D’aquí | Escac i mat amb el Seguici

El gegant Moro fa de rei, la geganta Mora de reina, el gegantó Negrito d’alfil i els Nanos de peons. No és la transcripció de cap somni estrany. Tampoc l’enèsim producte a la venda a l’estand de les festes, al vestíbul del Teatre Tarragona. És la constatació d’uns fets històrics, d’una anècdota que entre els tarragonins més veterans encara es recorda. Resulta que hi va haver un dia que la cultura tradicional catalana i els escacs es van moure a l’uníson a la ciutat. 

Situem-nos a la Tarragona de 1975. El dictador Franco encara respira i la plaça de Toros encara es diu plaça de Toros. Al programa de festa major d’aquell any s’anuncia un acte extraordinari: una «monumental partida d’escacs vivent». Josep Maria Ferrer Piñol és un brivall de 14 anys que juga a escacs amb el veí. Ha convençut els de casa perquè el portin a veure l’esdeveniment, que el deixa «al·lucinat». El Seguici de l’època no li és estrany, perquè per Sant Magí té el costum de pujar al Portal del Carro a buscar-hi algun càntir. Aquesta vegada, però, en plena tarda de la Mercè, la funció d’aquests elements festius no és precisament l’habitual. Seguiran les indicacions dels membres del Club d’Escacs de Tarragona per tal de recrear una partida d’escacs que ha estat guanyadora del «premi de bellesa» al darrer Campionat d’Espanya, celebrat a principis de setembre a Benidorm. Què fa que una partida d’escacs sigui considerada bella?

El 24 de setembre de 1975, la plaça de Toros va acollir una partida d’escacs monumental amb gegants i nanos

A banda dels Gegants Moros, els Gegantons Negritos i els Nanos, hi participen, segons la crònica periodística del Diario Español, els Gegants Vells, els Gegants de Torreforta, les majorettes, la banda de música i el ballet Conchita Anguera. La combinació és el reflex d’una època que no tornarà. A dos quarts de set, comença el joc. Els cavalls —que no són reals— simulen el del Magí de les Timbales, que els fa de genet. Aureli Tubilla, aleshores un jove del Club d’Escacs, especifica que «les torres [dels Escipions] es van fer amb una estructura de fusta que per sota en permetia la mobilitat». Amb un altaveu, des de la plaça, s’indiquen els moviments que cal reproduir en el taulell immens. 

Pel que sembla, la partida original havia estat prou complexa. Francisco Javier Sanz Alonso, que jugava amb les fitxes blanques, hi competia contra Ernesto Palacios de la Prida, amb les fitxes negres. El rei de Sanz havia quedat cada cop més acorralat, amb escacs successius, fins a l’escac i mat. L’atac estava molt ben coordinat. Piñol explica, per als qui som llecs en la matèria, per què una partida pot rebre l’apel·latiu, com aquesta, de «preciosa»: «S’hi valora l’espectacularitat, la dificultat dels moviments, els focs artificials, la precisió tàctica. Per exemple, que hi hagi entregues de peces, obertura de línies, de diagonals o que s’hi produeixin molts atacs». 

«Jo juraria que la idea la va tenir Ramon Vargas Machuca, que era el secretari de la delegació d’Esports, que ens ajudava molt i que es devia posar en contacte amb el Joan Vidal Segura, que aleshores presidia el Club d’Escacs», assegura Tubilla. Ell la recorda com «una activitat bonica» però que «no va tenir continuïtat» entre altres coses perquè implicava la complicitat i l’esforç «de moltes persones diferents». En parlem amb Miquel Ximenis, Miguelín, cap de colla dels Portants dels Gegants Moros i Negritos, però ens diu que no li consta que entre els balladors més grans hi hagi cap protagonista de l’acte.

Tubilla i Piñol van viure, a partir de la dècada dels setanta, el progressiu rejoveniment de l’entitat d’escacs de la ciutat, creada l’any 1947. Piñol encara recorda les partides amb un contrincant conegut: l’alcalde Recasens, que li deia «tu, rosset» i que va arribar a ser el soci número 1 del club. «Teníem el local a la Cooperativa Obrera, que s’omplia de jugadors. Era un bon moment, però costava que els joves hi anessin. Hi havia, sobretot, molta gent gran, i amb la boira de les faries, entre una trentena de partides encetades, hi havia dies que amb prou feines t’hi veies». Ara, en canvi, sent que els afecta la individualització de certs hàbits socials: «N’hi ha que ja no s’acosten al club [la seu actual és a Fra Antoni Cardona i Grau] perquè juguen a escacs per internet. Competir en persona té una dificultat afegida, en termes psicològics». En tot cas, Piñol anima la gent a engrescar-s’hi. I si a algun tarragoní que és molt tecler li falta la inspiració, que s’imagini que belluga gegants i nanos. A veure si li funciona. Pin i Soler també va ser un gran escaquista.

(La fotografia d’encapçalament ha estat extreta del grup de Facebook Tarragona Antiga i forma part de la col·lecció de Rafael Vidal. Aquesta darrera, es va publicar a la premsa de l’època).

---