Hemeroteca | Octavi Vilà: «Tarragona és punt de referència fonamental per a l’església catalana»

Article publicat per Ricard Lahoz Avendaño al número 19 de la revista Fet a Tarragona, corresponent als mesos de setembre i octubre de 2016. Hem adaptat, a proposta de l’autor, el titular que es va triar aleshores per tal d’adaptar-lo al moment actual, en què Octavi Vilà ha estat nomenat arquebisbe de Barcelona.

És el primer abat de Poblet escollit al segle XXI. Amb 54 anys, el tarragoní Octavi Vilà dirigeix aquest referent cultural i espiritual de Catalunya i promou que el monestir s’adapti als nous temps amb criteris ecològics, cuidant el turisme i utilitzant internet i les xarxes socials. I sempre en un entorn de silenci i de pregària.

Des de la finestra de casa, el dia de Santa Tecla veia sortir per una porta lateral de l’Ajuntament els pocs elements del Seguici dels anys 60: el Magí de les Timbales, gegants, nanos, ball de bastons i castellers. I res més. «Era una festa ben migrada, molt oficial i gens popular». Al cap de mig segle, la porta del Palau Municipal s’ha reconvertit en un finestral enreixat i la finestra de casa continua guaitant un trosset de la plaça de la Font mentre reformen per dins l’habitatge. Aquí hi va viure fins als deu anys amb els pares i tres germans. La casa era de l’àvia, amb entrada per la Rambla Vella. Octavi Vilà i Mayo (Tarragona, 1961) la contempla amb enyorança, ara que torna a la seva ciutat com a abat del monestir de Poblet. Ha vingut sense hàbit, vestit amb camisa grisa i pantalons i sabates negres. Indumentària discreta que li permet passar desapercebut. «No hi ha una norma escrita per dur l’hàbit o no fora del monestir; jo sempre l’utilitzo en actes eclesiàstics, però aquest no és el cas», explica ja assegut en una de les terrasses de la plaça i acompanyat d’un granissat.

Nascut al si d’una família amb profundes conviccions religioses, Octavi Vilà passa pel col·legi de Jesús i Maria al carrer Méndez Núñez i per les instal·lacions de La Salle a la plaça Imperial Tàrraco i a Sant Pere i Sant Pau. Es llicencia anys després en Geografia i Història i comença a treballar a l’Hemeroteca de l’antiga Caixa Tarragona, una feina que mantindrà fins al 2005, quan decideix fer un gir radical a la seva vida i entrar a Poblet.

Es va fer monjo de Poblet als 43 anys, però la relació amb el monestir venia d’abans?

Sí, comença de ben petit, perquè el pare, que treballava a la llavors Caixa d’Estalvis Provincial, ajudava i assessorava la comunitat en temes econòmics –el van fer tresorer del Patronat i la Germandat–, i jo l’hi acompanyava sovint. Al principi, recordo que em quedava a jugar i berenar a la plaça, després ja entrava algunes vegades al monestir, i d’adolescent vaig conèixer l’abat Maur Esteva.

Quan comença a sentir vocació religiosa?

No arrenca de jove. És un procés llarg que s’intensifica el 1995 quan l’abat Esteva, amb el qual ja tenia molts vincles, el nomenen abat general de l’orde cistercenc i durant tres anys s’ocupa simultàniament de les dues responsabilitats, al monestir i a l’orde. El 2000 el nou abat, Josep Alegre, recupera la Germandat de Poblet, formada per laics vinculats al monestir, i jo hi accedeixo com a secretari. Aquí comença un procés més accelerat perquè incremento la relació amb l’abat Esteva a Roma ajudant-lo a l’arxiu general de la casa. Els dos abats m’han marcat profundament, però el punt d’inflexió definitiu arriba quan el 2004 el director de l’Hemeroteca, Lluís Navarro, es jubila i m’ofereixen assumir la direcció del centre. La idea d’anar al monestir ja em rondava pel cap, i l’oferta de feina em posa davant del dilema d’acceptar-la o no. A principis del 2005 demano excedència de la feina per reflexionar i estar-me dos mesos al monestir. En acabar aquella estada és quan comunico a Xavier Bas, director general de la Fundació Caixa Tarragona, que deixo l’Hemeroteca i entro al monestir. Ens donem un temps de marge i m’incorporo oficialment a Poblet el 8 de juliol del 2005.

Com s’explica una vocació tan tardana?

Entenc que és un factor social que en l’actualitat afecta moltes altres vocacions. És un procés madurat i reflexionat, perquè jo tenia muntada una vida professional i personal a Tarragona i vaig haver d’analitzar amb tranquil·litat el que suposaria un canvi tan profund.

¿Va ser fàcil adaptar-se a la vida comunitària a l’interior del monestir?

El procés d’adaptació ja ve força marcat. Hi ha un període de postulantat d’uns sis mesos abans de vestir l’hàbit. Llavors ve el noviciat, d’un any. Un cop admès per la comunitat, es fa la professió temporal i, al cap d’un temps, la ratificació definitiva en la professió solemne que té lloc a l’església del monestir i en la missa presidida per l’abat. Jo la vaig fer el 15 d’agost del 2010. El període de noviciat és molt important perquè et permet adaptar-te a poc a poc a la vida comunitària, que no sempre és fàcil. I de moments de dubte en vaig tenir, com gairebé pot tenir-ne tothom en circumstàncies com aquesta.

Al cap de deu anys d’entrar al monestir el fan abat. Què representa personalment?

Complia els tres requisits: tenir més de trenta anys, haver superat els cinc anys des de la professió solemne i ser prevere; però he de reconèixer que l’elecció em va sorprendre. També vaig tenir la sensació d’assumir un gran pes, i una responsabilitat i satisfacció simultànies. No deixa de ser molt gratificant que t’hagin elegit els companys.

La comunitat de Poblet està formada per trenta monjos. Els dos més grans tenen 91 anys i el més jove està a punt de complir-ne 34. Majoritàriament, són catalans, però també n’hi ha cinc de valencians, un de Granada i un llatinoamericà. Els més grans provenen de famílies pageses, i els de mitjana edat i els més joves tenen formació universitària. Hi ha dos novicis: un, de més de 50 anys, és economista, amb una dilatada trajectòria professional, i l’altre, de 44 anys, és un lituà procedent del sector de la construcció i que es va convertir al catolicisme fa menys d’una dècada.

Afecta aquí la falta de vocacions religioses?

Ara no tant com en altres monestirs, però notem que les vocacions ens arriben de persones de més edat. Hi ha molta gent que ens visiten i ens expressen la voluntat de ser monjos, però no acaben de fer el pas definitiu. Haurem d’assumir que som una comunitat més petita, perquè els més grans ens aniran deixant per raons biològiques.

Com és el dia a dia dels monjos?

Ens llevem a tres quarts i cinc de cinc, quan toca la campana, i la primera pregària (matines) és a un quart de sis. A les sis tenim una hora de lectura divina o meditació amb la paraula. A les set tenim laudes. A les vuit, missa. A tres quarts de nou, esmorzar. A partir d’un quart de deu i fins a tres quarts d’una, horari de feina (hort i granja d’autoconsum, tallers d’enquadernació i ceràmica, bugaderia per a consum intern i de l’hostatgeria externa, cuina, porteria, sagristia, biblioteca, administració…). A partir de la una fem la pregària del migdia, el dinar i la tornada a la feina. Després, lectura divina, vespres, sopar i completes (l’última pregària del dia) a quarts de nou. Hi ha espais de silenci pràcticament absolut i en altres espais comuns es pot parlar. Les feines les repartim en funció de les edats dels monjos i dels que estan estudiant.

Quin sentit té la vida monàstica en ple segle XXI?

Jo crec que és la manera que té una comunitat o un grup de cristians de buscar Déu. La regla de sant Benet, el text amb el qual ens regim, insisteix en la importància de caminar tots junts cap a Crist, sota un abat i compartint tots els béns. Els monjos no tenim cap propietat personal.

Com s’autofinança la comunitat?

Bàsicament per dues vies d’ingressos. Les entrades que paguen els turistes per veure el monestir n’és la principal, i des del 2010 també ho és l’hostatgeria externa, que funciona com a hotel i restaurant. Altres ingressos petits poden arribar per la bugaderia i els tallers. Hem creat una fundació civil privada perquè gestioni guies i botiga, d’una banda, i hostatgeria i restaurant, de l’altra, davant la complexitat que suposa tenir unes quaranta persones en nòmina.

A més de l’hostatgeria externa, Poblet en té una d’interna.

Està distribuïda en dos edificis, un al damunt de la porteria i l’altre a l’antiga seu del Patronat, i només hi poden anar homes amb la possibilitat de compartir les pregàries dels monjos. L’única condició que posem és que siguin puntuals a l’hora dels àpats i que respectin el silenci. Les estades han de ser de dos o tres dies com a mínim i d’una quinzena com a màxim. Té capacitat per a divuit persones. Vénen perfils molt diversos: estudiants que busquen calma abans dels exàmens, preveres, seminaristes, gent jove interessada en la vida monàstica, agnòstics o creients no practicants. Tothom mostra molt de respecte pel nostre estil de vida i ens pregunten, encuriosits, com és que una persona amb una feina, un habitatge i una vida estable ho deixa per fer vida monàstica. Els que som monjos hem estat abans hostes.

Poblet es funda el 1150 en unes terres ermes amb l’objectiu de repoblar-les en el terreny espiritual, però també en l’econòmic, el cultural i el social. La desamortització del 1835 obre un període llarg d’abandó que no s’acaba fins al 1940, quan quatre monjos cistercencs italians hi van a viure. L’any passat es commemorava el 75è aniversari de la restauració de la vida monàstica. «Volem ser fidels als orígens de Poblet: la pregària i el treball. I afegint-hi el respecte a la natura. N’hem de fer un bon ús per deixar-la en bon estat de conservació a les noves generacions». La declaració de Patrimoni de la Humanitat, el 1991, ha suposat un element de protecció a l’edifici i a l’entorn, i l’extensió del conreu de la vinya hi ha contribuït oferint un paisatge molt atractiu.

El projecte Cosmos és el full de ruta de Poblet?

Sí, el projecte Cosmos preveu moltes accions: l’habilitació d’un centre d’interpretació per als visitants i l’adequació museística de nous espais són dues de les més importants. Però en l’àmbit de l’ecologia, s’han tirat endavant diversos projectes relacionats amb l’aprofitament de l’aigua i l’ús d’energies alternatives. I ens falta substituir l’enllumenat per un de més econòmic i eficient. Ens proposem actualitzar els objectius fundacionals del segle XII als del segle XXI amb criteris progressistes, tal com entenem el cristianisme.

Quin paper té el factor turisme en la realitat actual de Poblet?

Econòmicament, és molt important. Pel que fa a la vida interna del monestir, el turisme no ens altera gaire el funcionament perquè hi ha àrees separades per als visitants i les reservades a la comunitat. Els horaris s’han establert de manera que facin complementàries les visites i les pregàries. I hem notat positivament que molts turistes que vénen a les tardes o que són a l’hostatgeria es queden a compartir les vespres amb nosaltres. El monestir és un gran dinamitzador econòmic de la Conca de Barberà i amb sensibilitat social: des de fa cinc anys, durant el curs escolar acollim una dotzena de nois de la comarca amb problemes d’adaptació als estudis i els formem en l’àmbit de l’hostaleria amb hores pràctiques a la nostra hostatgeria, ajudant a la cuina o servint les taules del restaurant.

Com es veu el país des de Poblet?

És un moment transcendental de la vida política de Catalunya, certament delicat. Al monestir el vivim amb expectació i una mica de preocupació perquè les opinions en un sentit o altre estan molt igualades; s’ha de preservar la convivència i evitar una fractura social. La comunitat és plural i per tant no tenim una opinió concreta i definida. Oficialment, l’abat de Poblet es remet als documents dels bisbes catalans sobre el respecte a la identitat cultural i lingüística del país. Com s’ha de concretar aquest respecte? La independència és perfectament viable des del punt de vista de la doctrina de l’Església, però hi ha altres fórmules que també poden preservar la identitat nacional.

¿Fins a quin punt la comunitat de Poblet està compromesa amb el procés polític que reclama la màxima sobirania per a Catalunya?

No està compromesa amb cap opció concreta, perquè hi ha pluralitat de posicions entre els monjos.

Vostè és partidari de la independència?

Si el poble de Catalunya vota a favor de la independència, entenc que és una sortida absolutament legítima.

¿Poblet continua sent un símbol nacional, cultural i espiritual de Catalunya?

Sempre ho ha estat, des de l’edat mitjana. Poblet és el panteó principal del país, on hi ha enterrats els comtes de Barcelona, i de reis d’Aragó en tenim vuit. Hem estat i som un referent vinculat a la història del país. La relació amb el president Tarradellas i el fet que diposités el seu arxiu a Poblet n’és un exemple ben significatiu.

Què representa comptar amb l’Arxiu Tarradellas?

Reforça des de l’any 1981 l’aspecte del monestir com a centre cultural. L’arxiu del president ha servit per incorporar després altres arxius com els de Carles Sentís, Joan Antoni Samaranch, Ramon Barnils i, molt recentment, el material de treball de l’historiador Paul Preston. Això ens ajuda a situar-nos com a referent per a l’estudi de la història contemporània de Catalunya.

¿Poblet ha d’aspirar a ser un punt de trobada dels països de l’antiga Corona d’Aragó?

Ho ha sigut històricament. En algunes etapes recents els diferents colors polítics dels governs de cada territori han dificultat les relacions, però crec que aviat ens podrem plantejar endegar noves trobades. El Patronat del monestir, que és un òrgan de gestió, compta, com a representants, amb els consellers de Cultura de Catalunya, Aragó, les Illes i el País Valencià.

Com valora els primers mesos del papa Francesc?

Representa una alenada d’aire fresc a l’Església, una persona que fa arribar el seu missatge de manera clara als mitjans i a qualsevol interlocutor. Cal reconèixer que hi ha sectors dins l’Església que li estan plantejant serioses dificultats i resistències. Jo em sento identificat amb la línia que marca el Concili Vaticà II i l’aplicació pràctica que s’ha dut a terme en aquests últims cinquanta anys. El papa Francesc, com els seus predecessors, és un punt de referència en l’aplicació del concili. Encara hi ha coses que no s’han aplicat o aprofundit prou, com són el paper dels laics a l’Església o la possibilitat d’un diaconat femení.

L’Església ha abordat correctament els casos de pederàstia?

Durant molt de temps no s’ha afrontat o s’ha afrontat molt malament, aplicant la tàctica d’apartar la persona conflictiva i amagant els fets a la societat. Ha faltat valentia i determinació. Cal remarcar que el primer que va encarar el problema amb plenes conseqüències va ser el papa Benet XVI.

En l’àmbit dels drets personals com el de l’avortament o les parelles homosexuals, on se situa l’abat de Poblet?

El document que ha sortit del Sínode de la Família potser encara està escrit amb un llenguatge excessivament ambigu i eclesial, però aquí el papa Francesc és prou clar quan afirma que hem d’acollir a tothom amb tolerància, ser respectuosos i no jutjar els altres. A l’Església li falta transmetre més a la societat actual el seu respecte i estima a totes les persones per igual.

Fra Octavi Vilà, passejant per la plaça de la Font l’estiu de 2016 (Foto: David Oliete)

Quin paper ha de tenir Tarragona dins l’Església catalana?

Tradicionalment, ha tingut un paper molt rellevant i ha donat pastors de la talla del cardenal Vidal i Barraquer, una figura emblemàtica de l’Església del segle XX. Al Concili Provincial Tarraconense es van fer diverses propostes sobre com calia vertebrar l’Església catalana que potser topaven amb certes dificultats jurídiques per dur-les a la pràctica en relació amb la Conferència Episcopal Espanyola. No s’ha concretat cap fórmula perquè els bisbes catalans pensen, crec que encertadament, que amb la fórmula de la Tarraconense funciona bé. Tarragona i el seu arquebisbe va al capdavant i és el punt de referència fonamental per a l’Església catalana.

Vostè, que és el primer abat tarragoní de Poblet, ¿creu que hi pot haver més col·laboració entre la capital i el monestir?

Desitjo que sí. Hem iniciat converses amb l’Ajuntament de Tarragona perquè som dos indrets Patrimoni de la Humanitat molt propers. Crec que ens podríem coordinar en temes de difusió i promoció cultural i turística, per exemple en l’àmbit dels visitants que arriben en creuer, i organitzar coses conjuntes. Tarragona i Poblet haurien de ser un destí del turista que fa diversos dies d’estada a Barcelona.

Com veu Tarragona, ara que porta més de deu anys vivint a l’interior del monestir?

Amb certa nostàlgia. Però observo que continua millorant en el marc d’un procés que s’endega el 1979 amb el primer ajuntament democràtic. Un exemple el tenim aquí, a la plaça de la Font, abans un espai sense vida i ple de cotxes i ara destinat només a vianants. Tarragona, com la resta de ciutats, s’ha fet més humana. La declaració de Patrimoni Mundial ha fet augmentar, d’altra banda, la consciència sobre la importància extraordinària dels seus monuments.

Ha treballat en temes històrics de la ciutat. Quin període li interessa especialment?

Em vaig especialitzar en història contemporània amb treballs de l’etapa de la Segona República o sobre els monuments de la ciutat al segle XX. Una recerca que em va resultar fascinant la vaig fer sobre el monument als caiguts, que ja va ser enderrocat. A partir de l’anàlisi de la premsa dels anys 40, que reclamava fer donatius per aixecar el monument, i del llibre d’actes de la comissió que s’havia constituït, vam descobrir l’enorme dificultat que van tenir les autoritats de l’època per recollir fons. Es van posar contribucions obligatòries i, tot i així, no es va arribar a la xifra necessària. Al final, es va fer un monòlit amb uns materials de menys qualitat, fet que provocà el seu deteriorament amb el pas dels anys.

Què hi troba a faltar a Tarragona?

És una ciutat que viu d’esquena al mar, perquè encara no ha resolt la seva façana marítima i l’enorme barrera que suposen les vies del tren. D’altra banda, crec que hem avançat bastant pel que fa a l’autoestima de la ciutat, l’orgull ben entès. Hi va haver moments en què va tocar fons: un és quan l’any 80 els estudis de Medicina marxen a Reus. Des de llavors, crec que s’ha anat millorant i que la declaració de Patrimoni Mundial hi ha ajudat molt.

MOLT PERSONAL…

El seu racó preferit de Tarragona?

La plaça de la Font, pels records de la infantesa.

Quina notícia de Tarragona li va causar més impacte quan treballava a l’Hemeroteca?

L’atemptat del rack d’Enpetrol, una nit de l’any 1987.

Quina notícia de Tarragona li agradaria veure als diaris?

La resolució final de la façana marítima.

Què faria primer si fos alcalde de Tarragona?

[Riu] Abaratir el preu dels aparcaments.

El seu espai ideal a Poblet?

El claustre de Sant Esteve, que està fora del circuit turístic.

El millor moment del dia al monestir?

A primera hora, la seqüència de matines, lectura, laudes i la missa.

El nou arquebisbe de Barcelona, a la porta de l’església de Sant Francesc, a la Rambla Vella (Foto: David Oliete).

(Fotografia d’encapçalament: Vilà davant de la casa on va viure durant la infantesa. Autoria: David Oliete).


Ricard Lahoz Avendaño (1965) és periodista i tarragoní d’adopció des de fa 30 anys. Ha dirigit Tarragona Ràdio (1994-2012) i va ser un dels impulsors i director de la revista Fet a Tarragona (2012-2023). És professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i ha publicat els llibres La riuada de 1994 (Arola Editors, 2014), Francesc Xammar: dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2018), De la llengua al país: 50 d’anys d’Òmnium Cultural del Tarragonès (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2022) i el recull d’articles Tarragoninament (Arola Editors, 2024).

Comentaris

Deixa un comentari