D’aquí | Quan Malraux va filmar a Tarragona

En les darreres setmanes dues produccions audiovisuals han rodat escenes a Tarragona: la sèrie Los niños de Brasil, de Peter Morgan, que durant uns dies va arribar a transformar l’aspecte de la façana de l’Ajuntament, i la tetralogia de Sam Mendes sobre els Beatles, que es va refugiar en una carpa a les instal·lacions del Nou Estadi. No és el primer cop que la ciutat acull projectes d’aquest tipus. Perviuen en la memòria col·lectiva La gran familia (1962), dirigida per Fernando Palacios, on un matrimoni extrafèrtil estiueja a la Ciutat del Repòs i toca ferro al Balcó, o l’ambient poligoner de Jo soc la Juani (2006), de Bigas Luna, entre Bonavista i les Gavarres. No se’ns ocorre, però, film més interessant de tornar a divulgar, a propòsit d’aquestes notícies recents, que Espoir (1940), d’André Malraux, per sempre més lligat a la història de la ciutat.

La guerra de 1936-1939 provoca la vinguda de corresponsals de primer ordre, així com d’intel·lectuals que s’enrolen en la lluita directa contra els facciosos en nom de l’antifeixisme internacional. Un dels exemples més citats és el de George Orwell, de qui sabem, gràcies a Homenatge a Catalunya (1938), que es va curar d’unes ferides del front a l’hospital de Santa Tecla. Més enllà de l’anècdota, Orwell va captar l’esperit calmós de la ciutat: «A Tarragona vaig passar-hi tres o quatre dies. Anava recobrant les forces, i un dia, sense presses, vaig anar a la platja. Feia un efecte estrany de veure la vida gairebé normal que hi feien: els cafès de luxe al llarg del passeig, i la ben nodrida burgesia local banyant-se i prenent el sol en gandules, com si no hi hagués cap guerra en un radi de dos mil quilòmetres. Tanmateix, per casualitat, vaig veure un banyista ofegat, cosa que qualsevol persona hauria cregut impossible en aquell mar som i mansoi». Un retrat que, tot sigui dit, no devia diferir tant del d’altres poblacions costaneres situades a la rereguarda.

El cas de Malraux també és especialment revelador: de seguida comprèn que pot ser útil en la seva condició d’aviador, i no només com a escriptor, en una contesa que es demostra transcendental per al futur immediat d’Europa. Establert al país des del juliol de 1936, promou una esquadrilla de pilots per defensar la República des de l’aire, l’anomenada Cuadrilla España o Cuadrilla Malraux, que aconsegueix aplegar més d’un centenar d’efectius. L’any 1937, participa a la batalla de Terol. Un dels seus col·laboradors, el també pilot Julien Seignaire, deixarà escrit que no li calia ser «un militar que donava ordres», sinó que Malraux «dirigia gràcies al seu prestigi». Acabarà sent nomenat coronel.

I us preguntareu: però què té a veure tot això amb el cinema? Malraux no era cineasta, si bé ja havia viatjat a Hollywood i havia col·laborat amb Sergei Eisenstein. De totes maneres, el seu coneixement de la guerra, i, sobretot, la publicació de la novel·la L’esperança (1937), li obren les portes per adaptar aquest text a la gran pantalla. Admet que no sap de cinema, però assegura que com a mínim té «imaginació visual». En el fons de l’operació hi ha, és clar, una finalitat propagandística. La ràdio i el cinema s’estan consolidant com a mitjans de difusió massius i es vol perseverar en la tasca de forçar les democràcies liberals —França i el Regne Unit, sobretot— per tal que intervinguin d’una vegada per totes en el conflicte. El film s’ha de llegir dins aquestes coordenades.

El setembre de 1938, André Malraux va visitar Tarragona per rodar-hi unes escenes de la pel·lícula Espoir

Espoir (1940), dirigida per Malraux, s’enregistra entre 1938 i 1939. En teoria, transcorre als voltants de Terol. Quina sorpresa s’emporta l’espectador tarragoní, però, quan comença a reconèixer-hi un paisatge urbà que no li és gens desconegut: el carrer de les Escrivanies Velles, les escales de la Torre del Pretori, el portal del Roser, el carrer Major, el carrer de la Merceria, el passeig de Sant Antoni i la Baixada del Roser fins a escapar més enllà de les Muralles, amb la Torre de l’Arquebisbe al fons. La seqüència és de les més sucoses, en termes narratius: els milicians intenten fugir del recinte emmurallat encastant un cotxe contra un canó, en una maniobra arriscadíssima. Tarragona no és Terol —encara que sovint també hagi de reivindicar que existeix—, però fa el fet per resoldre una part del rodatge, molt condicionat per les vicissituds de la guerra. En el guió, traduït per Max Aub, s’especifica que cal parar compte al passeig de Sant Antoni; es vol evitar que les càmeres hi captin la mar. Tarragona no és Terol, però mínimament ho ha de semblar. A la pel·lícula també es poden reconèixer carrers de Barcelona i Collbató.

El setembre de 1938 —probablement entre el 5 i el 21 de setembre—, Malraux i el seu equip treballen des de Tarragona. Un contratemps els obliga a substituir el vehicle que fan servir i n’han de carregar un altre de similar, un descapotable, des de la plaça de Toros. El gos que apareix en alguns plans, com el del carrer Major, salta i s’enfuig. El context no és favorable, i la cosa va com va. Aquells dies, l’escriptor s’hostatja a l’Hotel París, a la Rambla San Carlos (actual Rambla Vella). Tot plegat ens consta gràcies a la feina investigadora d’Antoni Cisteró, màxim especialista en la matèria. És una llàstima que aquelles setmanes no s’imprimissin diaris a la ciutat per manca de paper; potser n’hauríem heretat algun material d’hemeroteca inèdit. En tot cas, la periodista francesa Josette Clotis, que els acompanya, relata: «Ahir vam tornar de Tarragona, on ens hem estat quinze dies. Els bombardeigs són més impressionants que a Barcelona. La ciutat és petita, la defensa, insuficient, sentíem el xiulet de les bombes com si caiguessin directament sobre els nostres caps. Però, que bonica és la ciutat! Sota les muralles té un jardí amb figueres, tarongers, gessamins i, a sota, la mar. Tot el que m’agrada més del món». El 19 de setembre presencien un bombardeig sobre la ciutat; les bombes, tanmateix, cauen a la Part Baixa.

Espoir s’acaba de muntar a París i resisteix a l’ocupació nazi de França: els alemanys arriben a cremar una capsa on hi diu Sierra de Teruel però que, en el fons, conté Drôle de drame, de Marcel Carné. A partir de 1978, la filmació es pot projectar a Espanya. Fernando Trueba l’ha destacada com «una de les grans pel·lícules del cinema espanyol», «plena d’informació» i de «moments emocionants», i Victor Erice va manifestar a la dècada dels dos mil que si la pel·lícula no havia estat més reconeguda era pel poc nivell cultural del país.

Orwell i Malraux són dos gegants del segle XX: homes de pensament i alhora d’acció, fars contra els totalitarismes i defensors que la cultura estigui a l’abast de tothom —Malraux va ser, des de França, un pioner dels ministeris de Cultura. Els dos van passar per Tarragona en unes hores greus i van deixar-ne constància. Ara que s’ha tornat a anunciar la ciutat com a «escenari de pel·lícula» —la Tarragona Film Office continua recollint alegries—, és un bon moment per insistir en l’interès d’Espoir, de Malraux i d’aquests altres visitants il·lustres de la ciutat.

(Per a una anàlisi acurada del rodatge a Tarragona i, en general, de les interioritats de la pel·lícula Espoir, us recomanem els treballs d’Antoni Cisteró que es poden consultar al web Visorhistoria).

(La citació de George Orwell està recollida al llibre Tarragona escrita. La ciutat vista pels escriptors, de Joan Cavallé, que també ha escrit sobre el rodatge d’Espoir). 

---