No faré servir l’adjectiu històric.
No faré servir l’adjectiu històric.
No faré servir l’adjectiu històric.
No faré servir l’adjectiu històric.
No faré servir l’adjectiu històric.
[…]
Anava a copiar la frase trenta vegades —una per cada edició del Concurs de Castells de Tarragona—, però he arribat a la conclusió que no es tracta d’això, tampoc. Ara que hem escalfat una mica els dits, ja podem començar. Amb l’entrada de les colles castelleres a plaça, s’intueix l’esperit de la jornada de diumenge. Això és la rebel·lió de les masses. Avui s’expressen elles, en tots els colors del gregarisme, amb els excessos que engresquen les celebracions i que, de tant en tant, quan la tensió ambiental augmenta, engreixen també la polèmica. Els assidus hi estem avesats, però els neòfits al·lucinen. «Hi ha rivalitat aquí, eh», esventa una dona de Campredó, des de la grada. «Això és com l’amfiteatre romà», hi afegeix un periodista provinent de Barcelona. Sigui com sigui, no ens enganyarem: és així i no ens vindrà precisament de nou.
La Colla Jove Xiquets de Tarragona opta pel mosaic de cartolines morades i la pancarta «A disfrutar i a triomfar». Els Castellers de Vilafranca homenatgen l’«Etern Gatsby» —¿no era, precisament, un llum verd, el que es distingia al final de la novel·la de Scott Fitzgerald?— i fan lluir les bufandes. A la zona de Xiquets de Reus s’hi llegeix: «Cada aleta, un batec avellana». Càntics per aquí, càntics per allà. I Jove, i Jove, i Jove, Jove, Jove. Ara amb una essa: i Joves, i Joves, i Joves, Joves, Joves. Al seu costat, però sense barrejar-s’hi: i Vella, i Vella, i Vella, Vella, Vella. A l’altra banda: Viiiilafranca, pum-pum, pum-pum, pum. Els Moixiganguers d’Igualada que criden «eeeehhh» després d’una primera arenga i els Castellers de Sants que opten per reivindicar que «Sants és la nostra vida». Els Xiquets de Tarragona que fan «uuuuuuh» a cada castell assolit i els Capgrossos de Mataró que tiren d’«El Bequetero» comptat fins a quinze. Són dotze colles. Dotze expectatives. Dotze maneres d’afrontar el sentiment de pertinença.
El 4de10 amb folre i manilles dels Castellers de Vilafranca fa que la plaça arribi fins als 99,4 decibels, i el 3de9 net de la Vella de Valls fins als 98
El canvi provocat per l’alerta meteorològica fa que la jornada comenci a les quatre de la tarda i s’allargui fins ben entrades les deu del vespre. Des de l’organització insisteixen que fer possible l’ajornament ha suposat un gran esforç i que és un èxit consensuat i, per tant, col·lectiu. Amb la primera ronda conjunta, inaugural, se sent aquell «colles, podeu començar els vostres castells» que representa l’etern retorn que es produeix cada dos anys. Un «això ja ho he viscut» que també sembla estendre’s en termes castellers, des del castellàs rosat, la possible carta sorpresa vermella i la sensació final d’hegemonia verda.
No espereu, en aquest text resolt a la matinada, la crònica informativa. Nosaltres hem vingut tan sols a parar l’orella. No és estrany, doncs, que comencem a jugar, amb l’amic Albert Ventura, a fixar-nos en el comptador de decibels. El 4de10 amb folre i manilles carregat de la Colla Jove se m’escapa, encara que el xivarri ja es nota que és eixordador. Amb el dels Castellers de Vilafranca ja no bado. Anoto: 91,7 decibels en l’avís de l’intent i 99,4 decibels en el punt culminant de la descarregada. El 3de9 net de la Vella ens impacta, sobretot, pel silenci previ. La màquina ni el detecta. Només indica unes lletres, «und», que imaginem que volen dir under, per sota del mínim. Quan el carreguen, el sonòmetre s’enfila, això sí, fins als 98 decibels. Però el rècord que registrem ve quan, precisament, ningú no es posa d’acord i els ànims ja s’han escalfat. És a dir, quan Vilafranca celebra la victòria i part del públic xiula o remuga. És llavors que s’arriba als 100 decibels. Units, almenys, en el sorollam. Res comparable, tot sigui dit, amb la projecció de veu exhibida per Jordi Crespo, de la Jove. Ell solet, amb el «concentrats i forts, amunt» o el «tots forts» es deixa sentir per tota la plaça.
Amb el permís de la miopia, durant un grapat d’hores també ens hi dediquem amb la vista. Ens hi ajuden els especialistes, com David Ibáñez, dels Marrecs de Salt, que prepara unes cròniques per a Ràdio Salt i que generosament ens brinda alguns comentaris tècnics. Ens ensenya, entre d’altres, les referències de cada pilar. La lona de Castellers de Vilafranca per al pilar de nou amb folre, manilles i puntals, on hi posa: «Perícia, força, equilibri, valor i seny». O la filera vertical de samarretes verdes, amb sis persones a la grada —un recurs ben original—, per al 4de8 amb l’agulla de la Colla Castellera Sant Pere i Sant Pau. «Posa-hi que és molt meritori que hagin portat aquest castell, avui, a plaça», ens recomana, també. I què més hi detectem, amb suggeriments o sense? Doncs els castellers de dissabte que retornen el suport a les colles de diumenge. I el patiment que provoquen les aficions a peu dret, després d’una caiguda dolorosa.
La vista ens connecta, de retruc, amb el tacte. Amb la força de cames i la capacitat de treball dels quarts dels castells de nou dels Xiquets de Tarragona. O les manilles del tres de deu coronat per la Joves, que aguanta fins a l’instant just. O la posició impossible d’un quart en la defensa del quatre de deu amb folre i manilles carregat de la Vella. O el genoll de l’enxaneta en l’intent de pilar de nou dels verds. O la lona publicitària que cau damunt del públic —qui diu que són els vallencs els únics que miren cap amunt?— cap al final de la jornada. I de l’olfacte, què en fem? Si busquem flaires agradables, i que ningú no se’ns ofengui, serà millor que ens situem lluny de les pinyes. Al primer pis, entre les autoritats, hi ha servei de càtering. I al segon pis, entre els periodistes, també.
Sortir del Concurs de Castells amb l’actuació perfecta és extremadament difícil, perquè és dia de límits
D’entre els més de 480 professionals de la comunicació acreditats, de fins a vint països diferents, algú s’ha creuat amb la periodista estatunidenca? Lesley Stahl, de la CBS, presentadora del 60 Minutes. Una llegenda de l’ofici. L’hem buscada fins i tot a l’ascensor amagat de la plaça, on hi caben vuit persones que poden arribar a pesar, en total, fins a 630 quilos. Periodisme de dades. Però res. Ni rastre. No hem pogut comprovar si, després d’entrevistar Donald Trump, Margaret Thatcher, Borís Ieltsin o Iàssir Arafat, li ha semblat més agraït interessar-se pel fet casteller. Ja suposem que no n’ha estudiat el fenomen a X, ni falta que li fa.
Després d’una tercera ronda llarguíssima, em refugio a la pantalla de l’ordinador. Un govinda amb samarreta verda em treu de l’alienació i em força a xampurrejar l’anglès. Si vosaltres renegueu pels desplaçaments a la feina de demà, penseu en aquest bon home, que encara ha de tornar a l’Índia. És el tercer cop que ve al Concurs de Castells i mostra, cofoi, aquesta mena de pilars de deu pisos que munten, ells, també, amb molta perícia. El 9de9 amb folre, decisiu, el fa compartir l’alegria desbordada amb els vilafranquins.
El punt de vista tarragoní ens recorda que sortir del Concurs de Castells amb l’actuació perfecta és extremadament difícil, perquè és dia de límits. El 4de10 amb folre i manilles coronat per primer cop per la Jove, el 3 i el 4de9 amb folre retrobats dels Xiquets, així com la solidesa de Sant Pere i Sant Pau amb la gamma de vuit i mig, afegida al 2de8 amb folre dels Xiquets del Serrallo del dia anterior, són símptomes d’un estat de salut casteller envejable. El calendari, amb els respectius finals de temporada, encara podria servir per incorporar-hi alguna tasca pendent. En tot cas, el que ha passat en aquesta ciutat de quatre colles, aquests mesos, és extraordinari. Una temptació més —el periodista Guille Soler ja ens havia advertit, a començaments de temporada, que aquesta inèrcia seria inevitable— d’escriure embafats d’història.
Tanquem la paradeta, que si al Concurs de Castells d’enguany s’ha fet de nit —hi ha qui ens ha confessat que proposaria d’escurçar l’actuació del diumenge—, a nosaltres encara se’ns farà de dia. Si tot va bé i el Dillums es manté, el 2028 procurarem tornar-hi. I si no, ens veurem entre el públic, assistint a l’espectacle casteller i també al de les masses. I, per cert, ja posats, al pròxim borratxo que es pensi que l’acreditació és un regal caigut del cel, el convidarem a escriure amb nosaltres tot el cap de setmana. La cleca que s’emportarà, només d’haver de venir sobri, no tindrem cap recança d’adjectivar-la com a històrica.
Enric Garcia Jardí (1992) és periodista. Ha escrit les biografies El maqui que encara lluita (Ara Llibres, 2025) i Senyor Boada (Ganzell, 2022). Ha estat guionista del pòdcast En defensa de Companys (Premis Sonor, 2026), emès a 3Cat. Premi Mila de periodisme per la igualtat de gènere (2026) i Premi Mañé i Flaquer de comunicació local (2023).
© Fotografia de l’autor: Marc Bosch.
Deixa un comentari