Podríem convenir que la lectura és una pràctica molt plaent i que comporta molts altres beneficis afegits, però que només molt de tant en tant un llibre desperta una emoció interna que ens impulsa a comentar-lo amb la voluntat implícita de poder parlar-ne amb molta altra gent.
Aquest fenomen euforitzant m’ha passat amb la lectura de Breu història herètica de la música clàssica, publicat aquest mateix mes de setembre per Ara Llibres. Val a dir que encara no professo un sentiment d’excitació però si de certa esperança veient com en els últims temps les editorials en català van incloent llibres de música en les seves col·leccions.
L’acreditat novel·lista i crític musical italià, Alessandro Baricco, planteja una tesi tal vegada provocativa que desenvolupa amb solidesa intel·lectual. A diferència d’altres coneixements, com la filosofia, la dramatúrgia, l’escultura, la pintura i l’arquitectura, la civilització clàssica no ens va llegar cap herència musical. No coneixien la polifonia, no van crear cap sistema d’escriptura i com l’autor assenyala: «Tota la música que utilitzaven en els seus mil ritus, incloent-hi les tragèdies, s’ha esvaït en el no res perquè no pesava gens. La primera brisa del temps se l’ha endut».
Som, més aviat, davant d’un llibre de filosofia de la història de la música
Un plantejament que convida a la reflexió i, a falta d’altres evidències, a ser tingut en consideració. Tanmateix, amb certa sorpresa, almenys per a mi, en recordar que Plató situava la música com a pilar de l’educació en la seva República idealitzada.
Continua l’autor inferint en què la lenta recuperació intel·lectual que es produeix a Europa a partir de l’any 1.000, de manera molt lenta, troba els seus fonaments, la seva solidesa, ve a dir, en models anteriors. Això passa en gairebé tots els àmbits. Se m’acut, per exemple, que en el camp de la filosofia l’escolàstica beu directament de l’aristotelisme. Però la música no té aquests referents i per això, al llarg d’un procés que durarà segles, ha de crear el seu propi referent, que coneixem com a música clàssica, que viurà els seu moment més esplendorós entre els segles XVIII i XIX.
És oportú explicar que el llibre no és un compendi de la història de la música ni un índex d’obres i autors imprescindibles. En trobem d’anomenats, òbviament, però només els justos i necessaris per fer entenedor el plantejament. No tenim, doncs, a les mans un llibre d’història de la música sinó més aviat un llibre de filosofia de la història de la música i en cert sentit d’antropologia.
Dic antropologia per dues raons: per la manera de situar socialment les dinàmiques del sistema musical i per l’atreviment de presentar l’aventura musical com una llarga caminada dels homes caçadors-recol·lectors de sons, a través de la qual, i amb moltes vicissituds, decideixen, en algun moment, dominar la terra, subjugar els sons, llaurar i collir els aliments. Tanmateix, al preu de renunciar a llibertats.
La música clàssica se’ns revela com el pas del paleolític al neolític, amb un moment decisiu que Baricco anomena Bing Bang. Podríem dir que és un anacronisme dins l’analogia cronològica en què se sustenta la narració, però ho deixarem com una llicència que a l’autor li serveix per exemplificar perfectament les conseqüències de la fita. Ens situem a les primeres dècades del segle XVIII, quan diferents camins coincideixen en què la música s’ha de construir a partir de set notes, organitzades en octaves, dividides en dotze semitons i que els intervals entre les notes seguiran un sistema jeràrquic.
El romanticisme serà el moment culminant de la música clàssica, unint al plaer musical l’expressió emocional, en un creixement accelerat, i tal vegada desmesurat, que a les portes del segle XX viurà el seu propi col·lapse, produint-se la recuperació de la llibertat, la tornada al desordre i l’abandonament de conreus.
Sincerament, el plantejament del llibre m’ha semblat intel·lectualment molt estimulant. Davant d’una obra així crec que no hi ha lloc per a una adhesió entusiasta, possiblement es puguin rebatre alguns dels seus plantejaments, però sí que n’hi ha per a un agraïment a l’enfocament transgressor que, si més no, impulsa a la reflexió a partir d’una lectura molt amena.
Pau Ricomà Vallhonrat (1957) és tarragoní. Licenciat en Geografia i Història. Dirigeix i presenta el pòdcast musical TAN FAN, abans ho va fer amb Pentinant el gat, de la mateixa temàtica, ambdós a Ràdio Ciutat Tarragona. És autor del llibre De qui és la música?
Deixa un comentari