La situació del Gimnàstic s’ha enrocat de tal manera que no s’hi veu solució a curt termini
Si no fos tan perillós l’atzucac, ni tan fons el cul-de-sac on han ficat el Nàstic com a protagonista de la crisi, n’hi hauria per traure un bon poal de crispetes i afartar-te’n mentre fas lectures del nus gordià en què ha derivat la situació, ves qui ens ho havia de dir. Comencem per dijous passat amb la roda de premsa de Fredrik Wester i ja discorrerem després pels últims moviments del Consell. A l’entorn, que també n’hi ha en grana, dedicarem les últimes reflexions. Sobretot, en clau mediàtica i de xarxes socials, que guarden molt de crim.
Si hem de sintetitzar, som en una situació de paràlisi quasi absoluta i sense calendari que marqui pautes i ritmes. Malament. Ni tampoc estratègia clara a la vista. Un vol la majoria d’accions per tal de desempallegar-se d’inútils companys de viatge i els altres, els nadius ja prou coneguts, estan disposats a falcar-se en la resistència com si la Budallera fos talment Numància. No marxaran ni amb aigua calenta i hauran de traure’ls amb els peus per davant, queda clar i evident. Com el paper tot ho aguanta, Wester va presentar el seu projecte professional per al club. Qualsevol concepte relacionat amb el Nàstic que porti els conceptes projecte i professional en l’enunciat ha de sonar forçosament a glòria per simple contrast a la improvisació constant i al manar de rampell, cop a la taula i endavant les atxes al que ens han acostumat. Wester va dir ben claret que ha posat 6,2 milions d’euros en cinc anys i li han deixat prendre zero decisions. Ni una, res, ni un consolador copet a l’esquena. Per tant, s’ha atipat de fer de beneit útil i paganini. A sobre, sumeu-hi el préstec per a la Ciutat Esportiva i convindreu que l’home en deu estar ben tip, de la situació creada.
Tan tip per a deixar l’actual president com un drap amb qui no pensa ja esmerçar ni una mínima energia, detall que suma en la immensa majoria contrària a la seva gestió per delegació de qui tots —ell, Wester, el lector i qualsevol que no sigui cec—, sabem. Al manaire de veritat, com si fos Gary Cooper en un duel al sol, l’anomenà pels dos cognoms, signe de cert respecte a la seva autoritat, no exempta de perill. Al final, ves per on, el cacau ha derivat en un pols Andreu-Wester. Quan el foraster ha volgut comprar accions i augmentar el 41% actual li han demanat un preu que no correspon a un club que es trobaria pràcticament en fallida de no mediar les seves injeccions financeres. Com els nòrdics són clars i no deriven en punyetes, posà l’exemple d’un Alcorcón que val set milions i mig, trobant-se com es troba amb els números sanejats. O sigui, que no per suec permetrà que facin negoci amb la compravenda, punt que tampoc diu meravelles dels interfectes propietaris d’una o de moltes accions.
Si volien fer negoci, haguessin apostat per la borsa o per bons del tresor, no pel Nàstic, entitat on s’hauria d’acudir per servir i no servir-se’n, que aquí no es tracta d’inversions profitoses i sopars de duro en general. Mala peça al teler, aquest assenyalament tan cru per part del segon màxim accionista. Enguany, el Nàstic ha tancat la seva època i el que ve serà simple agonia fins que peti tot de mala manera i sigui el club l’únic i gran perjudicat. Les seves butxaques no se’n ressentiran gaire perquè Wester ja els ha dit el que repetiria qualsevol fons d’inversió, i n’hi ha molts, interessat en els colors granes. L’entitat està amb l’alerta vermella sonant a tot drap.
Wester va presentar el seu projecte, no exempt de llacunes prou visibles. Fiar-ho tot, o gairebé, al planter i vendre dos futbolistes per temporada sona a brindis al sol quan estem dissortadament acostumats que tot el talent marxi amb benefici zero, del primer a l’últim, aquest Jaume Jardí que era de les escasses columnes sòlides on edificar un futur immediat. Se’n va al Saragossa sense donar ni un trist adeu a la junta, sigui dit de pas.
Hi haurà qui veu com a decisiu en la pugna aquest set per cent encara en poder de l’Ajuntament. Ho dubtem pel dret i a l’inrevés. Algú es creu que faran un concurs públic des de la plaça de la Font per desprendre’s del paquet a curt termini? Impossible en una ciutat on tot s’eternitza. Poden dir que ho portaran al pròxim plenari, que en parlaran tomba que gira, però tothom que conegui el percal i la velocitat de creuer a la plaça de la Font, sap que la resolució de l’afer es pot produir amb el Nàstic asfixiat en aquesta controvèrsia entre dos poders ja antitètics, que no es podran entendre mai més per què una banda ha faltat a la confiança i als diners de l’altra. Tampoc Viñuales jugarà el rol de Ponç Pilats, ni somiar-ho, incapaç de rentar-se les mans. Escombrarà el que pugui cap als de casa, que són els que voten a les municipals, marquen tendència de poder local i veu cada dia. Els que poden pressionar-lo, en definitiva. Una altra pregunta retòrica: Aleshores, com se surt d’aquesta rotonda infinita amb certa rapidesa i encert? De cap manera perquè tothom sembla enrocat i no hi ha desllorigador a la vista. I com a Wester li han acabat la paciència, per a dir-ho suau, ningú no pot esperar que torni a tirar de cartera, s’ha acabat la ingenuïtat. Ara ja sap com se les gasten per aquí i va dir molt, molt entre línies sobre transparència, comissions, negocis i altres rocs contra els que ha topat des que va decidir apostar per aquest club. I com a ningú li sobren sis milions, els vol recuperar o aprofitar, s’ha acabat el pom de lliris a la mà. De totes maneres, bregar amb aquest brau ara que torna a viure a Suècia tampoc no li resultarà fàcil.
I així estem, mentre l’altra banda continua fidel al principi de Lampedusa: allò de canviar-ho tot perquè res canviï veritablement. Fitxen un director tècnic sense experiència que haurà de marcar territori si no vol ser arrossegat per la inèrcia habitual, centrada a escriure al dictat. S’ha contractat un entrenador novell, un rookie de gran record i formidable testimoni en el passat de futbolista, ofici que no guarda gaire a veure amb el que estrenarà aquí. Una altra moneda populista llençada a l’aire, a veure si surt cara. I els primers moviments de vestidor, tan vaticinables com el guió d’una pèssima pel·lícula mil cops repetida. Després d’apostar per xiquets tarragonins, va tocar la desbandada general de nadius de la terra i ara tornem a girar la roda de la fortuna voleiant el nom d’una eterna promesa a qui, també, li ha covat l’arròs. Per donar sensació de treball, els hi ha entrat un vertigen per signar futbolistes a grapats, sense que cap d’ells generi ni tan sols un moviment de cella. Que n’hagin liquidat tretze —i espera’t— d’una tacada tampoc resulta cap novetat. Només és l’enèsima constatació de la seva incapacitat de planificar i encertar amb la intuïció, prou deteriorada. Ja que hi som: quina pressa, quina eficàcia, signar a mitja dotzena i despatxar un carretó de gent als tres dies de lliurar els estris al nou director tècnic i al nou entrenador. Tanta determinació posa la mosca al nas. No serà que fitxen altres despatxos noms facilitats pels representants de confiança?
I, ara, sortiran ves a saber quants noms amb la intenció d’oblidar l’horrorosa temporada viscuda i renovar una il·lusió general que també agonitza per culpa seva, per esgotament i incapacitat dels eternitzats a la llotja. Desgràcies inevitables per no reconèixer l’únic argument irrefutable, el dogma del moment de caràcter infal·lible: s’ha acabat una època i la pròrroga és ja una farsa. Que li venguin les accions al suec per ser l’únic interessat que s’ha deixat unes quantes capes de pell i cartera i que Santa Tecla els beneeixi a tots, que bona falta els fa per airejar una mica aquesta estança tan resclosida, aquest ferum que se’ns ha pegat a les parets de l’ànima d’una institució estimada i amb unes fantàstiques possibilitats si fos ben guiada.
Últimes línies: quan el periodisme tria trinxera per simple interès i les xarxes socials emulen territoris de catàstrofe nuclear, res no ajuda a crear un ambient mínimament positiu, propici a trobar solucions i enteses cordials en benefici de l’únic que ha de ser beneficiat, la institució. Sembla que han decidit, uns i altres, no atendre l’alarmant diagnòstic que qualsevol observador objectiu faria d’aquest malalt gens imaginari. El panorama admet qualsevol definició, tret d’engrescador.
Frederic Porta Vila (1957) és periodista. Tarragoní exiliat des de fa anys al barri del Poblenou, a Barcelona.
Deixa un comentari