un text brodat ens diu que ens ha esperat i enyorat; es tracta d’Amants que es descobreixen II, d’Anna Dot, que a Les pedres angulars (els nostres intertextos) converteix els blocs de llibres, directament, en escultures. 

En aquesta cruïlla de camins, L’escriptura en el relat artístic també es reserva espais per pensar el futur de la creació literària. De la mateixa manera que la invenció de la fotografia va sacsejar l’art pictòric i el va portar cap a camins que se separaven de la representació mimètica, ¿quines estètiques —i quina ètica subjacent— derivaran de l’aparició d’eines que simulen l’escriptura humana? Quin profit en poden extreure, els artistes? Una sèrie de dotze poemes penjats a la paret ens aproxima a aquestes preguntes. Semblen fragments d’aquells que publica la Institució de les Lletres Catalanes amb frases cèlebres d’autors consagrats de la nostra literatura. En aquest cas, però, no hi ha rodoredes ni calders: els textos han estat creats pel PoeBot (2022), l’eina que Laura Torres Bauzà ha desenvolupat amb el suport de Pere Garau, i que genera poemes a partir de la informació que la gent hi introdueix. Com en els sonets de Cent mille millards de poèmes, de Raymond Queneau, les possibilitats combinatòries són múltiples. En recollim alguns versos: «Tots patim, canta el mar», «Je veux un burger de Mcdo», «Soc més lluny que estimbar-me» «Això sortirà a les notícies». De vegades, entre còpies i paròdies, frases carregades d’afectació i conyes de la mida d’una guixada d’institut, sobresurt una espurna, un aiguabarreig inesperat que algú podria aprofitar per posar-se mans a la feina.

Els contactes més subtils entre realitat i ficció; els límits de l’autenticitat i el qüestionament del procés de creació; el diàleg viu amb la tradició; la relació amb el temps; la memòria com a construcció literària —visible, per exemple, en les fotografies de Rita Puig-Serra a Where Mimosa Bloom (2014), que reflecteixen el vincle amb la mare absent—; la mirada que converteix en extraordinària la quotidianitat —aquella «èpica sense contrincants» que Alicia Kopf ens presenta a Endurance (2013), mentre el gel és travessat per una petita embarcació—, o la reescriptura de la funció d’estructures com l’incipit o la nota a peu de pàgina són alguns dels elements sobre els quals l’exposició fixa l’atenció. L’espectador pot tenir la sensació, de fet, que se’l passeja per la cuina de l’escriptura, de la qual se li obren alguns calaixos. Per acabar, en una última sala, Irene Solà, amb Witches come in at night an ride Yuh Too (2020), reconstrueix imaginari al voltant de les representacions artístiques de Fil·lis i Aristòtil barrejant-les amb transcripcions de judicis de bruixes, on diversos homes acusen aquestes dones d’haver-los cavalcat. 

Podríem descriure de 99 maneres diferents aquesta exposició, tal com fa Queneau a Exercicis d’estil amb una història avorridíssima que té lloc en un tramvia i que, gràcies a l’exploració formal, acaba esdevenint apassionant. O bé podríem asseure’ns al més discretament possible en algun racó, com Enrique Vila-Matas a la plaça Rovira de Barcelona, per afrontar la temptativa —feliçment agosarada— d’esgotar un lloc per excés d’observació. Però em temo que el millor que pot fer el lector d’aquesta crònica particular i parcial —com totes—, si algun detall de l’exposició li ha despertat l’interès, és aprofitar l’oportunitat de visitar-la aquests darrers dies i dibuixar-hi, deixant-s’hi caure, un itinerari propi. 

---