Deia Martí Sales al profètic poema «Fora catalans dels Països Catalans» que volia un país de llargues sobretaules i infinits vermuts. Aquests moments de parèntesi, de defenses baixes, la panxa plena i la ment encaixada en aquell fi i fràgil gris entre la lucidesa i l’espessor propi de l’emboiramenta etílica, ens salven per una estona de l’endemà dillums. Tenim més temps i menys vergonya de l’habitual, i arreglem el món. I si ho fem —o creiem que ho fem, en tot cas— pot ser per motius diversos, però entre ells sempre hi ha la premissa que cal fer-ho, per molt que això no es tradueixi en cap fet tangible una vegada haguem desparat la taula.
De moment, al Camp de Tarragona —i no som els únics al país; no cal anar més lluny de Siurana— el que tenim són Taules. Tan estèrils com les sobretaules. Per desgràcia, no tan apassionants. La de divendres passat, també, si fa no fa, va començar a l’hora del vermut, a quarts de dotze, a l’Ajuntament de la Pobla de Mafumet: la Taula de la Qualitat de l’Aire del Camp de Tarragona. Una pantomima —o com en vulgueu dir amb altres sinònims, cadascun amb la seva precisió concreta. Això vaig sentir a dir entre els col·legues que esperàvem a l’exterior del consistori que la trobada acabés. Aleshores, una vegada fetes les exposicions i les discussions a la sala, vam poder posar els micròfons, la càmera i l’atenció a les paraules de la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque. La Taula, la va crear el Departament —llavors de Sostenibilitat, amb Santi Vila al capdavant— a instàncies del Parlament de Catalunya, el 2015. Naixia, segons diu el tríptic creat per a l’ocasió, «amb la voluntat d’esdevenir la plataforma que aglutini, comparteixi i canalitzi les actuacions generades per qualsevol agent i mantenir informats els ciutadans del territori». Gaire poder executiu ni prescriptiu no se’n podia esperar, encara que ara és fàcil dir-ho. Però tampoc és atrevit pensar que se n’esperava alguna cosa més que els resultats que ha ofert.
La Taula de la Qualitat de l’Aire del Camp de Tarragona del 15 de juliol de 2015, la primera que es va celebrar, va ser la resposta del Govern als primers estudis independents de la qualitat de l’aire promoguts per la Plataforma Cel Net —de la qual formo part— i alguns municipis de l’entorn de la petroquímica: el Morell, Constantí, Vilallonga del Camp i Perafort i Puigdelfí. La Pobla va abandonar l’empresa abans que comencés. I els resultats van ser clars. Els estudis van detectar concentracions de compostos orgànics volàtils que superaven estàndards internacionals com el benzè o l’1,3 butadiè, que estan associats a efectes toxicològics i cancerígens. El passat divendres 6 de novembre de 2026, la novena sessió de la Taula en onze anys —l’última va ser el juliol de 2022— va servir, fonamentalment, per anunciar que tot just el gener de 2027 una vintena de cromatògrafs permetrà mesurar aquests compostos. Els mateixos que fa més de deu anys que sabem que respirem. I onze anys i gairebé mig i nou sessions després som aquí, encara de sobretaula.
Si la darrera Taula ha tardat tant a celebrar-se, de fet, ha estat per culpa del retard a l’hora de prendre aquesta mesura de control. Han passat tres anys —gairebé quatre— des que va ser aprovada al Ple del Parlament, el febrer del 2023, en una moció plantejada per la CUP a proposta de Cel Net i un centenar més d’entitats. Les raons de la demora, segons ha pogut anar sabent la plataforma Cel Net al llarg de les poques reunions que ha pogut mantenir amb la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic, han estat la dificultat per trobar al mercat uns aparells capaços de fer mesuraments tan precisos i reduïts i la manca de personal tècnic qualificat per fer-ne ús. I així ho va reconèixer la consellera Paneque a la trobada de l’altre dia, celebrada, per cert, a la casa gran de la Pobla de Mafumet.
La consellera també va reconèixer que el Govern tenia el compromís de fer efectives aquestes mesures des de feia tres anys. Entre línies, s’entrellucava l’assumpció del retard. Però en lloc d’adoptar un perfil baix, la poca part de l’acte —la final, i amb corredisses per muntar els equips d’enregistrament dels periodistes— en què vam poder ser presents els periodistes va demostrar, en part, el contrari: Paneque va fer un discurs magnànim, en què més enllà de destacar que el deute estava saldat amb una inversió de 900.000, es vantava que el Camp de Tarragona, a partir d’ara, «es convertirà en l’àmbit amb millor seguiment de la qualitat de l’aire, comparat amb qualsevol no només europeu, sinó internacional». Que el Camp de Tarragona seria el territori més monitorat i controlat del món; ho va repetir una i dues i tres ocasions. Dades, dades i més dades. Però per a què serveixen, si no és per a actuar en conseqüència i coherència respecte dels seus resultats: adoptar mesures en forma de límits i, si s’escau, sancions a aquelles empreses que els superin? No és pas gaire forassenyat, oi?
Cel Net no es va voler asseure a la Taula. Tampoc GEPEC. Més que per desconfiança o escepticisme, que se’n té quan encara s’espera alguna cosa, va ser perquè precisament no creiem que una Taula que s’ha demostrat estèril durant més d’una dècada ara hagi de ser ja no la panacea, sinó una eina mínimament útil. Amb retard, s’ha pres una mesura que hauria de ser un mínim, però que no és suficient ni pren tot el seu sentit per si sola, sense uns límits en aquests llindars —que Territori treballarà amb Salut— i un règim sancionador en els casos que se superin. Encerclada per les preguntes dels periodistes sobre aquests passos i la possibilitat d’establir una normativa, Paneque es va espolsar la responsabilitat i la va bufar cap a Europa: «La normativa ve d’Europa, i això és així. Si alguna cosa no té fronteres és l’aire. Per tant, això ha de ser així». «[La zona al voltant de la petroquímica] serà dels àmbits amb més riquesa de dades per actuar», diu Paneque. Actuar com? Sobre què?
La Generalitat té competències, si les vol fer servir i posar al servei dels camptarragonins, per controlar i regular la contaminació que provoca l’activitat de la indústria petroquímica. Així ho demostra l’informe jurídic sobre la viabilitat d’un projecte legislatiu de contaminació, elaborat per la Universitat de Barcelona que Cel Net va fer públic juntament amb dos més de toxicològics que va encarregar al Grup Tecnatox de la Universitat Rovira i Virgili i al Laboratori del Centre de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya. Però resulta que el govern de la gestió confon els mitjans amb els fins. Les dades amb els límits i les sancions. La cosmètica de les Taules i el compromís total amb el control de la contaminació i la protecció de les persones. Una possibilitat, aquesta, que sembla que la inacció política ens ha fet entendre gairebé intrínsecament com a massa ambiciosa i difícilment realitzable, quan no és més que una necessitat i, per tant, una responsabilitat, en aquest cas, pública. Les dades han millorat respecte temps enrere. I sembla que una flor hagi de fer primavera. Però també que allò a què podem aspirar sigui només a baixar dos tons al negre.
Una normativa que controli, reguli els límits i sancioni les emissions i les immissions —el que ens arriba, el que respirem, a la Pobla o Morell, però també a Tarragona ciutat— de compostos químics no és cap demanda desorbitada ni cap consigna barata. És una demanda lògica assumint que vivim al voltant, al costat o a prop del complex petroquímic més gran del sud d’Europa. Un complex que al llarg de la història ens ha demostrat com pot ser de perillós, no només amb accidents puntuals, sinó també amb l’exposició continuada a emissions de compostos contaminants la nocivitat de les quals està científicament demostrada.
Tenia intenció d’escriure una «Crònica de la perdiu marejada». Però, si t’hi pares a escoltar i a atendre, el mareig s’esvaeix com un llamp. O com un coet. Com els que enlairen malgrat no voler arribar a la Lluna. Ens ho diuen clar. No volen legislar per posar límits i sancions. Almenys, no ho tenen ni ho posen sobre la Taula. Això sí, com les perdius, i també tots naltros, prefereixen caminar o córrer per terra abans que volar, i no aixequen el vol —a baixa altura— fins que no veuen un perill imminent. De fet, el mascle de la perdiu sovint era posat de reclam o enze per a la caça de preses semblants. No prenguem, doncs, mascle per femella. L’escriptor Martí Sales, de qui us parlava abans, concloïa el poema «Fora catalans dels Països Catalans» —un exercici de gens cofoia autoestima, lúcid i radical com ho és ell— amb una frase clara, collida de Joan Fuster, dirigida a fer-nos responsables de fer reals les nostres voluntats: «O ara o mai!». Som-hi, que encara és dillums!

Oriol Lleonart Padrell (2000) és periodista. Treballa a LA MIRA des de l’any 2022. També ha col·laborat en altres mitjans de comunicació com La Directa, la revista Fet a Tarragona i Surtdecasa. Ha cursat un màster en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona (UB). És del Morell i és membre de la Plataforma Cel Net.


Deixa un comentari