Aquest passat cap de setmana, el primer de les vacances per a molta gent, els carrers de la vila de Cambrils anaven plens de turistes, de persones en les seves segones (o terceres) residències gaudint d’un descans lluny dels seus pobles, ciutats o països. Més enllà d’aquesta idiosincràsia, aquests dies se celebra a la localitat del Baix Camp el Festival Internacional de Música de Cambrils. Enguany hi ha un nom que sobresurt als del conjunt del festival: La Ludwig Band. La banda de moda del panorama català, i així s’evidenciava entre el públic, frisós d’escoltar totes les cançons del grup, tant les del seu nou disc Pel barri es comenta (tret el passat mes de febrer) com de la resta de treballs.
Un públic que destaca per la seva varietat, tant en estils com en edats. En qualsevol concert d’aquesta banda hi podem trobar famílies senceres, adolescents amb samarretes de futbol, adults fans del rock’n’roll de tota la vida i gent gran que queden entusiasmats amb les cançons del grup. Tot i estar immersos en una gira que els està fent recórrer moltíssims racons dels Països Catalans, aquest ritme frenètic no s’ha notat gens durant el concert. Durant més de 100 minuts, el Parc del Pescador de Cambrils va ser testimoni d’un gran espectacle, el qual va arrencar, igual que el disc, amb «El teu amor», una oda total a l’amor sense embuts i sense confusions, un amor ja adult, que vol deixar les coses clares. Totes les cançons del darrer LP publicat, de formes diferents, acaben interpel·lant l’amor, ja sigui des de l’engany («Enganyar-te», amb un toc de bossa nova en viu que potencia molt la cançó), l’adoració absoluta («Que bonic!») o la nostàlgia dels temps passats («Avui hem quedat a les quatre», amb una versió que pot ser qualificada de shoegaze per la força de la bateria). També hi va haver espai per a alguns dels seus anteriors hits, com «El meu amor se n’ha anat de vacances», «S’ha mort l’home més vell del poble» o la infravalorada «Sandàlies».
El concert de La Ludwig Band al Festival de Música Internacional de Cambrils és un reflex de l’evolució del grup
L’alternança de cançons antigues i noves va donar una bona perspectiva de l’evolució de La Ludwig Band, des dels inicis més semblants a la psicodèlia de Pau Riba fins a les lletres d’amor que s’acosten a les dels Beatles A més a més, tots els membres tenien, en escena, el seu moment de brillar. El Quim Carandell sobresurt com a front man pel seu carisma, complicitat amb el públic i interpretació vocal. Però per a res aquesta és «la banda del Quim Carandell», és el conjunt de la versatilitat del Lluc Valverde al saxo i al piano, el vigor del Roger Cassola a la bateria i els intercanvis d’instruments entre l’Andreu Galofré, el Pau Esteve i el Gabriel Bosch entre guitarres, baixos i bongos, entre d’altres.
Celebrem que la gent demani fotografies a un tècnic de so, si això serveix per valorar més aquesta professió
Però si hi ha una cançó que esperava la majoria dels presents era la dedicada al tècnic de so de la banda. I no li pregunteu com es diu, que tothom ja sap el seu nom: Xavier. Que hagi triomfat aquesta cançó fins a aquests nivells és una rara avis en el millor dels sentits, ja que es tracta d’una excepció en el mateix disc. Aquest treball és el més centrat en l’amor de tota la seva discografia. Malgrat això, les dues darreres cançons de Pel barri es comenta («Xavier, el tècnic de so» i «D’un concert de la Mushkaa») parlen sobre el món de la música. Sobretot si ens referim a la cançó viral, ha originat una tendència a TikTok amb gots transparents. Gots que deuen ser de ginebra sola. Aquesta tendència ha resultat sorprenent perquè ha sorgit d’una manera orgànica, sense que siguin els artistes els qui encoratgin els seus seguidors a fer una coreografia específica amb el tema de fons. Malgrat que el possible efecte crida d’aquest fenomen, els assistents se sabien la majoria de les cançons i anaven acompanyant les melodies i les lletres d’una forma apassionada i emotiva, com veiem en el tancament tant del disc com del concert amb «D’un concert de la Mushkaa», amb els llums dels escenaris apagats i els dels mòbils encesos (i algun encenedor, recordant èpoques passades).
Tenim molta sort que un grup com La Ludwig Band estigui triomfant i el trobem present en els grans cartells d’aquest petit país. Celebrem que aquesta banda d’origen empordanès estigui arribant a nous públics. Celebrem que ara la gent demani fotografies a un tècnic de so (si això serveix per valorar més aquesta professió, encara millor) i que el segon millor grup d’Espolla estigui al lloc que es mereix.
(Fotografia d’encapçalament: Júlia Camprubí).
Joan Gonzalez Ferreres (2001), nascut a Tarragona, és filòleg català. És professor de català per a adults al CPNL des del 2025. Escriu articles de divulgació musical al Substack La cova. És cofundador de la revista de rap Tret. Present també en la faceta musical, ha tret diversos senzills i el disc Ignot (2026) sota el pseudònim El Ganso.
Deixa un comentari