Les amigues em miren estrany perquè m’agrada el flamenc. De fet, em miren estrany per moltes altres coses. No és que m’atregui, em fascina. D’arrel autènticament popular, la seva diversitat i complexitat rítmica, l’absència d’artificis, la connexió entre intèrpret i espectador converteixen una actuació en directe en una experiència que recorre els sentiments més diversos, des de la introspecció d’una soleá als moments gairebé performatius amb què les bulerías tanquen la festa.
Més enllà de la música clàssica i de les músiques pop d’arrel anglosaxona, cap altre gènere musical compta amb un univers tan expandit de compositors, intèrprets, escoles, sales, festivals… gairebé als cinc continents. És ben just que estigui considerat patrimoni universal.
Ma germana i més gent m’atabalen. Que no m’hauria d’agradar, que és una música espanyola i no sé quantes bajanades (hauria de dir vaginades?) més. I? De fet, és una música d’arrel gitana, germinada a Andalusia, Extremadura i a alguns territoris que en limiten i prou. I encara que ho fos, què passa? que només els jamaicans poden tocar reggae i els negres del delta del Mississippi blues? Clar que més pena fan els catalans que els agrada el flamenc i es justifiquen buscant-li orígens nostrats, que si la Carmen Amaya, que si El Pescailla i la rumba. Carmen Amaya va créixer proscrita de la societat, al gueto de Somorrostro, i El Pescailla era descendent d’un tractant de cavalls que va venir de Múrcia. Per tant, deixem de buscar genealogies pàtries, no les trobarem, ni falta que ens fa. I dit sigui de pas, la relació entre la rumba i el flamenc és la mateixa que entre el vermut i el vi, un subgènere.
Barcelona, i també Madrid, compten de fa moltes dècades amb tablaos i penyes, on la cultura flamenca va fer niu. Exercint el paper de metròpolis, administrativa l’una i econòmica l’altra, van concentrar els elements culturals d’alguns nouvinguts. Quan un element té l’extraordinària força del flamenc no pot haver altre resultat que la seva consolidació. Ep! Dedicat als paranoics: va créixer sense substituir res, la cultura autòctona s’ha mantingut amb les constants vitals en perfecte estat. A Catalunya, on la immigració es va assentar de manera molt repartida, l’afició al flamenc també ha tingut emplaçaments ben repartits, per més que també en això la historiografia catalana li costi molt treure el cap del melic barceloní que dirigeix el moviment dels planetes.
Yoel Vargas és un tarragoní dotadíssim pel ball, premiat al Festival de las Minas de la Unión (2023)
Oh, sorpresa! A Tarragona hi ha flamenc. I, a més, ha tingut, sobretot a les darrers dècades, una implantació i una expansió sensacional. Hi ha molta gent que ha fet coses molt ben fetes: escoles que funcionen francament bé; un tablao, La Herrería, que durant alguns anys ha estat el punt de trobada d’artistes i aficionats, dirigit per l’entusiasta bailaor Jesús Blanco; un exitós festival impulsat per Kike Colmenar, un programador i músic amb molt de criteri i allò que m’impulsa a escriure aquestes línies, un estol d’artistes, sobretot de Tarragona i Reus, de primer nivell.
Entre els quals un autèntic geni, per més que del Garraf enllà no se’n recordin gairebé mai. Ja el descobriran, temps al temps. El seu nom és Yoel Vargas, nascut a Tarragona, l’any 2003. A la tendra edat de 14 anys comença la seva formació al Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre, essent cridat en poc temps a participar en espectacles de companyies internacionals de primer nivell, entre les quals la del tarragoní Francis Núñez, extraordinari ambaixador del flamenc al Japó, i de la tarragonina Belén López, establerta fa molt anys a Madrid, amb companyia pròpia i propostes interessants de fusió de flamenc i rock. Vargas es gradua a l’Institut del Teatre amb el Premi Extraordinari dels Ensenyaments Professionals de les Arts de Catalunya.
Dotadíssim pel ball, perfeccionista i amb una capacitat de comunicació extraordinària, és a més un excel·lent coreògraf, que dota les seves representacions d’una plasticitat aclaparadora. Però és sobretot un artista avançat. No sé a qui li vaig llegir que arriba a fites que a la resta d’artistes els costa com a mínim una dècada més ser-hi.
Amb només 19 anys, el 2023, guanya el concurs de flamenc més prestigiós del món, el premi Desplante al millor bailaor masculí al Festival de las Minas de la Unión, on es concentra el major talent en la interpretació de les formes clàssiques del flamenc que hi pugui haver. Perfecció i plasticitat en l’execució de la que us deixo un enllaç per a què la valoreu. Val a destacar que l’acompanyament a la guitarra el fa Ñoño Santiago, sevillà que s’ha prodigat pel escenaris tarragonins amb la seva parella, la bailaora reusenca Inés Rubio.
El classicisme és el classicisme, però el talent del meu Yoel no s’atura aquí i explora i explora, sempre un pas més enllà, amb el sentit que només tenen els superdotats. L’1 de gener del 2025, la seva obra Óbito rep la consideració de la prestigiosa revista novaiorquesa Dance Magazine, que l’inclou entre els seus 25 to Watch, vaja, entre les 25 propostes de dansa contemporània que no et pots perdre.
Diu la revista: «L’última creació de Vargas, Óbito, es va desenvolupar a través d’una residència de Flamenc Festival In Progress i es va presentar a Taiwan l’any passat. En ella, barreja tècniques contemporànies, flamenques i clàssiques per crear el que ell descriu com un entorn envoltant que canvia segons com les diferents cultures s’enfronten a la mort, reflectint la complexitat i la polaritat del que signifiquen la vida i la mort en diferents parts del món». I acaba: «Està a punt de portar l’evolució, o potser fins i tot la revolució, a la dansa flamenca».
Potser l’enllaç del Festival de las Minas de la Unión se us ha fet una mica feixuc, no passa res, però estic segura que aquest segon us captivarà. En alguns moments hi trobareu reflectida la proximitat amb la danses giròvagues. De vegades passa, la contemporaneïtat ens remet a la tradició.
Salut, bona música i bona dansa.
(Fotografia d’encapçalament: R. Ferré. Cedida: Yoel Vargas).
Boranit. Camptarragonina, de la capital, no racialitzada, fastiguejada que aquí no es faci mai res. A Tarragona mai, a Reus menys i la resta és un desert cultural. Tanmateix, si em sembla que passa alguna cosa digna de ser ressenyada ja us en faré la crònica. Ah! I les amigues em tenen per una setciències.
Deixa un comentari