Mirador | Principi d’ingerència 

Banderes vermelles i uns llavis bonics 
Que et xuclen i ets cendra sobre del llit 
Buscant altres mons per podrir-los per dins 
No vaig a festes d’una persona 
Res més perillós que un paràsit bonic 
Sigues feliç a la festa d’una persona 
Banderes vermelles i uns llavis bonics 
Que et fan sentir poc, i això et fa sentir viu

Crim, «Festa d’una persona», Futur medieval (2025)

El telèfon de sobre de la taula no deixa de sonar; el de la butxaca, tot i que no sona, fa batzegades per dins de l’americana, mentre el rellotge del canell fa pampallugues constants. Les ignora com ho ignora tot. O això, si més no, és el que vol que sembli. David Selva s’asseu a la cadira de braços que té al seu despatx nou de trinca i posa els peus a sobre de la taula a cor què vols. Per fi no ha d’arribar aviat al matí per poder ocupar una cadira que avui pot ser aquesta i demà una altra: el sistema de cadires calentes que fa que ara cap treballador no tingui el seu espai assignat i que ni tan sols pugui deixar dos clips enlloc i se’ls hagi d’endur a l’armariet a l’hora de plegar, ara això ja no és per a ell. Ara mana, mana tant que s’encén una cigarreta que treu del primer calaix, on també desa un cendrer rodó, negre, amb punts ínfims rovellats. 

S’adona que el fum de la cigarreta deu ser de les poques coses que encara el transporta a la fàbrica on va començar, amb tot just catorze anys, ara ja en fa un grapat. Però això no és el que més l’emprenya, perquè possiblement la presència del Biosca a l’edifici l’hagi transportat a altres bandes i indrets sense voler-ho. Potser el passat és un viatge que fem, de vegades enduts per la nostàlgia. No sap ben bé què és el que li molesta més, del sindicalista, si que es queixi tot el sant dia, si que es dediqui a fotre idees a caparrons que amb prou feines durien la gorra o si bé, per contra, tot això li sembli una façana miserable: és un vividor amb molts triennis i sexennis, però les mariscades que es fot, excessivament tòpiques, i cruament reals, el fan quedar com un autèntic cretí. Un miserable que alça la mirada i no veu sinó incoherència davant d’ell. 

Ara que li diuen senyor Selva i que ocupa un servei territorial ben pagat, s’ensuma que més d’hora que tard s’hauria podrit anant cada dia al Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya, així, amb unes majúscules ben parides —fulgurants i rampants com el carnet que ha fet possible que, fa uns anys, guanyés una plaça de funcionari, el mateix bocí de plàstic que ha fet que ara li diguin senyor director. Ha d’estar agraït. N’ha d’estar. Però el Sr. Selva no és allà perquè sí. A veure si us penseu que això és un cementiri d’elefants —tal com va amollar un dia a un periodista «de comarques», «no de Barcelona, sinó de territoris»—, perquè assegura (jura) que sota el seu mandat es treballarà i es faran moltes coses i molts de canvis. 

Abaixa els peus mentre fuma, perquè a l’amo del mas realment tot això tant li fa, i comprova com dues crostetes seques de fang han quedat a taula. Les espolsa i les fot a terra, ja les plegarà. Un o altre, diuen, ve de matinada i ho deixa tot impecable quan els altres encara dormen. No sap qui és, ni què fa, ni si és una persona feliç o, senzillament, esgota els seus darrers mesos de vida laboral al servei de la Generalitat de Catalunya o, encara pitjor, per una empresa que en té l’externalització. Ni tan sols, de fet, s’ha plantejat que potser és una persona honesta, honrada, que es deslloma perquè ell ni tan sols noti que hi ha passat. No en sap la cara, no en sap el nom, però no és que li sigui igual: és que això de plantejar-s’ho fa de pobre. 

—Núria, què hi ha? Passa, passa. 

—Senyor Selva, tenim un problema. 

Aquesta, i no una altra, és la paraula que es vol evitar en tots i cadascun dels despatxos (públics, privats o de l’Església, que pel cas és un ens privat, però això, ara, no ve al cas). Quan una coseta com la que hi ha avui al seu escriptori salta, automàticament, per poc que es pugui es rebutja i es torna avall. Llevat, esclar, de la mida del bony que hagi sortit en aquest oasi de falsedat faci impossible que es retorni. Tot va de taula en taula, escalant, grimpant, pujant fins que les mosques arriben al nas que no pot fer res que no sigui gestionar-ho. 

—Un problema? Però, Núria… 

—L’hem estat telefonant, però és que… 

—Què vols? 

—Haurem d’anul·lar la inauguració. 

—Per quin motiu? Ho tenim tot llest, no? Hi ha l’empresa de càtering, els tiradors muntats i refredant-se, l’envelat… Hi és tot. No em vinguis ara amb romanços. 

—Senyor, el rector s’ha tancat al lavabo i… 

—I què? Se me’n fot. D’aquí a dos dies té les eleccions i li aniran de puta mare. Sobretot perquè el paio té tots els catedràtics ben contents perquè els va permetre la promoció quan, de fet, es demanava que per contenció i mesura pressupostària que blablabla, que els calés blablabla 

—Senyor Selva. El rector… 

—I és que a més a més, el consell de govern ha aprovat una nova càtedra, ben regada amb calés. 100.000 euros anuals i el projecte és de quatre anys. 

—El que li estic intentant de dir… 

—Què vols, Núria? Deixa’m parlar. N’estic fins als ous que… —la secretària personal fa un pas endavant i el fa callar amb gestos, però ell continua com si res. 

—Sen-yor-Sel-va: el rector té el cap rebentat. Hi ha sang pertot arreu i sembla que s’hagi mort per un tret de bala. És assegut a la tassa del vàter amb els pantalons abaixats —la Núria calla amb rotunditat i fermesa; fa mitja volta sobre si mateixa i, quasiteatralment, tanca la porta rere seu amb un cop sec. 

David Selva no sap què fer. Es queda immòbil, entre les dues darreres volves de fum de la cigarreta mal apagada, i mira cap a la porta tancada. Mecànicament, escodrinya les parts del despatx, amb una fotografia de Salvador Illa al darrere. L’amo del mas (o el masover, segons es miri) té rictus de fotografia oficial i és el convidat de gel en aquesta trobada íntima. De passada, s’hi fixa, en el president. Li mira els ulls, amagats rere la muntura àmplia i generosa de les ulleres; volia tenir-lo al davant, mirar-li les ninetes i dir-li alguna cosa, potser, i ara què, Salvador? El president faria un somriure de compromís, connatural en ell i en el càrrec, assentiria, sí, miri, mentre amb l’anul·lar s’apujaria les ulleres, mal repenjades al nas. Posar-hi els dits al pont de la muntura i faria una ganyota funesta. ¿Vols dir que he fet bé de permetre això, David? 

El senyor Selva, maquinalment, obre un calaix i remena per instint. Amb la identificació per signar comença a fer copets lleus, primer, sobre la taula; contundents després per esmicolar-ho tot. La cocaïna sempre és una solució pertinent i, esclar, en una situació així, et recol·loca —valgui la redundància— en més d’un aspecte. 

(Fotografia de capçalera: Districte Administratiu).

---