D’allà | Ceshia Ubau i la Nicaragua sanadora

«Un trianglet de terra». Així descriu Ceshia Ubau el seu país, Nicaragua, durant el recital que ofereix a l’Espai Jove Kesse, a Tarragona. Diu que n’enyora, sobretot, els nacatamals que cuinen a casa per Nadal i Setmana Santa i el contacte directe amb la família. Es planteja, en veu alta, i fins a dos cops, la mateixa pregunta: «Per què la història es repeteix?». Del pare va heretar la passió per la lectura, amb novel·les com El túnel, d’Ernesto Sábato, i de la mare la passió per la música, amb la discografia de José Luis Perales com a banda sonora sentimental. Ubau és una de les veus més reconegudes de la música popular nicaragüenca. Des de l’any 2018, però, no pot actuar a la seva pàtria. De fet, no pot, ni tan sols, trepitjar-la. Després d’unes protestes estudiantils contra el president Daniel Ortega va haver de refugiar-se, durant una setmana, a Costa Rica. Aquella setmana «preventiva» s’ha acabat convertint, ja, en més de set anys d’exili. En les darreres setmanes, ha protagonitzat una gira per Catalunya en el marc del programa Ciutats Defensores dels Drets Humans.

L’any 2018, es va refugiar «de manera preventiva» una setmana a Costa Rica, després d’unes protestes, i ja no ha tornat al seu país

Allò cantat, allò contat. Ubau comprèn la seva música com «una eina de comunicació». Transforma el temps entre cançó i cançó en explicacions sobre la situació política i social de Nicaragua. És així que el concert esdevé, en paraules de l’artista, un «concert-conversatori», on el públic és convidat a fer preguntes i compartir inquietuds. Diu que les dictadures, com la d’Ortega, «s’alimenten del desassossec», i que per aquesta mateixa raó ha orientat part del seu cant cap a «l’alegria, la reunió, la bondat i la tendresa». Terrenys que, segons ella, la dictadura no els podrà usurpar mai del tot. «Esto no es un lamento, / es melodía sagrada / que traigo de tierra adentro».

La proposta de fons d’aquesta cantant de 28 anys, nascuda a Managua, passa per «la memòria, la justícia i la sanació». Mentre els vents polítics no canvien, acompanya l’èxode nicaragüenc amb melodies arrelades que posen en evidència la «força centaca» —això és, centreamericana. «Este es el canto de mi gente, / de los chavalos de mi ciudad, / buscando tierra, probando suerte / donde los lleva su caminar».

En els seus sediments, gèneres tradicionals com el son nica i cultures com la garífuna, a la qual dedica la cançó «Mayahuabá». Ubau considera que si bé el seu primer disc, Con los ojos del alma (2017), estava tocat d’un major grau de lirisme, en el darrer treball, Edén (2024), més percudit, s’ha deixat sacsejar pels ritmes ancestrals i per la dansa. Assegura que l’exili també ha suposat, en aquest sentit, una oportunitat per conèixer «altres sonoritats, altres cultures i altres formes d’entendre la vida».

Ubau: «El sandinisme va ser el projecte de vida de molta gent, però el dictador Ortega i els seus acòlits han aprofitat la narrativa revolucionària per aferrar-se al poder»

Ubau és molt conscient de la fascinació que va despertar la revolució sandinista a Catalunya a començaments dels anys vuitanta, amb nombrosos viatges de solidaritat. La consola comprovar, tanmateix, que tothom amb qui en parla no té cap reserva a l’hora de referir-se a l’actual règim d’Ortega com una dictadura. És el que és: Ortega s’ha acabat assemblant al Somoza que l’any 1979 van foragitar els sandinistes: «Jo no vull romantitzar la Revolució. És cert que va ser el projecte de vida de molta gent, però Ortega i els seus acòlits han aprofitat la narrativa revolucionària per aferrar-se al poder». La Nicaragua del present, econòmicament depenent de les remeses que s’envien des de l’estranger, està «en espera», diu Ubau. I quina és l’esperança? El qüestionament del cabdillisme. El canvi del lema «pàtria lliure o morir» per «una pàtria lliure per viure-hi». El final de «la bola de neu repressiva» que va deixar morir el jove Álvaro Conrado (2003-2018), ferit de bala pels paramilitars, i que ha tancat a la presó periodistes com la cosina d’Ubau. El final del sandinisme orteguista.

Ubau aconsegueix connectar amb el públic tarragoní, format per una trentena de persones, que l’acompanya com un cor improvisat durant el primer divendres d’octubre. «Lindo», «deacachimba», tal com diria ella. Li surt la vena d’estudiant de Psicologia —que no ha perdut, malgrat haver-se vist forçada a interrompre els seus estudis a la UCA de Managua— i ajunta sanació individual i col·lectiva. De sobte, insisteix: «Per què es repeteix la història?». Creu que les coses ens anirien millor, a tots plegats, si el desencantament —sovint, d’allò més comprensible— ens servís per preguntar-nos «com exercim la nostra cultura política»: «Hem vist lideratges suposadament alternatius que replicaven abusos de poder. És el moment de posar-los en entredit», manifesta. I assenyala el que per a ella és la qüestió més essencial: «Com visc jo el poder? En aquelles situacions que tinc més avantage, què faig? Com em comporto?». Quan dibuixa aquesta mena de reflexions, la cantautora Ceshia Ubau pensa en Nicaragua però no només. I mentre no es produeixen les millores anhelades, amb el seu cant mira «de fer comunitat per ajudar a fer que les coses siguin més passadores».

---